Jonathan Nuevo: l’apòstol de la forquilla
Hi ha un silenci gairebé sagrat que només es trenca amb el raig de vi dibuixant una paràbola perfecta des del porró fins a la gorja. A l’altre extrem del vidre hi ha en Jonathan Nuevo, un home que ha passat de fer sonar el xiulet a les pistes de bàsquet a dictar sentència sobre la qualitat d’uns callos o un capipota. A molts certàmens culinaris, les fotos ja no són només per a les autoritats, sinó també per a ell: l’home que ha posat el país a esmorzar davant d’Instagram.
Després de quatre anys recorrent cada comarca, Nuevo ha cristal·litzat una doctrina gastronòmica. Per a ell, un bon esmorzar no és un tràmit, és una alifara. La litúrgia comença amb les "cortesies": pernil, amanida i galtes de porc. Però el que dona la nacionalitat a l'àpat són els tres pilars: la brasa, els callos o el capipota.
La geografia del suc i el terrer
"El capipota és més típic de la Catalunya central i de Barcelona; de callos se’n veuen més a Lleida i Tarragona", analitza amb la precisió de qui ha tastat centenars de cassoles. Segons Nuevo, cada zona té el seu segell: “L’esmorzar de forquilla té requesta a tot Catalunya, però cada territori té la seva història. Lleida és més de brasa, mentre que cap al nord tira més la cullera, els embotits i els guisats”.
A la seva terra lleidatana, a més, hi afegeix el toc distintiu: una tapa de caragols. No en va, sovint llueix a la màniga el logo de la Federació de Colles de l'Aplec, exercint d'ambaixador d'una manera d'entendre la vida on el rellotge s'atura entre plat i plat. Aquesta identitat marca també el que trobem a la taula: “A Lleida es veia poc peix fresc perquè la logística d'abans no ho permetia; el transport trigava massa. En canvi, el bacallà, la sardina i l'arengada sí que arribaven, tot i que tardessin dos dies, i per això són tan presents en la nostra tradició”.
De l'arbitratge al "fenomen fan"
La història de Jonathan Nuevo no neix entre fogons —admet que no és un gran cuiner—, sinó com a client exigent. En la seva etapa com a àrbitre de bàsquet, ja buscava el refugi de les fondes abans dels partits. "A Balaguer tocaven molt bé els callos", recorda. Avui, la seva popularitat l'ha portat a l'altre costat de la barrera. “Sóc una persona popular, em reconeixen a molts llocs de Catalunya. Abans em passava sobretot a Lleida, però ara ja succeeix arreu”, explica.
Aquesta fama l'ha convertit en un reclam per a ajuntaments i fires. “Em van convidant a indrets i esdeveniments; em truquen molt per a festes majors i concursos de cassoles”. Amb una comunitat de 60.000 seguidors —dels quals 40.000 han arribat en els darrers tres anys—, Nuevo ha passat de ser un aficionat a ser el jutge de guisats de referència, des de Vallfogona de Balaguer fins a les mítiques cassoles de Juneda.
El ritual perfecte
Per a Nuevo, l'esmorzar ideal és una simfonia en tres actes. Primer, el plat al mig de cortesia, que sol ser una amanida amb tomàquet i olives (o embotit si som al nord). Després, els plats principals: capipota, callos, bacallà, brasa o uns ous ferrats amb tall. I per tancar, la traca final: “Els postres de músic estan molt ben considerats; fruita seca amb el porró de moscatell i, per acabar, el cigaló”.
Tot i que alguns podrien pensar que és una moda passatgera, ell ho té clar: “Els restaurants d’esmorzar de forquilla mai van marxar. Estan de moda a les xarxes i ara sembla que hagi eclosionat, però sempre han estat allà. Ara molta gent s’ha apuntat al carro; fins i tot hi ha restaurants que han posat esmorzars i han tret els sopars”.
Un mapa que no s'atura
Amb quasi 300 punts marcats al seu mapa particular, que inclou també incursions a la Franja de Ponent, el seu objectiu és clar: “El projecte de futur és intentar fer créixer aquest àpat i, sobretot, gaudir. L’esmorzar de forquilla s’esmorza per oci, per compartir. Abans es feia molt en el dia a dia de la feina, però ara és un moment de celebració”.
Sigui amb el porró a la "republicana" (pel broc estret) o a la "monàrquica" (a galet pel brot ample), Jonathan Nuevo ha aconseguit que milers de persones tornin a mirar cap a les tavernes de tota la vida. Perquè, al capdavall, abans de la feina o de la gresca, el que mana és la forquilla