Rosa Pallarès i Figueras va néixer a Vallmanya de Pinós el 17 de gener de 1924. De molt jove la van portar a servir en una casa. Va passar la guerra. Després va treballar sobretot de cuinera. Una vegada casada va anar a viure a Palouet i va treballar a la granja, al camp, a l'hort... Es va treure el carnet de conduir quan cap dona de la comarca conduïa.
Conversem amb ella i la seva filla, Montserrat Ramon, el 16 d'agost de 2023 a casa seva, a Guissona, en el marc del 15m2 Festival Internacional de Microdansa Itinerant, que ha tingut lloc al mateix municipi, sobre la temàtica Feminismes – dones rurals.
Llogada a una casa
Montserrat. La mare va néixer a Vallmanya el 17 de gener de 1924. Eren sis germans i una que es va morir de petita. Ella era la tercera i, per això, li va tocar marxar de casa. La gran perquè era la gran i la petita perquè era la petita. Els nois perquè s’havien de quedar a casa per treballar. Doncs ella va ser la que va haver de marxar a servir a les cases, a fer de cuinera i tot això.
Rosa. Vaig marxar de casa que jo devia tenir uns 10 o 11 anys a una casa on van dir que em necessitaven per fer anar la canalla a col·legi. Llavors van dir: “pot anar ella també”. I ho vam fer així. Els acompanyava i em podia quedar al col·legi i aprofitava per a mi també. Però, és clar, poquet —perquè aviat van anar-hi sols aquella canalla—. No vaig poder aprendre a dividir per dues xifres perquè ja em van treure de l’escola. Com que estava llogada havia de fer el que em deien. Manaven els altres. Deien: “avui no hi pots anar.” Doncs avui no hi vaig.
Vaig estar-hi cinc anys. Feia de tot, totes les tasques que hi havia i em pagaven amb monedes. M’agradava més la plata que no pas el paper. M’agradaven aquells duros rodons, allò m’agradava més. En tenia una capsa d’aquestes que eren grans —no sé què hi compràvem en aquelles capses— i era plena eh! Ja l’havia omplert, que m’hi vaig estar cinc anys. Em van dir que les volien i que ja me les tornarien. Em van dir “ara ens les has de donar, però després ja te les tornarem”. I no les he vist mai més. Mira, qui les va agafar que en faci un bon profit.
Montserrat. En començar la guerra, l’amo de la casa on servia li va dir que les monedes ja no valien, que els hi donés, que les hi canviarien...
Rosa. De més gran feia totes les feines de la casa i, sobretot, em llogaven per cuinar quan feien festes. Quan feien festa major, per funerals, per comunions, per totes aquestes coses. Quan les cases feien una festa, m’ho deien a mi perquè no hi havia gaires cuineres allà.
Montserrat. Era bona cuinera.
Rosa. Em feien fer el que sabia i prou. I per molta gent, a vegades fins a més de cent! Si hi havia gaire feina anava el dia abans, perquè havies de matar les bèsties. Les mataves tu a casa. Mataves oques, pollastres, gallines, el que havies de menester. Et deien quan arribaves allà “mira, volem fer tal cosa, però has de menester quantes gallines? Quants pollastres?”. Jo els havia de dir què necessitava i llavors ells m’ho donaven. I jo ho matava i ho cuinava tot. Com una cuinera. Ara ens hem fet vells i ja no fem res. Sí, tot s’acaba.
La guerra
Montserrat. Quan va començar la guerra tenia uns 12 anys.
Rosa. Era a casa. Me’n recordo que el meu pare, quan anàvem a dormir, ens va cridar i va dir “ja tenim guerra”. Vam continuar fent el que fèiem cada dia.
Per la guerra anava a portar menjar a aquells que estaven amagats. Em deien que anés a tal lloc a portar menjar. Anava per dins el bosc, més o menys el lloc que havia d'anar, i quan era allà venia un home, m'agafava la cistella i marxava. Això ho havia fet molt. Havies de guaitar que no et veiés ningú, que no t'espiessin, perquè potser després els trobarien.
A la casa on estava llogada van passar els nacionals i els van prendre totes les gallines. Aleshores van passar els rojos i els van prendre tot el que els quedava. Tots eren iguals. Això és ben cert.
Hi havia un capellà molt vell, —era de Calaf—. I li van dir que havia de marxar perquè el matarien. No volia marxar de cap manera. Que no i que no. Que no. I li van dir "si no es mou d’aquí el mataran". I ell deia "que no m’han de matar a mi". I se’l van emportar allà dalt —a un bosc— i al cap d’una estona el van matar. Però què hi farem, va passar allò i naltros com érem canalla, no hi patíem gaire amb això. Els que han mort, han mort.
