Sr. Director:
Sens dubte aquesta setmana haureu llegit a la premsa que l'empresa catalana Naturgy, primera en facturació de gas i electricitat i hereva aquests darrers onze anys de l'antiga Catalana de Gas i Electricitat (1969), fornidora d'energia gairebé durant la meitat de la nostra vida i històricament controlada per la Caixa abans de consumar-se que l'Estat es reservés el control del sector energètic l'any 1975 amb l'empresa Enagàs, sortosament privatitzada després el 1994 i de llavors ençà adquirida per l'emergent empresa catalana de Gas Natural (1991), que n'obtindria un terç de l'accionariat amb l'absorció de l'elèctrica Unió Fenosa mitjançant l'oferta pública d'adquisició (OPA) d'abril de 2009, i després així batejada el juny del 2018 com a Naturgy Energy Group, i fins ara, blindada pel 24,8 % del hòlding o grup d'empreses de Criteria Caixa.
Just ara, doncs, malgrat la seva increïble i exorbitant trajectòria nacional i internacional assolida, l'avui mitificada empresa Naturgy corre el risc d'acabar en mans dels fons d'inversió globals coalitzats vista la gegantina allau de capital que ha ofert l'OPA llançada pel fons australià IFM (Global Infrastructure Fund) sobre els 22.700 milions d'euros del capital acumulat per l'energètica, la qual cosa suposaria gairebé aportar i augmentar en una quarta part aquest colossal volum de capital.
![Pere Duran i Farell]()
I això no pot ser gens ni gota bo perquè és un greu ultratge per l'oblit i el gran menyspreu envers l'introductor del gas natural a Catalunya i a Espanya, en Pere Duran i Farell (1921-†1999), prestigiós enginyer de camins, canals i ports i figura empresarial extraordinària que a banda d'impulsar l'energia nuclear de Vandellòs o de modernitzar la companyia Maquinista Terrestre i Marítima, esdevingué també l'home clau de la introducció del gas natural a Espanya, arran del seu primer viatge a Algèria l'any 1960, en què aleshores estava el país magribí en plena guerra per a llur independència de França, i es plantejà la possibilitat de portar gas natural a Catalunya des del nord d'Àfrica. Obtinguda la independència d'Algèria l'octubre de 1962, Duran i Farell entrà a formar part del nou govern i continuaria a cavall entre Algèria i Catalunya, on va promoure una xarxa de gasificació, fent arribar al port de Barcelona l'any 1969 el primer vaixell carregat de gas liquat procedent de Líbia, convertint Catalunya en la porta d'entrada del gas natural a Espanya, atès que tenia tot el que calia: un port per desembarcar el gas natural liquat i una xarxa de distribució i una massa crítica de clients.
En anys següents, a més, també promouria i faria realitat la xarxa de gasificació que avui cobreix Espanya, impulsant i desenvolupant el gasoducte Magreb-Europa, que duu el seu nom i que des de 1996 connecta els jaciments algerians de gas natural d'Hassi R'Mel amb Còrdova, i òbviament de retruc tota la península Ibèrica, a través del Marroc i l'estret de Gibraltar.
I tantes vegades havia viatjat al Magrib, que acabà per enamorar-se del desert, ja que fins i tot, si calia, s'esperava una setmana pràcticament incomunicat al mig del desert per reunir-se amb Muammar Gaddafi. Però el desenvolupament de l'empresa creada es va trobar amb tota mena de problemes polítics arran de fer-se l'Estat amb el control del sector energètic i l'empresa Catalana de Gas i Electricitat va passar a mans de l'empresa estatal Enagás –suposo que el prefix ena- no deriva també del grec 'oïnos', que significa 'vi', ja que aleshores més que gasificar-nos s'haurien emborratxat més del compte el general d'espanyolitos, altrament dits panolis, és a dir, beneits que viuen en un tràgic estat d'auto ignorància de la seva reial i pròpia història, com deia Josep Maria Espinàs–.
