22:48h. Diumenge, 20 d'Agost de 2017

Laissez faire, laissez passer

Per seguir-ho

 

El meu blog

Diuen que els moments de crisi han de servir per replantejar-se aquells aspectes importants de l’existència: per exemple els estalvis o els principis, que són dues coses que, no ho dubteu, estan estretament lligades. Com que d’estalvis en tinc ben pocs, m’he llençat de ple a la reflexió moral, la qual cosa m’ha permès refermar les meues conviccions socialdemòcrates. Unes conviccions que, he de reconèixer, s’havien anat relaxant agombolades per l’aparent bonança que hem gaudit aquests darrers anys. Però al final, la festa que havia organitzat el liberalisme econòmic ha estat un miratge i la crua realitat, més crua que mai, se’ns ha presentat vestida de cobrador del frac.

 Com deia Sant Keynes, a qui el liberalisme no sempre té a la glòria, al mercat (aquest concepte esotèric per referir-se als que remenen els calers) se l’ha de collar, ni molt ni poc, però l’imprescindible. Si es deixa assilvestrar sense control, llavors passa el que passa: que els bancs fan creure que regalen el diner, que la gent s’endeuta de manera inconscient i que els que ens governen, en lloc de tenir cura de la despesa, es dediquen a satisfer totes les necessitats fisiològiques del capital, per exemple en forma de  requalificacions o fomentant la construcció descontrolada (us sona, no?)

 Perquè, per acabar-ho de reblar, quan les coses van maldades i el Laisse-faire  ens porta directament a l’hecatombe, qui acaba pagant els plats trencats és qui menys culpa en té, els treballadors, els petits estalviadors, la petita empresa... No pas aquells que són còmplices i causants del desastre, el poder financer i les elits dirigents.

 Estic convençut que cal regular el mercat, cal controlar-lo, domesticar-lo i adaptar-lo. Però reconec que aquesta meua convicció té un forat, un important problema: qui controla el controlador? Els diners saben fer-se lloc enmig de les elits polítiques, ja sigui amb públiques i benvolents condonacions de crèdit als partits polítics o amb malvats suborns a reputats dirigents (repasseu exemples pròxims).

 Aquí se’m desmunta l’invent, i accepto suggeriments. Em sembla relativament fàcil establir unes regles de joc de mínima, però real i efectiva, intervenció de l’estat en els afers econòmics privats, però se’m fa molt difícil establir les regles per evitar la  degradació de la cosa pública a través de la complicitat malaltissa d’aquells que en dirigeixen les regnes polítiques i el poder econòmic. És clar, sempre queda el sentit de l’ètica pública, però darrerament aquesta virtut s’ha apuntat al deixar fer i deixar passar.