Fa pocs dies, els homes de la casa, davant el televisor seguien un partit de futbol, d’aquells de “a cara o creu”. I jo, un xic indiferent, quedava més perplexa davant les seves exclamacions que davant les jugades del partit. Aquella eufòria o decepció segons el desenllaç de la trajectòria de la pilota, els tenia en una constant vibració, en un ai al cor. El final, fou un esclat de joia, amb un repetitiu: hem guanyat “pels pèls”. Aquesta expressió, ha desencadenat l’article. Sí, quantes situacions a la vida, les guanyem o perdem pels pèls! Aquelles oposicions, que justet, justet... Aquella trobada inesperada, que talment semblava, que penjava d’un fil. La perícia d’un conductor, que per un pèl, va evitar un greu accident... o aquelles competicions esportives que una mil·lèsima de segon, fa decantar la balança a favor d’un o d’un altre. Una parada cardíaca ens pot posar al límit entre la vida i la mort... Si continuo el tema d’avui per aquest pedregar, tinc la quimera que no vagi d’un pèl, de que tiri el relat a la paperera. (No seria pas el primer dia, que en faig miques un d’ells)
Penso, que els pèls, no tenen pas tanta importància com sembla que els hi volia donar. I encara que la dita popular diu que “on hi ha pèl, hi ha alegria” –que potser també n’hi ha- el que avui voldria és transmetre un xic d’ànim a aquelles persones que el tractament de quimioteràpia els deixa sense pèl. A tots ells, als qui viuen aquest daltabaix i la caiguda del pèl els angoixa, els voldria dir que no es capfiquin, que aquest és un episodi de la vida que aviat passa. Penseu que el pèl torna a sortir i només té, la importància que li volem donar. Res de dramatitzar, és millor girar la truita i pensar que una temporada sense pèl, no és gens dolorós, fins i tot, pots pensar que tindràs el descans de no haver-te de pentina. I encara quela Bíbliarelata que la força de Samsó radicava en els cabells, no és el cas de qui perd el pèl pel tractament del càncer, ja que la manca de pèl no li treu les ganes de lluitar contra la malaltia.
Recordo que als nostres néts, petitons com eren, el padrí els contava que tot fent de perruquer es va equivocar de número i amb el seu aparell de tallar el cabell, va deixar la padrina al zero. Aquell record dels néts fent-me massatge al caparró, talment com una bola de billar, encara em perdura amb satisfacció. No hi vegeu frivolitat en les meves paraules, res en la meva intenció és d’agafar les coses serioses de la vida a la lleugera, us parlo amb l’experiència d’haver superat el càncer pels pèls (de moment). I encara hi puc afegir quelcom més: si ens agafem aquella situació penosa amb actitud positiva, tenim el 50% de la malaltia guanyat.
El rellotge biològic de la vida s’aguanta pels pèls, Déu vulgui donar-li corda molt temps.