Vaig conèixer Pere Duran i Farell amb ocasió de celebrar a Requena un simposi sobre el nou sistema de defensa contra la calamarsa i la pedregada amb projecció i abast regional –tot i que el Ministeri d'Agricultura regentat per don Ciruelo (!) Cànovas el volia només circumscrit a l'àmbit merament local i s'hi oposà per por al descrèdit d'haver ignorat l'existència i aplicació d'aquest nou sistema de lluita contra aquests dos fenòmens meteorològics–, mètode que me'l va inspirar el polièdric enginyer Pere Duran i Farell quan treballava al Pirineu lleidatà per encàrrec de l'empresa Hidroelèctrica de Catalunya (HECSA).
![Document gasificació]()
Jo tenia constància que aquest enginyer de camins, canals i ports –el primer que no treballava per l'administració pública, sinó que es va dedicar a l'empresa privada, ocupant càrrecs executius en diverses empreses que acabaria modernitzant–, havia experimentat el mètode per intentar fer ploure damunt les conques hidràuliques pirinenques on llavors ell treballava projectant la interconnexió de cabals d'aigua mitjançant la perforació de canonades subterrànies en diversos llacs d'origen glacial.
Així que un bon dia em vaig desplaçar a la seu de la companyia HECSA a Barcelona, al superb edifici del Banc Vitalici –obra de Lluís Bonet (1948), a la cruïlla Gran Via i Passeig de Gràcia–, qui em va rebre cordialment arran de la meva visita, tot posant especial èmfasi als mètodes de prevenció assajats des de 1951 al sud-oest de França per l'equip de recerca de l'Association d'Etudes des Moyens de Lutte contre les Fléaux Atmosphériques i de l'Observatoire de Physique du Globe de Puy de Dôme, alhora que em facilità tota mena de contactes i adreces, com la de H.Dessens, director d'aquest observatori de la universitat de Clermont Ferrand –en occità, Clarmont d'Alvèrnia–, així com de Daniel Brisebois, enginyer dels Serveis Agrícoles de l'Haute-Garonne.
Amb la presència d'aquests dos esmentats professionals i directius occitans es pogué celebrar el 19 de maig de 1959 la trencadora reunió i convenció projectada al saló d'actes de l'ajuntament de Requena, amb abast estès per tota la Regió de Llevant, sobre els mètodes de prevenció i defensa contra la calamarsa que tant preocupaven al col·lectiu pagès d'aquestes comarques valencianes. Problemàtica d'un procés meteorològic característic d'aquesta zona del sistema ibèric, tan procliu a la formació de nuvolades d'esveltes torres de cumulonimbus negres i amenaçadors, que sol acabar provocant sobretot durant els mesos de juny, juliol i agost devastadores calamarses que arruïnen sobretot els conreus agrícoles.
Bo és conèixer, doncs, la formació d'un procés meteorològic tan destructor que arrenca amb el sobreescalfament de l'aire en superfície, sobretot a la tarda, la presència d'humitat en nuclis de condensació, com ara gotes sobrecongelades de vapor d'aigua o partícules de pols, juntament amb corrents ascendents que traslladen la humitat d'aquests nuclis fins a 10 o 20 quilòmetres d'alçada, on enregistren temperatures negatives de -20 o -30 °C, les quals fan que es generin en l'atmosfera grànuls de gel, que alhora són arrossegats pels corrents d'aire, ascendents i descendents, i que en ajuntar-se o superposar-se guanyen pes fins a vèncer la força de l'aire i caure a velocitats d'entre 100 i 150 km/hora, destruint o matxucant les collites i també arbredes, estructures, habitatges, etc. Conegut el funcionament del procés la clau rau, doncs, en disminuir la mida dels grànuls de gel dins la columna mateixa per introducció in situ d'un compost químic o un element d'altra mena que s'hi pugui instal·lar amb drons o bé aprofitant els corrents ascendents.
Per tot això el mètode es basa en la inseminació o sembra homogènia i precoç de cúmulus i situacions de tempesta mitjançant nuclis artificials de congelació de iodur de plata, emesos a partir de generadors o cremadors convenientment situats al terreny, o bé introduïts directament en les nuvolades a través de coets, avions o ara tal vegada mitjançant drons. Això permet d'augmentar no només el nombre de grànuls de condensació, sinó també disminuir la mida dels grànuls de gel i, per tant, la seva capacitat destructiva. I per aquesta sembra preventiva cal desplegar tot un sistema actiu amb equips de detecció, meteoròlegs, estacions d'avís per ràdio –o ara per via informàtica i de mòbils o altres mitjans de comunicació–, avionetes, drons, personal especialitzat per a l'encesa de cremadors en xarxa, etc. I un sistema així és el que ja tenien al Midi francès quan es va organitzar la 'subversiva' –a parer dels esbalaïts i atònits capgrossos de Madrid que tallen el bacallà– reunió de Requena.
