Un dels resultats destacats a les eleccions ha estat l’avenç de Vox: duplica vots a les municipals i triplica el nombre de regidors. Una part d’aquest avenç és a costa de Ciutadans (Cs) que s’enfonsa. Vox, amb 1’6 milions de vots és a prop dels 1’9 que treia Cs fa 4 anys. Hi ha una reestructuració del vot de la dreta cap a l’extrema dreta, però l’ascens de Vox forma part d’un procés més profund, amb expressions arreu del mon: Meloni, Trump, Bolsonaro, Kast, Le Pen....
L’extrema dreta ha existit sempre, per què ara pren volada? Per què, a més, ho fa a tot el mon? Travessem una profunda crisi capitalista que empeny a la misèria sectors creixents de la classe obrera i els pobles. A tot preu el gran capital ha d’evitar que aquest profund descontentament obrer i popular es giri contra ells, que són els veritables responsables de la crisi. L’objectiu de l’extrema dreta és dividir la resposta obrera i popular trobant els suposats culpables del greu retrocés de les condicions de vida entre la gent del poble: l’immigrant, el pobre, la dona, l’homosexual, el musulmà, l’okupa, els anarquistes o els comunistes...
Vox guanya en els barris més rics, en els col·legis electorals de les casernes de la Guàrdia Civil o a prop del regiments militars, però també avança als pobles i barriades més pobres. Els dos barris a Barcelona amb millor resultat de Vox son Sarrià Sant Gervasi, barri d’alta burgesia, i Nou Barris, de gran tradició obrera. I és aquí, en els barris obrers i populars on la lluita contra l’extrema dreta és decisiva.
El gran capital posa molts diners per treure de la marginalitat l’extrema dreta, perquè encara que són no políticament correctes i de vegades incòmodes pel gran capital, els necessiten per baixar als carrers
Només una dada: el 2019 Vox va obtenir majors ingressos per vies privades (1.564.000 euros) que PP, PSOE, Ciudadanos, ERC, PdCat i PNV junts (una mica més d’un milió). El perill no són els quatre impresentables sinó a qui tenen darrere. L’extrema dreta es construeix des de l’exaltació del nacionalisme, el masclisme, el racisme, la família, la religió... Tot al servei de salvar les classes dominants.
Si la situació ho exigeix, perquè s’aguditza la crisi i la lluita de classes i no n’hi ha prou amb un enduriment de l’estat i la repressió, com als anys 30 en la Gran Depressió, l’extrema dreta deixa pas al feixisme. El feixisme deixa de banda el parlamentarisme burgès, un obstacle més, i s’encamina al xoc directe amb la classe obrera organitzada (partits i sindicals) i a l’opressió dels pobles. És a dir, a dissoldre des de l’acció al carrer i la repressió tota forma d’oposició de classe, popular o democràtica organitzada.
El que veiem avui és la primera fase de reconstrucció de l’extrema dreta en formulacions autoritàries, no encara com a feixisme
La lluita pel carrer
Els grups feixistes sempre han actuat al carrer, amb assassinats com la nostra Yolanda González i en Guillem Agulló. Vox surt de la marginalitat d’aquells grups feixistes i baixa a peu de carrer. Els vam veure a la Bonanova de Barcelona, primer a la Plaça Artós per anar cap al centre on els activistes independentistes es mobilitzaven a Plaça Urquinaona contra la sentència del Procés el 2019. Més endavant al Barri de Salamanca contra la política sanitària de confinaments del Govern Sánchez-Iglesias, denunciant el totalitarisme comunista. I tornaven a la Bonanova en l’acte d’inici de campanya d’aquestes eleccions en la mobilització convocada per Desokupa, en aquest cas contra els dos blocs ocupats. Abascal tornava uns dies després i reunia a uns centenars de persones, tot invocant “l’esperit de la Plaça Artós”. És cert que quan van intentar ampliar la base a la manifestació de tancament de campanya Desokupa-Vox van punxar.
La lluita contra l’extrema dreta no és només una batalla ideològica contra el masclisme, el racisme, l’espanyolisme... perquè no se n’amaguen i en fan bandera. Així mateix, és equivocat intentar “aïllar” l’extrema-dreta amb un pacte de les forces “democràtiques”. Per enfrontar l’extrema dreta cal fer-ho des de la independència de classe, combatent les polítiques dels governs que posen catifa al desenvolupament de l’extrema dreta. Com és possible combatre el racisme de Vox si no és des de la denúncia de la política d’immigració del Govern PSOE-IU/Podemos que va deixar 37 immigrants assassinats a la tanca de Melilla?
Com combatre la criminalització de l’ocupació de Vox sense qüestionar els governs centrals i autonòmic que permeten milers de pisos buits en mans dels grans tenidors, que no tallen l’especulació ni impulsen un parc públic d’habitatge?
O sense lluitar contra la precarietat laboral, els acomiadaments i els tancaments? Si no posem el centre en la lluita a les fàbriques, en l’organització i la mobilització per resoldre aquests problemes als llocs d’estudi i barris, tot el discurs queda servit a la demagògia de l’extrema dreta.
Cada 12 d’octubre fa uns anys els grups feixistes feien la festa provocadora a la Plaça dels Països Catalans de Sants. Cada any hi havia xocs amb joves del barri i com sempre la policia acabava detenint els antifeixistes. Fins que el barri, des de les associacions de veïns, entitats, partits d’esquerres i sindicats es van organitzar en rebuig massiu i els actes feixistes del 12 d’octubre van ser expulsats del barri.
El president del Banc Sabadell Josep Oliu el juny del 2014 proposava crear “una espècie de Podemos de dretes”. Ciudadanos va ser la resposta. El cicle Podemos decau a la vegada que el de Cs. No és casual que el Sabadell contracti ara a Clara Melo, la ma dreta d’Arrimadas. No es tracta del retorn al bipartidisme. La tensió social puja. Cs és substituït per Vox. El problema és que la crisi de Podemos no dona lloc encara a partits a la seva esquerra, una esquerra revolucionària. És cert que per fer possible Vox hi ha hagut inversions multimilionàries. La resposta de l’esquerra per la ruptura amb el capitalisme i la monarquia només serà possible amb l’activitat militant i la mobilització. Aquesta és la tasca.
