Joves, reivindiquem-nos un futur digne!
Futur, una paraula que s’ha convertit en una llosa per als joves, i sobretot, la pregunta inevitable: quin futur ens espera? Llocs de treball precaris, contractes temporals, sous miserables i oportunitats molt reduïdes. És indiscutible que la precarietat laboral s'ha convertit en una constant en les vides de molts joves. Cada vegada són més les empreses que, aprofitant-se de la nostra inexperiència i de la necessitat urgent de treballar, ens contracten amb condicions abusives que freguen l'explotació, sense gairebé cap oportunitat de prosperar ni de forjar-nos un futur millor. Ens demanen formar-nos, ser flexibles, tenir iniciativa i esperit emprenedor, però no ens donen ni les eines ni les condicions per fer-ho possible.
És habitual veure com molts estudiants compatibilitzem els estudis amb feines mal remunerades i sense cap mena de perspectiva. Sense marge de millora ni esperança real. Aquesta realitat no només ens desgasta físicament i mentalment, sinó que també perpetua una estructura de desigualtat que dificulta enormement el nostre desenvolupament personal i professional. Sovint acceptem qualsevol feina, a qualsevol preu, perquè no hi ha alternatives i si no ens agrada, n’hi haurà deu més disposats a fer-la per menys, i així, una vegada i una altra.
Aquesta situació es veu agreujada per l'encariment del cost de vida, especialment dels preus del lloguer, clarament abusius i fora de lloc. Accedir a un habitatge de lloguer ha quedat reduït a un petit grup de joves que s’ho poden permetre, convertint l’emancipació en un luxe inassolible per a la gran majoria. No parlem només de joves que volem viure de manera independent, sinó de persones adultes que, tot i treballar, no ens podem permetre pagar un habitatge digne.
Cal remarcar que no tots partim del mateix lloc. Els joves de classe obrera, aquells que no podem comptar amb el coixí econòmic d'una família benestant, tenim encara menys oportunitats. Sense xarxes de suport ni recursos per invertir en la nostra formació o en projectes propis, sovint ens veiem atrapats en feines precàries que perpetuen el cercle de la pobresa. Les desigualtats socials i les diferències de classe no només no disminueixen, sinó que s’accentuen i es cronifiquen.
La precarietat laboral dels joves no és una qüestió individual, sinó una problemàtica estructural dins d’una societat que sovint ens criminalitza i ens deixa de banda. No és fruit de la manca d'esforç ni de motivació, com insinuen alguns discursos paternalistes, sinó el resultat d’un sistema que prioritza el benefici econòmic immediat per damunt del benestar de les persones I que parla de futur mentre ens el nega a una generació sencera.