En les PASO [eleccions primàries obertes i obligatòries] del 13 d'agost es van definir les principals candidatures per a les eleccions generals del 22 d'octubre. L'ultradretà Milei va resultar el més votat, perquè ha canalitzat una bona part del cansament popular. Un rebuig que també es va manifestar amb onze milions de persones que no van anar a votar i un milió que ho van fer en blanc o nul.
Amb uns resultats electorals molt desfavorables, Juntos por el Cambio va quedar segon i la seva candidatura serà encapçalada per Patricia Bullrich, que va derrotar en l’elecció interna a Rodríguez Larreta. El peronisme d'Unión por la Patria va ser l’altre titular, en patir una veritable desfeta amb Massa-Grabois, amb el pitjor resultat de la història. Les dues coalicions patronals tradicionals van sortir derrotades.
El Frente de Izquierda-Unidad va obtenir 628.893 vots a les presidencials, amb la llista PTS-Esquerra Socialista encapçalada per Myriam Bregman i Nicolás De la Canella la clara guanyadora a les internes, per la qual cosa estarà entre les candidatures a les presidencials de l'octubre. Fem una crida des d'ara a enfrontar les brutals retallades que acaba d'aplicar el govern l’endemà les eleccions, i a enfortir el Frente de Izquierda- Unidad per lluitar pels canvis de fons que necessita el poble treballador.
Guanya l'ultradretà Milei i diu que “no tindré problemes amb l'FMI perquè l'ajustament que preparo és molt més dur”
La gran sorpresa va ser el creixement de Milei, que va aconseguir un 30% del total de vots. Un fenomen que no havien previst les enquestes. Sumant a això les derrotes del peronisme i de Junts pel Canvi, el resultat de les PASO va generar un terratrèmol polític, en sorgir un presidenciable ultradretà que té com a vicepresident una negacionista que es dedica a defensar a genocides de l'última dictadura militar, davant un govern que ha d'aguantar fins a desembre aplicant les retallades de l’FMI. S'auguren nous canvis bruscos, tant socials com polítics.
El vot a Milei va tenir una extensió nacional, ja que es va imposar en 16 dels 24 districtes, fins i tot on governava el peronisme o Juntos por el Cambio. Va obtenir el vot de joves (sobretot homes) de sectors populars i de treballadors. El vot a Milei és un vot de repudi i cansament completament equivocat, ja que es tracta d'un polític ultradretà i reaccionari que només pot oferir menys drets, més fam i submissiót. El seu “pla motoserra” va en contra de la classe treballadora, les dones i dissidències, i de la joventut. Si hi afegim que Patricia Bullrich (que només postula mà dura i repressió) encapçalarà la fórmula de la dreta, compartim la legítima preocupació de milions que diuen “com pot ser que s'hagi arribat tan lluny”, amb una gran incertesa entre tots els sectors socials. Lali Expósito va advertir sobre el perill que “hi hagi gent que voti a un antidrets” i el músic Catriel que “si els hospitals fossin tots privatitzats, jo estaria mort”.
Però, com s’explica aquest auge d'una figura que diu obertament que eliminarà drets essencials, que farà pagar una taxa per accedir a la salut i l'educació pública i gratuïta, que proposa la dolarització (cosa que significaria polvoritzar directament salaris i pensions), a més de la venda d'òrgans i de voler acabar amb el dret a l'avortament legal, segur i gratuït, entre altres barbaritats?
Això només s'explica pel desastre al qual ens han portat els diferents governs capitalistes, amb més misèria i entreguisme, generant decepció i cansament que acaben capitalitzant personatges summament perillosos com Milei, com han estat Bolsonaro al Brasil, Vox a l'Estat Espanyol o l'ultradretà Katz a Xile, justament els qui van felicitar Milei pel seu triomf.
Milei és una expressió nacional d'aquests fenòmens d'ultradreta que es donen en altres països davant la decadència capitalista i en repudi a aquesta democràcia per als de dalt, precisament quan es compleixen “40 anys de democràcia” en què han governat tots, radicals, peronistes en les seves diferents formes, centredreta i centreesquerra, responsables d’actual desastre social.
