L’any 2023 es commemoren els 150 anys de la proclamació de la Primera República (1873-1874) a l’Estat Espanyol. Esdeveniment poc conegut, ara és el moment de fer memòria en el context històric d’un segle XIX carregat d’esdeveniments significatius. Cal pensar que fou un segle cabdal per a la implantació de les idees liberals, democràtiques, republicanes, socialistes i anarquistes. Aquestes foren mostra de la inquietud política i social de l’època on podem trobar elements per entendre la història més recent.
Recordem que el setembre de 1868 es produïa el destronament d’Isabel II. S’iniciava el ‘Sexenni revolucionari o democràtic’ (1868-1874) resultant un intent de canvi, no reeixit, en un país on predominaven dinàmiques seculars: agricultura tradicional, misèria i pobresa, domini de l’oligarquia, pèrdua colonial, conflictes bèl·lics,... Hi podem veure la història d’un fracàs d’un procés revolucionari, però també l’exponent de la complexitat històrica del segle.
Lleida i la Primera República
Lleida, a l’entorn del 1868 a 1874, era una ciutat mitjana d’economia agrària i escàs desenvolupament industrial. S’estaven produint canvis urbanístics i socials. Superada l’epidèmia de còlera de 1865 la ciutat va viure un cert creixement demogràfic i una transformació urbanística. Aquells anys es van caracteritzar pel desplegament de plans urbanístics: el Pla Fontseré de 1865 i el Pla Sarracibar de 1869 havien de contribuir a la modificació de la trama urbana arran de l’arribada del ferrocarril (1860) i l’enderrocament de les muralles (1863). Lentament, Lleida havia d’esdevenir la capital de la Catalunya interior integradora d’un territori en canvi (regadiu, nous conreus,..).
En proclamar-se la Primera República, l’11 de febrer de 1873, Lleida mostrava vitalitat social i política, fins i tot més enllà de les Terres de Ponent. Com han escrit Q. Casals i M. Lladonosa, hi destacaven personatges influents en la política i la cultura des dels anys 30 del segle en el marc de la Renaixença catalana; un bon ventall d’entitats i publicacions havien estat impulsades per progressistes, demòcrates i republicans. La societat lleidatana evidenciava la seva força i s’apropava a la modernitat. Tot plegat també va comportar que, en anys convulsos en el regnat d’Isabel II (1833-1868), molts d’ells patissin repressió i exili pel seu compromís social i polític. La defensa de drets i llibertats, la justícia social, la descentralització de l’estat, l’abolició de la pena de mort i de l’esclavitud,.. formaven part del seu ideari polític.
Així cal remarcar l’existència del Partit Demòcrata Republicà Federal, des del novembre de 1868, i, des de 1859 la seva publicació ‘Aquí Estoy’ . La llista de figures del republicanisme lleidatà és llarga: principalment Miquel Ferrer i Garcés i Ramon Castejón i Bajils, però també Pere Mies, Josep Sol Torrens, Albert Camps,.... Ben relacionats amb F. Pi i Margall, F. Garrido, E. Figueres,..., venien mostrant-se favorables a la república federal, descentralitzadora i socialment més justa. Idees aleshores que cal entendre, en el seu context, com a transformadores i que apuntaven, amb totes les seves llums i ombres, a trencar les velles estructures de la monarquia espanyola i enfilar el camí de la democratització.
L’adveniment de la Primera República, tot i la seva feblesa, havia de ser el seu moment. Miquel Ferrer i Garcés, sempre amb projecció més enllà de la ciutat com a advocat, professor, diputat i polític (per cert, encara avui Lleida no té cap carrer que el recordi) va haver d’assumir diversos càrrecs institucionals rellevants; també ho feu Ramon Castejón. Era l’oportunitat d’implementar reformes com l’abolició del sistema de quintes i de l’impost de consums, de la defensa del sufragi universal (masculí), de la sobirania popular i, molts d’ells, de la República Federal. Però les dificultats foren extremes.
Lleida es va viure amb intensitat. La preocupació pel perill latent d’atac degut a la Tercera Guerra Carlina(1872-1876) marcà els mesos republicans. I sempre atenta a la situació política com ens ho mostra l’activitat de l’Ajuntament presidit pel republicà Josep Sol i Torrens. N’exposem un exemple: en instaurar-se la República, les Corts espanyoles no havien establert la seva forma (unitària o federal). L’acció dels federals portà a què el 8 de juny de 1873 les Corts Constituents proclamessin la República Federal. Fidel a la legalitat i l’autoritat estatal, però també d’acord a l’ideari dominant en la corporació, el seu alcalde Josep Sol procedia que “... habiéndose proclamado en Madrid por las Cortes Constituyentes, que la forma de gobierno para la Nación Española es la República Democrática Federal, creia que se hallaba en el caso la corporación de que celebrase en esta capital tan fausto acontecimiento. Que su pensamiento era que se sustituyese la actual lápida de la Plaza de la Constitución por otra que dijese, Plaza de la República Federal; que se diese a este acto toda la solemnidad posible, ...”.
La situació política i social, la revolta carlina i la Guerra dels 10 anys a Cuba (1868-1878), la divisió interna dels republicans, la pressió dels sectors radicals cantonalistes i obrers, les conspiracions polítiques, els pronunciaments militars i el poder de l‘oligarquia monàrquica dificultaren la consolidació de la República. El gener del 1874 la República Federal quedava diluïda en la República unitària del general Serrano arran del pronunciamiento del General Pavia; el desembre del mateix any un nou pronunciamiento, ara protagonitzat pel General Martínez Campos, obria la porta a la Restauració Monàrquica d’Alfons XII i liquidava l’intent d’experiència revolucionària.
Demòcrates, republicans, federals, anarcosindicalistes, socialistes,... es veien obligats a passar a la clandestinitat o apartar-se de la vida política davant el pes del caciquisme i l’oligarquia dominant en Restauració Monàrquica (1874-1931). Els anys, extremadament convulsos de llibertats i drets tímidament viscuts entre 1868 i 1874 eren història. Però la petjada obrera, republicana, federal i democràtica no desapareixeria. Les generacions d’homes i dones de pensaments diversos i plurals foren el fil inicial tant del moviment obrer com del catalanisme polític de finals del segle XIX i principis del XX.
