Tenir coneixement de les lleis no implica que aquestes funcionin sempre ni evita que puguin quedar obsoletes. Al llarg de la història, tant les lleis socials com les teories científiques s'han reformulat a mesura que canviaven els temps, perquè en algun moment deixaven de ser efectives: un nou avenç feia que no poguessin continuar explicant i regint el món com ho feien fins aleshores. Quedaven limitades. Així va passar amb la teoria de Stephen Hawking de l'univers infinit, qui mesos abans de morir va publicar una última teoria que desmentia tot allò que ell mateix havia defensat durant la seva vida, és a dir, qui finalment va defensar que l'univers és finit, i així passarà segurament amb moltes altres. Aquesta és, de fet, la base de la ciència i el mètode científic: només acceptant que els nostres coneixements són limitats podem arribar a ampliar-los, superar-los i arribar a consensos.
Un dels aforismes que més ha prevalgut i ha reunit consens al seu voltant ha estat l'anomenada "llei del més fort", i tot i que l'associem amb Charles Darwin, poc té a veure amb el contingut de la teoria de l'evolució. Encara que el naturalista anglès mai no va defensar que fos el més fort el qui tendia a sobreviure, sinó el que més s'adaptava al medi, aquesta és la idea que més ha perdurat. A més a més, el revolucionari camp de l'epigenètica assenyala que, en la definició de la naturalesa dels éssers, hi entra en joc alguna cosa més que força bruta, tragèdies i supervivència: hi hauria una mena de "caràcters adquirits" que es transmeten de generació en generació, és a dir, que no és per una simple qüestió de supervivència.
És alguna cosa més bonica, relacionada amb estils de vida —més destructius o més constructius— que influeixen en la vida dels nostres successors, i en certa manera, doncs, lligada també a la misteriosa naturalesa dels vincles amb el pròxim que la mateixa ciència encara no pot racionalitzar. Però fins i tot sense entrar a fons en el fascinant camp de l'epigenètica, resulta evident que la llei del més fort està deixant de resultar efectiva per explicar el regne dels homes tal i com el coneixem avui. Què passa, quan ets més fort que tot —paisans, plantes, animals— i ja t'ho has carregat tot? El nostre sistema socioeconòmic i de creences s'ha basat durant segles en el domini i l'expansió sense límits... O si més no, aquesta és la imatge que ha prevalgut.
Però en l'ombra d'aquesta història aparentment terrible i tràgicament injusta, s'han donat fenòmens molt més bonics, totalment contraris a la destrucció i que contraresten una narrativa que està començant a viure un gir: mentre uns éssers garantien la supervivència de l'espècie matant i expandint-se, altres ho feien cuidant, disposades a morir per donar i garantir la vida i el seu futur.
Parlo, sobretot, de les mares de totes les criatures que avui ens han dut a existir i viure. Que ens hàgim decantat per l'atribut de la força abans que altres per explicar el món en què vivim no és casualitat. Ara fem una prova: quina pedra us ve al cap, quan us parlen de la més forta de totes? És clar, el diamant. Però curiosament, el diamant no és la pedra més forta: és la més dura, és a dir, la més resistent. En la naturalesa hi ha moltes propietats més enllà de la força (de fet aquesta ni tan sols és una propietat física o mecànica com a tal) que poden explicar com són (i seran) les coses: flexibilitat, duresa o resistència, tenacitat o resiliència... Els conceptes amb què expliquem el món canvien (i poden canviar molt més) i, amb ells, ho fa el món mateix.
La nostra realitat és la que és, en gran part, per com l'expliquem. I és en aquesta fractura del pensament i d'allò establert on trobem les claus del futur i de la nostra evolució. Si històricament la força dels homes ha intentat dominar i modelar el nostre món, fixem-nos ara què ha passat a l'altra banda, al de la resistència: les dones s'han fet longeves i han garantit la vida a través de l'acte més dolorós (i bonic) que es coneix, és a dir, generant vida a partir de l'amor, i no de la mort.
En aquest altre extrem del dualisme hi trobem la narrativa de la construcció, i no la destrucció, un caràcter molt més femení, que tot sovint no hem sabut definir però que cada dia ho impregna més tot, la qual cosa tampoc no és casualitat. Es tractarà, doncs, d'explorar aquesta via com l'única alternativa per salvar tot el que hem destruït durant segles, un fet que no entendrà de sexes ni ideologies, sinó de costums i de formes d'entendre la vida que definiran el nostre futur.
La llei del més fort ja no pot explicar ni regir el sistema social, econòmic i simbòlic que impera al nostre món, i ja no ens serveix per res més que per comprendre el nostre passat i assenyalar els errors que cal superar per construir (i no destruir més) el nostre futur.