En les PASO s'ha donat aquest vot a una variant electoral d'ultradreta com Milei, encara que aquest fenomen representa diferents tipus de vots, contradictoris, que va des d'aquells que estan d'acord amb alguna de les seves propostes, a d’altres que no les comparteixen, però que diuen “no podem estar pitjor”, “ja ho hem provat amb tots i ens han portat al desastre” i “que marxin tots”, creient enmig d'una brutal confusió que Milei pot combatre als “polítics lladres” o que representa “una cosa nova i diferent”. La confusió i desesperació és tan gran que s'opta per Milei creient que representa una cosa nova, quan no es diferencia en res dels governs anteriors, perquè fa costat a la dictadura i reivindica el peronisme dels anys 90 amb Menem i Cavallo (que molts joves no van conèixer), que van ser els qui ens van portar al desastre amb milers d'acomiadaments, lliurament de les empreses estratègiques, un deute extern sideral i l'indult als militars colpistes.
Per això no es tracta d’un “vot de càstig”, sinó que es beneficia a un personatge retrògrad, reaccionari, anti-drets, misogin i antiobrer. Des de l'esquerra cridem decididament a enfrontar-lo, als carrers i a les urnes. Cal fer el debat davant els joves i sectors populars confosos que el van votar, molts dels quals retrocedeixen en veure el mal que representa el seu nefast programa de govern.
El peronisme obté el pitjor resultat de la història i Larreta-Morales són els altres dels grans derrotats
El gran derrotat d'aquestes PASO va ser el peronisme, amb Sergio Massa al capdavant. Ni Alberto Fernández ni Cristina Fernández van aparèixer en la campanya, ni en el búnquer on va parlar Massa agraint diverses vegades a Juan Grabois, que es va presentar a les llistes del peronisme per evitar la fuga de vots a l’esquerra, sense la qual cosa el resultat probablement hauria estat pitjor. També cal destacar que Unión per la Patria va perdre a Santa Cruz, la terra kirchnerista per excel·lència, on els docents pateixen salaris de pobresa per les retallades de la Alicia Kirchner, que els persegueix i criminalitza al millor estil macrista.
El peronisme va perdre cinc milions i mig de vots, amb vint punts menys que en 2019 (27 versus 47%). Fins i tot on va guanyar, com en província de Buenos Aires, el governador Kicillof, que va per la reelecció, va retrocedir 16 punts amb 1,5 milions de vots menys. I és que el Frente de Todos d’aleshores (avui Unión por la Patria) només pot mostrar més retallades, saqueig i lliurament a l'FMI. Un govern l’endemà de les eleccions va devaluar un 22% el peso per ordre directa de l'FMI, la qual cosa ja està generant una inflació de dos dígits per als pròxims mesos amb la consegüent major pèrdua salarial i de les pensions. Això és el peronisme avui, en ple segle XXI, que no té res de “nacional i popular”, com falsament pregona.
El govern ja ha llançat la campanya que cal secundar-lo a l'octubre per a “que no guanyi la dreta”. Clar que Milei i Bullrich s’han de rebutjar i combatre, però el peronisme no és l'instrument per fer-ho. Com molt bé va dir Myriam Bregman aquest diumenge: “sota el govern del Frente de Todos la ultradreta ha crescut com mai”.
Què vol dir “combatre a la dreta”? Combatre a la dreta hauria estat desconèixer el pacte de Macri amb l'FMI i deixar de pagar un deute usurer i fraudulent com reclamem des del Frente de Izquierdas, i no el contrari, com ha fet el govern del Frente de Todos.
“Combatre a la dreta” a Jujuy, per exemple, seria fer el que fa el poble amb l'acompanyament del Frente de Izquierdas Unidad: enfrontar la reforma constitucional entreguista i repressiva de Gerardo Morales, no com va fer el peronisme, que en va ser còmplice i fins va votar a favor. És el mateix que va passar sota el govern de Macri en 2015-2019, on només els treballadors, el sindicalisme combatiu i l'esquerra enfrontem la reforma de les pensions el desembre de 2017 mentre el peronisme votava les lleis de Macri i la CGT era còmplice de les seves retallades. No ens hem de deixar enganyar. Ja 'hi ha prou de doble discurs. L'esquerra és l'única que continuarà sent conseqüent enfrontant les retallades i la repressió de tots els governs, com ho hem fet sempre, posant la nostra militància i els nostres escons al servei de les lluites. Aquesta és la gran lliçó que cal treure amb l'actuació que hem tingut en tots aquests anys.