Aquest temps ha passat i millor que no torni. Malviure allò era. Vosaltres no hi éreu, però millor que no hi vau ser, perquè no es va passar gens de bé.
Casada i a Palouet
Montserrat. Després es va casar i se'n va anar a viure a Palouet —un poblet petit a la vora de Guissona—. Estava a casa amb el meu pare i els padrins. I ens va tenir a nosaltres, però va ajudar al pare i a la família amb tot. Tenien granja de tocinos i de pollastres.
Els camps eren seus, però com el pare no portava tractor perquè no podia conduir, ella anava molt a ajudar-lo.
Va treballar molt. Molt. No parava mai. I era l'esforç aquell de treballar tant perquè el meu germà i jo poguéssim estudiar. Ella encara no tenia cotxe i vam estar interns perquè no podíem anar cada dia de Palouet a Guissona. Mon germà estava als Maristes i jo estava amb una família, però també anava a les Dominiques. Després vam anar a estudiar a Cervera. Ells van fer molt esforç. Perquè pagar un internat en aquells temps valia molts diners i anaven amb una sabata i una espardenya perquè nosaltres poguéssim estudiar.
Una vegada casada ja va treballar a la granja, al camp, a l'hort...
Rosa. Nostre era poc, cuidàvem dels altres. Ja tenia feina. Llavors treballar era més dur que ara. També es treballa ara, però ara és una altra cosa. Ha canviat tot, això tothom ho sap.
Montserrat. De viatge de noces van anar a Barcelona, no hi havia estat mai. I també a Montserrat. Quan havia de néixer jo, li van dir "que neixi millor a una clínica", que és la primera, i així va ser. La van fer marxar quinze dies abans amb una família, i ella es va posar molt nerviósa allà esperant i esperant. Jo vaig néixer a l'Aliança. I quan vaig néixer va dir "si en tinc un altre aquest vull que neixi a casa. Jo no torno a baixar a Barcelona per això". I el meu germà gairebé que neix a l'hort! [riuen].
De l'hort a casa caminant, poder hi havia tres quarts d'hora. I anava caminant!
Rosa. Aquell dia al vespre vaig omplir el safareig a cop de galledes d'aigua. Un safareig petit que teníem per rentar. Pensava, quan hauran de rentar la roba veuran l'aigua bruta. I vaig canviar l'aigua. Va venir la llevadora d'aquí Guissona i va arribar el nen.
Montserrat. I llavors vau fer festa grossa, oi? Perquè la nena guaita, no tenia tanta importància, tothom esperava el nen! [riuen]
Carnet de conduir
Montserrat. Es va treure el carnet de conduir quan cap dona conduïa. Eren dues en tota aquesta comarca que venien els dijous a mercat a Guissona —ella amb la seva furgoneta—. I venia molt d'hora per aparcar al lloc que sempre volia perquè no dominava massa el cotxe. Es va treure el carnet que devia tenir uns cinquanta-quatre anys. De gran perquè el meu pare era ferit de guerra. Li van ferir el genoll i com no el van poder operar tal com s'havia de fer, va quedar amb la cama recta. En aquells temps no hi havia cotxes adaptats per la gent que tenia algun problema. Es va decidir a treure el carnet perquè una germana seva se'l va treure, i li va dir "Roseta, va que tu també t'has d'animar, que te l'has de treure". I ho va fer. Sempre va conduir amb una miqueta de por, però ella anava a l'hort, a la perruqueria d'aquí, a buscar la bombona de butà, ens portava a nosaltres a Cervera...
Rosa. Tenia un Citroën. Veies que la gent et mirava, això sí. Jo de vegades venia aquí a Guissona, els dijous i se'm posaven allí a la vora i jo els deia: "no us atanseu gaire perquè aquest quan marxarà potser us fum una totxana". [riu]
Ara
Montserrat. A darrere d'ella hi ha tota una vida d'esforç, de treball al camp, a la granja. D'ajudar al meu pare amb tot. És una dona que ha sigut molt forta. No s'ha estat a casa i ja està. Ha sigut molt forta.
Ara fa una vida molt tranquil·la i l'única cosa que no vol és estar sola. Passa moltes estones llegint o fent una mica de ganxet. Llegeix el diari, alguna revista, els fulls parroquials, devocionaris per resar, coses senzilles. Plega la roba, tria les mongetes, pela les patates. Coses que pugui estar asseguda.
Rosa. La vida, les persones, se n'han fet moltes de coses. Si haguéssim de recordar-ho tot, ai Déu meu! [riu]
Entrevista realitzada per Última vèrtebra
G67459784
Carrer de Sant Jordi, 25
17457 Riudellots de la Selva
669 944 689
