Teresa Malla
No descobreixo res si dic que ser alcaldessa d'Almenar, el meu poble, és tot un orgull. I més encara, tenint en compte que ha estat un lloc ocupat sempre per homes. Per sort, o per millor dit, per la nostra resiliència, ara cada vegada hi ha més dones alcaldesses. Tot i això, quan parlem entre nosaltres, totes tenim les mateixes sensacions del desequilibri que encara hi ha entre alcaldesses i alcaldes: una sèrie de greuges, indiferència i invisibilitat que, en petites dosis, vas veient en diferents situacions. Com no, també aquesta sensació d'exigència per demostrar la teva vàlua en el càrrec.
Quan vaig emprendre aquest camí era conscient que era un món governat per homes, on la dona era una "rara avis" en aquest entorn. N'era completament conscient del que m'esperava. Només amb l'autoexigència de superar-me cada dia, treballant l'autoestima i la confiança en mi mateixa, es pot assolir els objectius personals d'ocupar aquest lloc al capdavant el consistori. Un consell? Superar les pors.
Posem en valor el fet de tenir una dona alcaldessa, més enllà de la visibilitat. Des d'un focus femení, plenament capacitades, hem canviat la forma de fer govern en municipis com Almenar (ni a millor ni a pitjor): som més perceptives i sensibles. Perquè feminitzar la política municipal, atorgar les mateixes oportunitats, també demostrem a les joves que poden tenir el futur que es proposin.
Montse Carbonell
El tòpic de "s'ha fet molta feina, però ens queda molt camí", sempre l'he vist una frase recurrent que s'adapta a molts àmbits de la vida. Malgrat el meu tarannà optimista i que podria no casar massa amb la frase, en clau de la lluita feminista, malauradament, penso que és la més s'hi escau. És veritat, hem fet molta feina, però en queda molta, molta, molta per fer. Perquè totes -i dic totes sense por a equivocar-me- podríem posar exemples i vivències en què ens hem vist discriminades o menystingudes per ser dones.
Miro enrere i penso en coses tan quotidianes com, quan per exemple eren les mares qui pràcticament tenien cura de la canalla, de les feines de casa o també a l'hora dels àpats. Eren la mare i les filles, qui paraven i desparaven taula, qui per descomptat feien el dinar i fregaven els plats. Era la mare qui anava a parlar amb els mestres de l'escola tot i que hi havia APA (Associació de Pares d'Alumnes); o a la discoteca encara les noies esperàvem que ens "traguessin a ballar" i quan ja teníem xicot, ell ens venia a buscar a casa i després en acabar la festa ens "acompanyava/tornava" a casa. I com aquestes trivialitats, moltes.
Ara, però, això ho veiem molt lluny i gairebé ens sembla que no pugui ser veritat. Ara, són el pare i la mare qui tenen cura de filles i fills, tant ell com ella fan les feines domèstiques, indistintament. O tots dos van a les tutories de l'escola, ara que ja hi ha l'AFA (Associació de Famílies d'Alumnes). Els nois i les noies van de festa, quan volen, amb qui volen i com volen. I tantes i tantes altres coses que per sort han canviat.
Però això no és més que una falsa realitat (necessària). Perquè encara ara, és la dona qui sacrifica la seva carrera professional, per dedicar-se a la cura de la família, ja que generalment, és la dona qui té el sou més baix, qui pateix pel seu físic; és la dona qui amb un currículum igual, no arriba als llocs de decisió. És la dona qui ha de pagar un preu més elevat pels productes d'higiene "femenina". I sempre són les dones les que moren a mans de les seves parelles. Sí, és veritat, hem fet molta feina, però com sempre al llarg no podem abaixar la guàrdia i hem de continuar treballant per no fer cap més pas enrere, No som iguals, perquè no volem ser iguals, volem ser dones i tenir els mateixos drets i oportunitats.
Maria Dolors Ganau
Des que tinc ús de raó, la dona ha de lluitar i reivindicar cada 8 de març el fet de ser dona i demanar la igualtat en el seu lloc de feina i en el seu dia a dia.
Què trist que en ple segle XXI aquests greuges encara no els hem pogut canviar. I disculpeu aquesta opinió: per desgràcia nostra en tenim per molts anys. Sempre hem dit que la generació següent serà tot millor. Jo he viscut la generació de la meva padrina i de la meva mare, dues treballadores incansables que tant ajudaven en les feines del camp com en les feines de la casa i en la nostra educació. Quan podien, destinaven les poques hores del seu temps lliure a les seves aficions, el treballs manuals.
Estic parlant de dones nascudes a principis de segle XX. Som l'any 2022 del, havent passat dues generacions. Sí alguna cosa ha canviat, però continuem essent menyspreades, assetjades física i psicològicament, menystingudes i moltes, deixant la seva vida pel camí. No veig que hagi millorat res, o diré molt poc per no ser tan pessimista. Perquè si una dona, només una, sigui d'on sigui, pateixi qualsevol mena de violència o greuge, pel simple fet de ser dona, voldrà dir que no està aconseguit, ni de bon tros, el que una societat com cal ha de tenir pel seu conjunt de persones, sigui quin sigui el seu sexe. Perquè això no és una lluita de les dones. És una lluita de les bones persones contra un sistema i una manera de pensar, que no té cabuda en el món que vivim.