El Frente de Izquierdas ha obtingut un bon resultat i la fórmula Bregman-Del Caño és l'única d'esquerra entre les cinc presidencials, cridant a donar lluita en les lluites i en les eleccions
El Frente de Izquierdas Unidad ha obtingut un bon resultat, en el marc en el que entre les tres forces patronals van treure 86 % dels sufragis. Els 628.893 vots que va obtenir són molt valuosos per a continuar enfortint l'única alternativa de les i els treballadors: el sindicalisme combatiu i la unitat de l'esquerra per a enfrontar als candidats de les retallades i l'FMI.
La llista conformada pel PTS i Izquierda Socialista, encapçalada per Myriam Bregman i Del Caño, amb el “Pollo” Sobrero candidat a governador en l'estratègica província de Buenos Aires i tantes lluitadores i lluitadors a la resta del país, ha resultat àmpliament guanyadora en l’elecció interna del Front. Un triomf nacional que va premiar als qui no dividim i respectem els acords a l'interior del front, que ens han permet créixer en aquests anys. El resultat és especialment important a les barriades obreres i populars en l’àrea metropolitana profunda, com es va demostrar a La Matanza i altres districtes, excepte a l’elecció a Cap de Govern de CABA, on es va donar la polèmica elecció local deslligada de l'elecció nacional i amb un vot electrònic desastrós, on es va imposar la llista de PO-MST.
La llista PTS-Izquierda Socialista va guanyar nacionalment pel 70% dels vots versus el 30% de la divisionista de PO-MST amb Solano-Ripoll
Lamentablement, la divisió impulsada per aquests partits va impedir que el Frente de Izquierdas pogués donar en forma unitària la lluita contra els partits patronals, dedicant-se a atacar a la nostra llista amb acusacions mentideres i infundades. Les altres llistes d'esquerra, externes al FIT Unidad, com el Nou MAS de Manuela Castañeira i Marcelo Ramal de Política Obrera, no van passar les PASO.
Ara el Frente de Izquierda donarà la lluita amb una llista única enfront dels candidats patronals. Fem una crida a les i els lluitadors i a la resta de l'esquerra a què se sumin per a donar junts aquesta lluita, fent costat a les candidatures del FIT-U que encapçala Bregman.
Fem una crida a continuar aixecant de manera conseqüent un programa de fons com el vam fer en les PASO, per la ruptura amb l'FMI, el no pagament del deute extern, en suport a les lluites obreres i populars com a Jujuy i la docència, en defensa dels drets de les dones, dissidències i de la joventut, contra el saqueig ambiental i en repudi a la repressió i el gallet fàcil. Diem que Milei, Bullrich i Massa són els candidats de les retallades i l'FMI i que, per tant, la sortida és per esquerra, és enfortir una alternativa obrera i socialista per a lluitar per imposar un pla econòmic obrer i popular i un govern de l'esquerra i de les i els treballadors. Els polítics patronals estan ficats en les seves “estratègies” electorals en vistes a octubre. Estan preocupats per veure com continuen enganyant el poble treballador i a la joventut, especulant sobre qui estarà en a la segona volta, mentre el poble treballador s'enfonsa en la misèria.
Per part nostra, des d'Izquierda Socialista i el FIT-U cridem els treballadors a enfrontar el nou ajustament que acaba de descarregar el govern
Denunciem a la burocràcia sindical de la CGT i les CTA que han donat suport al govern, exigint-los que convoquin a una vaga i un pla de lluita nacional. Posem tota la nostra militància i al sindicalisme combatiu al servei de donar suport a les reivindicacions obreres i populars, i per a enfortir l'única llista d'esquerra a l'octubre, postulant el nostre programa obrer i socialista i lluitant per més escons d'esquerra. Saludem als qui ens han acompanyat en aquesta lluita i els convoquem a continuar junts.
