La política i la vida quotidiana de la gent avancen paral·lelament per carrils separats, i moltes vegades, circulant contra direcció.
No és estrany que hi hagi una desafecció envers la política per part de la ciutadania, en general, molt més crítica i sàvia del que se li reconeix, la qual demana que els seus representants estiguin a l'altura.
Un exemple d'això són els milers de joves que senten que el seu projecte de vida no té cabuda en un país que no ofereix vies d'accés a l'habitatge i amb preus de lloguer inassolibles amb el salari brut anual a Espanya, per sota de la mitjana europea. Després vindria la pujada de l’euríbor que complica fer front a la hipoteca i l’elevat cost de la vida, sobretot amb els aliments i articles de primera necessitat, que s'accepta resignadament i que impedeix l'estalvi per garantir-nos una solvència i complir amb unes més que guanyades expectatives de futur i benestar.
I com no parlar dels petits empresaris i autònoms que generen activitat econòmica i ocupació, però que viuen ofegats per la càrrega fiscal, per la burocràcia i per la incertesa dels moments actuals amb el canvi de paradigma que s’ha imposat a través de la tecnologia al servei del mercat i la globalització, esbossant un panorama molt dur, malgrat l'activitat frenètica que ocupa el nostre dia a dia.
Llavors ens preguntem:
"Per què la gent està desil·lusionada i desanimada?", “Per què tanta gent pateix d'ansietat i depressió?". Preguntes sobre les quals, més enllà de ser resoltes constantment per sociòlegs i professionals de l'àmbit de la salut mental, la població ja en té la resposta.
Serge Latouche, economista francès que promou i explora un sistema econòmic basat en el decreixement, en el seu article publicat al diari Le Monde el desembre de 2003 "Seria Occident més feliç amb menys? El món a escala reduïda", va defensar que “la societat del creixement està dominada i sovint obsessionada per l'economia del creixement. Fa del creixement pel creixement l'objectiu essencial de la vida, si no l'únic. Això és insostenible perquè empeny els límits de la biosfera”.
No és que tinguem la certesa que aquesta sigui l'opció més favorable —no podem saber quina és perquè el nostre sistema no contempla ni la mínima mutació davant dels canvis—; però per què, tantes dècades després que es donés el tret de sortida a un sistema socioeconòmic que a través de les successives crisis ha demostrat —en xifres— beneficiar una minoria en detriment d’una majoria creixent, amb una acumulació de capital sense precedents —l’1% de la població acumula gairebé la meitat de la riquesa que suma la resta del món, segons l’informe del Credit Suisse— ens fa tanta por aquest concepte?
Molts dels pilars del nostre benestar, inclosa la salut física i de l’entorn, que són empeses cap als límits, i la qualitat de vida i el temps lliure —és a dir, no laboral— ja s’estan veient amenaçats pel sistema d’expansió econòmica i material actual.
No és el retrocés dels drets humans bàsics un autèntic decreixement en termes no materials?
Potser tot plegat és una qüestió de perspectiva. El fet és que si ens imaginem un món on el seu ritme es desaccelerés —i no és medís per valors de productivitat— i la pressió sobre les persones retrocedís, un món on el temps s’alentís i no estigués sobresaturat per la tecnologia invasiva, amb un desenvolupament de la vida més humanista, que ens permetés gaudir de la senzillesa i d’aquelles coses que veritablement ens omplen, segurament, la vida seria més amable i realitzar-nos per ser feliços deixaria de ser vist com una temeritat.
