Tenim juliol a tocar i arriben les vacances d’estiu. Desitjades per moltes persones, però, també, temudes per moltes d’altres.
Sorprenent, oi? Que un moment de l’any tan esperat i que, a priori, hauria de ser per gaudir, descansar i fer el que ens plagui, també pugui ser un moment de tensió.
L’altre dia, en una reunió amb una clienta que es dedica a l’acompanyament terapèutic, a qui ajudo en la creació de continguts, vam veure que tenia dos perfils de clients, els quals encaraven les vacances de forma, absolutament, oposada.
I vet aquí:
Un tipus de persona espera, en candeletes, els quinze dies o tres setmanes de vacances que li permet el seu contracte laboral. Durant l’any es passa la setmana sospirant pel cap de setmana i els dies vermells del calendari, sent les vacances el pòdium d’or de la seva vida.
Aquest tipus de persones solen viure la feina de forma rutinària i amb poca motivació. Tal vegada fa massa anys que ocupen el mateix càrrec o realitzen les mateixes tasques i, per dir-ho amb suavitat, n’estan fins al capdamunt de la seva feina!
Així que, quan han de tornar-hi, després del parèntesi estiuenc, els agafen tots els mals: síndrome postvacacional, depressió, migranya, mal humor i/o ansietat, entre d’altres possibles dolències.
Imagineu si el tema de la síndrome postvacacional és important que, segons diversos estudis, entre un 30 i un 65% de la població adulta el pateix, i l’11%, el passa cada any.
Per aquest motiu, l’any 2017, l’Hospital Universitari General de Catalunya va posar en marxa un servei de consulta ràpida per tal de diagnosticar aquest trastorn adaptatiu ràpidament.
La segona tipologia de persona és el workahòlic, o sigui, algú que té addició a la feina. En català en diríem treballòleg, però si ho haig de dir en un altre idioma, prefereixo el mot grec ergòman: suma d’'ergon' (feina) i 'mania' (fúria, ràbia, excitació, bogeria). Per tant, un ergòman és aquell o aquella que pateix un desig incontrolable de treballar.
Per aquesta persona, les vacances són un suplici: sense agenda, sense horaris, sense pressió. El temps lliure els aterra i les vacances poden convertir-se en un malson (per a ells i elles, i per les persones que els envolten).
El problema de qui és addicte a la feina és que socialment està ben vist. Aquesta exigència en la productivitat, en els objectius i en l’status econòmic o de càrrec, camufla aquest tipus d’addicció que està molt més estesa del que podríem pensar.
Així que, ara que arriben les vacances, quin sentiment se’t desperta: desig? Il·lusió? Alegria? Por? Ansietat?
Tens una bona oportunitat per pensar-hi i, així, encarar-les des de l’auto observació per tal de cobrir les teves pròpies necessitats i mancances.