A banda dels parlaments de l'alcalde, Heliodoro Collado, del cap de l'Estació Enològica, Pascual Carrión, de l'speech de les autoritats franceses convidades i de jo mateix, també hi participaren l'amic Jaume Vallès, de la Cambra Agrària de Barcelona, els caps del Servei Meteorològic del Pirineu Oriental i de la Regió de Llevant, i la cloenda a càrrec de Ricard Despujol, supervisor del Servei d'Extensió Agrària.
En compliment de l'acordat en la reunió subsegüent al parlament, l'onze de juny es va constituir a Requena la CODA o Comisión Organizadora de la Defensa Antigranizo, tenint com assessors l'estació Enològica local i l'Agència del Servei d'Extensió Agrària. Va ser, doncs, l'Agència de Requena la introductora a Espanya –sense all rights reserved– d'aquest sistema pioner en la lluita contra la calamarsa, tot i que després s'ha sabut que les emissions de iodur de plata no són innòcues, sinó que també contaminen l'atmosfera i poden afectar la fauna i la flora. Bé, ja se sap, ara tot progrés contamina. És la contrapartida –matèria versus antimatèria?–.
Que no és una lluita que hagi plegat veles la del iodur de plata, ho prova el govern xinès que sembla haver posat en marxa el febrer de 2019 un pla a gran escala per crear núvols al Tibet, cobrint una superfície tan extensa com tres vegades la península Ibèrica amb una xarxa de milers de xemeneies per alliberar-ne iodur de plata i promoure'n pluja artificial. Avança tan de pressa la tecnologia que no és estrany que en un futur no gaire llunyà es puguin fabricar núvols a mida i a la demanda.
Sens dubte aquesta setmana haureu llegit a la premsa que l'empresa catalana Naturgy, primera en facturació de gas i electricitat i hereva aquests darrers onze anys de l'antiga Catalana de Gas i Electricitat (1969), fornidora d'energia gairebé durant la meitat de la nostra vida i històricament controlada per la Caixa abans de consumar-se que l'Estat es reservés el control del sector energètic l'any 1975 amb l'empresa Enagàs, sortosament privatitzada després el 1994 i de llavors ençà adquirida per l'emergent empresa catalana de Gas Natural (1991), que n'obtindria un terç de l'accionariat amb l'absorció de l'elèctrica Unió Fenosa mitjançant l'oferta pública d'adquisició (OPA) d'abril de 2009, i després així batejada el juny del 2018 com a Naturgy Energy Group, i fins ara, blindada pel 24,8 % del hòlding o grup d'empreses de Criteria Caixa.
Just ara, doncs, malgrat la seva increïble i exorbitant trajectòria nacional i internacional assolida, l'avui mitificada empresa Naturgy corre el risc d'acabar en mans dels fons d'inversió globals coalitzats vista la gegantina allau de capital que ha ofert l'OPA llançada pel fons australià IFM (Global Infrastructure Fund) sobre els 22.700 milions d'euros del capital acumulat per l'energètica, la qual cosa suposaria gairebé aportar i augmentar en una quarta part aquest colossal volum de capital.
