En la Jorgina Carrera Capell hi trobem una aliada disposada a defensar les nostres llibertats individuals, i ho fa a través d’una via tan poc convencional com efectiva i revolucionària: la moda. El seu mitjà és l’art en totes les seves formes, i en ell troba les vies per expressar-se i permetre que la gent s’expressi lliurement.
La inclinació per aquest i la personalitat que caracteritza avui Carrera es manifesta des de tant temps enrere com podríem recordar. Aquí em permetré la llicència de servir-me d’una anècdota personal per explicar-vos fins a quin punt és així. I és que quan tot just jo tenia cinc anys, ella va ser la persona qui em va fer prendre consciència de la importància que tenia que fos jo qui escollís lliurement com volia vestir-me (i com no). Arribaven les festes del poble i la colla d’amics van proposar vestir-me de catalaneta, ja que era la més petita del grup i la imatge resultant hauria tingut un evident caràcter entranyable. “Que es vesteixi de catalaneta si ella vol vestir-se de catalaneta”, va llançar, però, una Jorgina de tot just vuit anys. No és que jo no volgués fer-ho, però amb cinc anys, ni tan sols havia cregut que tingués l’opció d’escollir. Saber que podia fer-ho va fer que prengués consciència, segurament per primer cop a la meva vida, que el meu criteri valia. I que, a més a més, podia expressar-lo a través de la roba.
Amb aquest mateix objectiu és que la Jorgina va traslladar-se de Miralcamp a Anvers, des d’on s’ha consolidat com una professional de la indústria amb la seva pròpia empresa, 113 MAISON, que ha fundat junt amb la fotògrafa Mariona Puig.
Quant fa que vius a Anvers (o fora de Miralcamp, en cas que hagis estat abans en altres llocs)?
Fa dotze anys que visc fora de Miralcamp; vaig viure tres anys a Barcelona, i quan vaig acabar d’estudiar, em vaig mudar amb la Mariona a Anvers.
Què et va dur allà?
Volíem canviar d’aires i començar de zero en un lloc nou. Evolucionar, aprendre i desenvolupar-nos com a persones. Crec que si no ho fas de jove, t’acabes conformant i et va fent cada vegada més mandra i por, provar aventures així. No teníem res a perdre i sabíem que sempre podríem tornar si no ens agradava.
A més, no ens ho vam pensar gaire. Jo volia anar a viure a París, però la Mariona ja hi havia viscut quan tenia disset o divuit anys, i no volia tornar-hi, ja que els apartaments allà són extremadament petits. Per sort, la vaig escoltar. Anvers és una ciutat molt còmoda i pràctica, ho tens tot molt a prop, sempre hi passen coses i quan hem d’anar a París per feina, hi som en dues hores en tren. Allà, amb la Mariona Puig fundeu 113 MAISON, una marca amb uns dissenys molt especials i uns valors molt clars (unicitat, processos artesanals...) que ha agafat molta volada i que ja ha recorregut passarel·les de moda cabdals com la 080.
Com arribeu a internacionalitzar el vostre concepte?
Definitivament, 113 MAISON és més que una marca de roba per nosaltres: és la fusió de la nostra feina. És com veiem les peces de roba, com les sentim, com
les volem ensenyar i com les volem fotografiar. És com concebem el disseny, i també la fotografia de moda i la fotografia en si, la música i molt més. Quan
vam desfilar a la 080, la Generalitat i el Consorci d’Artesania ens va donar una ajuda per expandir-nos més internacionalment. I ara, majoritàriament, la marca es ven en botigues de Japó i Austràlia, i molta gent d’arreu del món compra via ‘online’.
I com viviu aquesta evolució?
Amb els anys, el disseny ha anat evolucionant i, amb ell, també ho ha fet 113 MAISON. Actualment, el que venem més són les peces més úniques i especials. És per això que hem acabat fent peces tan experimentals, que potser no són tant per portar cada dia, sinó que, segurament, són més aviat vistes com una peça d’art per col·leccionar i per portar en ocasions especials.
Com és un dia qualsevol a la teva feina? Què és el que t’agrada més de la teva professió?
Cada dia és diferent, i va per èpoques de l’any. Durant uns mesos, cosim les peces que ens han comprat les botigues; altres, ens dediquem a dissenyar peces noves, buscar teixits, fer totes les fotografies...; i entremig, quan entra una venda privada també s’ha de fer, i bastant ràpid. Hi ha temporades molt aclaparants en què tota la feina t’entra de cop per tot arreu, i d’altres que estem més lliures i podem anar més tranquil·les.
Els teus dissenys tenen un estil propi (impregnat de textures i de formes asimètriques), i gairebé semblen orgànics, vius. On trobes la inspiració a l’hora de crear-los?
D’una barreja de coses diferents: del classicisme i romanticisme en la música; del vestuari i fotografia antiga i històrica; i de qualsevol cosa relacionada amb la mort i la decadència, com ara les petxines marines, les pedres, els esquelets, i altres formes orgàniques.
A part d’això, els materials que utilitzem també són una gran font d’inspiració per a nosaltres. Això implica treballar amb teixits naturals crus, taques, retalls de teixit antic, puntes i treballs de fil antic.
La recerca de la identitat (si és que mai arribem a trobar-la) sembla reflectir-se en els dissenys tant de la roba com de les fotografies de la marca. Al web, sota el segell característic de la Mariona Puig, les fotografies retraten alguns paisatges i escenaris de Miralcamp... Com s’integren aquests orígens en la marca?
La Mariona porta onze anys fent un projecte de fotografies sobre Miralcamp i els seus voltants. Es coneix cada racó i cada detall de la zona, i podria perfectament fer un mapa fotogràfic de tota la zona, perquè ho ha fotografiat tot. El paisatge rural, la imatge bucòlica, l’abandonament, la natura, els traços
fantasmagòrics... es representen tant en les seves fotografies com en les nostres siluetes, formes, materials i teixits que utilitzem.
Algunes sessions editorials també les heu fet aquí, en paisatges que, mentre pels miralcampins són molt familiars, per la gent de fora poden ser molt característics. Què us porta a decidir-vos per aquests escenaris?
El fet que a la Mariona li despertin tanta curiositat els paisatges i llocs tan característics de Miralcamp, el concepte del seu projecte, encaixa perfectament amb el de la marca. I també pesa el fet natural de tendir a tornar als orígens quan marxes de casa.
També dieu que les vostres peces amaguen secrets del passat que només els propietaris podran conèixer...
Fem la roba nosaltres mateixes al taller, així que ens agrada que cada peça sigui diferent de l’anterior, ni que sigui el mateix model. Ens agrada molt canviar detalls, posar butxaques amagades, petits brodats…
Tens previst viatjar a Miralcamp aviat?
Intento venir a veure a la família dues o tres vegades a l’any, sobretot quan fa bon temps.
Què és el que trobes a faltar més d’aquí quan ets a Bèlgica?
La família, el menjar, la tranquil·litat i el bon temps.
Entrevista publicada a les pàgines de Territoris Magazín. Número #47, juny 2023
