“S’ha dit que la política és la segona professió més antiga. He après que té una semblança sorprenent amb la primera”. I no ho dic jo, un treballador autònom militant de base de l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya, sinó que aquestes paraules van ser dites per un actor que va arribar a ocupar la presidència de la Casa Blanca, allà als Estats Units d’Amèrica: Ronald Wilson Reagan.
Trenta-cinc anys després de la seva segona legislatura com a cap d’estat, la frase continua igual de vigent, així com ho ha estat en els últims 2.500 anys! No hem de confondre la Política amb la política. Una és entesa com la ciència i art de governar i l’altra com una professió. Professió aquesta que, cada dia més, s’enterboleix, es vulgaritza i sí, es prostitueix. Només fa falta mirar els patrimonis, les cases i els vehicles d’aquests que ens governen.
N’hi ha per tots els colors: uns ja no hi són (o bé perquè el propi “establishment” s’ha ocupat que no hi siguin, o bé perquè ells mateixos s’han autoliquidat), però d’altres hi han estat, hi són i encara hi volen ser (més). Això sí, tots aquests polítics s’omplen la boca de paraules com “regeneració política”, “projecte vital”, “transformació”, “empoderament”, etc. Debats fútils i banals tots ells que només han servit per deixar de banda els seus valors i ideals per moure’s pels seus interessos (i la seva butxaca).
Mentrestant, els ciutadans en paguem les conseqüències: preus elevadíssims dels aliments, de de l’energia, dels combustibles o de l’habitatge, per posar alguns exemples. Convé aturar-se un moment i llegir l’article 47 de la Constitució del país veí, el qual, és vigent al nostre territori: “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi i l’acció urbanística dels ens públics”. Vull recordar que una de cada quatre llars catalanes estan en risc de pobresa o d’exclusió social.
La Política ha de ser útil, eficaç, efectiva i, per damunt de tot, ser capaç de posar per davant de tot les necessitats i preocupacions dels ciutadans. Per davant ens queda un llarg camí, doncs tenim 2.500 anys d’història que juguen a la nostra contra. Però la bona notícia és que es pot fer! Només és qüestió de deixar de pagar la copa als que fins ara ens han posat traves, cadenes i pesos damunt nostre i exercir el nostre dret a vot.