I això no pot ser gens ni gota bo perquè és un greu ultratge per l'oblit i el gran menyspreu envers l'introductor del gas natural a Catalunya i a Espanya, en Pere Duran i Farell (1921-†1999), prestigiós enginyer de camins, canals i ports i figura empresarial extraordinària que a banda d'impulsar l'energia nuclear de Vandellòs o de modernitzar la companyia Maquinista Terrestre i Marítima, esdevingué també l'home clau de la introducció del gas natural a Espanya, arran del seu primer viatge a Algèria l'any 1960, en què aleshores estava el país magribí en plena guerra per a llur independència de França, i es plantejà la possibilitat de portar gas natural a Catalunya des del nord d'Àfrica. Obtinguda la independència d'Algèria l'octubre de 1962, Duran i Farell entrà a formar part del nou govern i continuaria a cavall entre Algèria i Catalunya, on va promoure una xarxa de gasificació, fent arribar al port de Barcelona l'any 1969 el primer vaixell carregat de gas liquat procedent de Líbia, convertint Catalunya en la porta d'entrada del gas natural a Espanya, atès que tenia tot el que calia: un port per desembarcar el gas natural liquat i una xarxa de distribució i una massa crítica de clients.En anys següents, a més, també promouria i faria realitat la xarxa de gasificació que avui cobreix Espanya, impulsant i desenvolupant el gasoducte Magreb-Europa, que duu el seu nom i que des de 1996 connecta els jaciments algerians de gas natural d'Hassi R'Mel amb Còrdova, i òbviament de retruc tota la península Ibèrica, a través del Marroc i l'estret de Gibraltar.
I tantes vegades havia viatjat al Magrib, que acabà per enamorar-se del desert, ja que fins i tot, si calia, s'esperava una setmana pràcticament incomunicat al mig del desert per reunir-se amb Muammar Gaddafi. Però el desenvolupament de l'empresa creada es va trobar amb tota mena de problemes polítics arran de fer-se l'Estat amb el control del sector energètic i l'empresa Catalana de Gas i Electricitat va passar a mans de l'empresa estatal Enagás –suposo que el prefix ena- no deriva també del grec 'oïnos', que significa 'vi', ja que aleshores més que gasificar-nos s'haurien emborratxat més del compte el general d'espanyolitos, altrament dits panolis, és a dir, beneits que viuen en un tràgic estat d'auto ignorància de la seva reial i pròpia història, com deia Josep Maria Espinàs–.
Vaig conèixer Pere Duran i Farell amb ocasió de celebrar a Requena un simposi sobre el nou sistema de defensa contra la calamarsa i la pedregada amb projecció i abast regional –tot i que el Ministeri d'Agricultura regentat per don Ciruelo (!) Cànovas el volia només circumscrit a l'àmbit merament local i s'hi oposà per por al descrèdit d'haver ignorat l'existència i aplicació d'aquest nou sistema de lluita contra aquests dos fenòmens meteorològics–, mètode que me'l va inspirar el polièdric enginyer Pere Duran i Farell quan treballava al Pirineu lleidatà per encàrrec de l'empresa Hidroelèctrica de Catalunya (HECSA).
Jo tenia constància que aquest enginyer de camins, canals i ports –el primer que no treballava per l'administració pública, sinó que es va dedicar a l'empresa privada, ocupant càrrecs executius en diverses empreses que acabaria modernitzant–, havia experimentat el mètode per intentar fer ploure damunt les conques hidràuliques pirinenques on llavors ell treballava projectant la interconnexió de cabals d'aigua mitjançant la perforació de canonades subterrànies en diversos llacs d'origen glacial.Així que un bon dia em vaig desplaçar a la seu de la companyia HECSA a Barcelona, al superb edifici del Banc Vitalici –obra de Lluís Bonet (1948), a la cruïlla Gran Via i Passeig de Gràcia–, qui em va rebre cordialment arran de la meva visita, tot posant especial èmfasi als mètodes de prevenció assajats des de 1951 al sud-oest de França per l'equip de recerca de l'Association d'Etudes des Moyens de Lutte contre les Fléaux Atmosphériques i de l'Observatoire de Physique du Globe de Puy de Dôme, alhora que em facilità tota mena de contactes i adreces, com la de H.Dessens, director d'aquest observatori de la universitat de Clermont Ferrand –en occità, Clarmont d'Alvèrnia–, així com de Daniel Brisebois, enginyer dels Serveis Agrícoles de l'Haute-Garonne.
