L'hàbit no fa al monjo

Per sort, parlo d’uns quants anys enrere, d’una relliscada molt sonada. La seva importància seria més relativa, però la vaig cometre a la persona de la meva radiooncòloga. Ella en aquelles circumstàncies era el meu àngel de la guarda. El seu nom és Meritxell. Un dia, ja amb bastant confiança, en un dels missatges que ens vam intercanviar, vaig saludar-la: Hola, Meri.

Déu del cel m’hauria volgut fondre quan em vaig assabentar que entre els seus íntims l’anomenaven Txell. Ignorar aquella normativa lingüística que en català el diminutiu correcte s’agafa del final de la paraula, em va turmentar uns quants dies. No es pot ser tan ignorant, em recriminava constantment.

I ara posem la mirada encara més llunyana. S’imaginen les que arrosseguem el mal regust de portar tota la vida el nom Ramona. Només de pensar en el diminutiu se’m posen els pèls de punta. Però una generació posterior a la meva, la cosa anava en vies d’arreglar-se, el nom Ramona era substituït per Raida o Romi. Què hi farem si abans el nom dels padrins era sagrat i s’havia de perpetuar! Algú se n’escapava, com el meu Joan que havia de dir-se Cirilo, (perquè un tiet seu va morir a la guerra). I el padrí va haver de trencar la tradició.

No entraré en l’obvietat que Ramona és la forma femenina de Ramon, ni en el mal gust de la “pechugona” que canta Fernando Esteso, ni tampoc em cal subratllar que el seu origen germànic ve de ragin-mund: "consellera, protectora” tinc altres incentius.

Podríem també fer un paral·lelisme amb el popular eslògan “ la puta i la ramoneta”, que tants anys va proliferar en la política catalana, però ho haurem de deixar per un altre dia. Ara anem cap on volia anar.

Com comprendreu sant Ramon Nonat havia de pujar a la palestra. Encara que els estils han canviat en moltíssimes coses recordo nítidament, amb quina fe, moltes dones embarassades no descuidàvem anar al monestir de la població de Sant Ramon a donar tres voltes a la relíquia del sant, pregant perquè ens alleugerís l’hora del part.

Ja he dit, i amb raó, el diferent veremo entre el masculí i femení, però també és evident que el diminutiu de Ramon és prou atractiu. Així ho puc constatar amb un fill d’una neboda meva. Eixerit i ben plantat: El Mon. I seguint el fil dels diminutius voldria acabar l’article tal com l’he començat amb el preciós diminutiu: Txell. Aquest dedicat a la filla de la més enyorada la M. Tresa.

Aquest article també el dedico a una mare de la meva generació amb la qual compartíem el nom, ella era la mare d’una professional de la informació, l’Esther.

Nota: Disculpeu la meva patinada, avui havia de dedicar el tema als pescadors i a les que porteu el nom Carme. Us en dec una.