Amb la presència d'aquests dos esmentats professionals i directius occitans es pogué celebrar el 19 de maig de 1959 la trencadora reunió i convenció projectada al saló d'actes de l'ajuntament de Requena, amb abast estès per tota la Regió de Llevant, sobre els mètodes de prevenció i defensa contra la calamarsa que tant preocupaven al col·lectiu pagès d'aquestes comarques valencianes. Problemàtica d'un procés meteorològic característic d'aquesta zona del sistema ibèric, tan procliu a la formació de nuvolades d'esveltes torres de cumulonimbus negres i amenaçadors, que sol acabar provocant sobretot durant els mesos de juny, juliol i agost devastadores calamarses que arruïnen sobretot els conreus agrícoles.
Bo és conèixer, doncs, la formació d'un procés meteorològic tan destructor que arrenca amb el sobreescalfament de l'aire en superfície, sobretot a la tarda, la presència d'humitat en nuclis de condensació, com ara gotes sobrecongelades de vapor d'aigua o partícules de pols, juntament amb corrents ascendents que traslladen la humitat d'aquests nuclis fins a 10 o 20 quilòmetres d'alçada, on enregistren temperatures negatives de -20 o -30 °C, les quals fan que es generin en l'atmosfera grànuls de gel, que alhora són arrossegats pels corrents d'aire, ascendents i descendents, i que en ajuntar-se o superposar-se guanyen pes fins a vèncer la força de l'aire i caure a velocitats d'entre 100 i 150 km/hora, destruint o matxucant les collites i també arbredes, estructures, habitatges, etc. Conegut el funcionament del procés la clau rau, doncs, en disminuir la mida dels grànuls de gel dins la columna mateixa per introducció in situ d'un compost químic o un element d'altra mena que s'hi pugui instal·lar amb drons o bé aprofitant els corrents ascendents.
Per tot això el mètode es basa en la inseminació o sembra homogènia i precoç de cúmulus i situacions de tempesta mitjançant nuclis artificials de congelació de iodur de plata, emesos a partir de generadors o cremadors convenientment situats al terreny, o bé introduïts directament en les nuvolades a través de coets, avions o ara tal vegada mitjançant drons. Això permet d'augmentar no només el nombre de grànuls de condensació, sinó també disminuir la mida dels grànuls de gel i, per tant, la seva capacitat destructiva. I per aquesta sembra preventiva cal desplegar tot un sistema actiu amb equips de detecció, meteoròlegs, estacions d'avís per ràdio –o ara per via informàtica i de mòbils o altres mitjans de comunicació–, avionetes, drons, personal especialitzat per a l'encesa de cremadors en xarxa, etc. I un sistema així és el que ja tenien al Midi francès quan es va organitzar la 'subversiva' –a parer dels esbalaïts i atònits capgrossos de Madrid que tallen el bacallà– reunió de Requena.
A banda dels parlaments de l'alcalde, Heliodoro Collado, del cap de l'Estació Enològica, Pascual Carrión, de l'speech de les autoritats franceses convidades i de jo mateix, també hi participaren l'amic Jaume Vallès, de la Cambra Agrària de Barcelona, els caps del Servei Meteorològic del Pirineu Oriental i de la Regió de Llevant, i la cloenda a càrrec de Ricard Despujol, supervisor del Servei d'Extensió Agrària.
En compliment de l'acordat en la reunió subsegüent al parlament, l'onze de juny es va constituir a Requena la CODA o Comisión Organizadora de la Defensa Antigranizo, tenint com assessors l'estació Enològica local i l'Agència del Servei d'Extensió Agrària. Va ser, doncs, l'Agència de Requena la introductora a Espanya –sense all rights reserved– d'aquest sistema pioner en la lluita contra la calamarsa, tot i que després s'ha sabut que les emissions de iodur de plata no són innòcues, sinó que també contaminen l'atmosfera i poden afectar la fauna i la flora. Bé, ja se sap, ara tot progrés contamina. És la contrapartida –matèria versus antimatèria?–.
Que no és una lluita que hagi plegat veles la del iodur de plata, ho prova el govern xinès que sembla haver posat en marxa el febrer de 2019 un pla a gran escala per crear núvols al Tibet, cobrint una superfície tan extensa com tres vegades la península Ibèrica amb una xarxa de milers de xemeneies per alliberar-ne iodur de plata i promoure'n pluja artificial. Avança tan de pressa la tecnologia que no és estrany que en un futur no gaire llunyà es puguin fabricar núvols a mida i a la demanda.
