Ens trobem al segle XIX en una petita casa d'una vall encaixada entre la solana de la serra del Cadí i els contraforts del Port del Comte. Comença a fer fred, i les nostres petites terres ja no ens donaran res fins a l'any que ve, però la gana sota la teulada no s'atura. Els canvis que estan sacsejant el món han arribat també fins aquí dalt, i la població de la vall ha disminuït junt amb els recursos, que escassegen més que mai. L'ambició d'un capitalisme incipient amenaça fins i tot la pervivència dels comunals, una tradicional font de recursos amb què confiàvem, i l'Estat, centralista, burocratitzat i sempre mancat de diners, picarà aviat a la nostra porta per exigir de forma implacable uns pagaments en moneda que difícilment podem fer.
Què faríeu per sobreviure en aquesta situació? Les dones de la vall de la Vansa i Tuixent ho tenien clar: descendirien pels camins fins a arribar la mar, cap al sud o cap al nord, recorrent tots els pobles al seu pas si fes falta, a la recerca de nous ingressos en moneda.
Així és com les trementinaires es fan a si mateixes, mares de família, esposes, filles o joves que, per assegurar la subsistència dels membres de la casa, passaran uns mesos a l'any viatjant pel món (normalment acompanyades per d'altres) oferint el producte d'una saviesa de moltes generacions que en els àmbits urbans ja s'havien perdut. I ho faran, molts cops, seguides per les nenes, que s'absentarien a les aules per acompanyar i aprendre els secrets de l'ofici i protegir la reputació d'una dona que viatjava pel món en un temps en què això no estava gaire ben vist.
Les dipositàries d'aquests coneixements ancestrals es carregaven de tota la mercaderia i remeis que havien elaborat a força de recol·lectar herbes i productes del bosc amb virtuts guaridores que a les ciutats eren difícils d'adquirir, i iniciaven un viatge a peu pels camins que de ben antic havien comunicat les terres del Pirineu amb la plana i el litoral.
Traginaven les herbes en una coixinera gran, de roba, penjada a l’esquena com una motxilla que contenia el producte adaptat per al transport, la conservació i el consum en indrets força allunyats
De poble en poble i de masia en masia, fent nit en refugis precaris, pallers, fins i tot algun cop a la serena, però molt poques vegades en un llit.
Traginaven les herbes en una coixinera gran, de roba, penjada a l’esquena com una motxilla que contenia el producte adaptat per al transport, la conservació i el consum en indrets força allunyats, i també els olis envasats en llaunes que calia dur sense badar fins a la plana, Girona, Barcelona i Tarragona abans que comencessin a perdre les seves propietats.
Entre les herbes més cobejades hi havia l'hisop, el te de roca, el salsufragi, l’orella d’ós i la corona de rei. I la trementina, pels seus atributs guaridors de dolències, que s'apreciaven a través de l'aplicació cutània, era un dels productes més apreciats arreu, i el que va donar nom a aquestes dones que van ampliar el seu món fins allà on els peus van dur-les.
Dones fortes com la terra d'on venien, com Sofia Montané i Arnau (1908-1996), Maria Majoral, "la Tamastima" (1887-1976) i Antònia Costa Coll (1921-1951) que, avui, són homenatjades pel Museu de les Trementinaries de Tuixent. Un ofici convertit en patrimoni etnològic i història del Pirineu, inventat davant la gana per unes dones que treballaven durament als estius al camp i a la casa alhora, i a l'hivern, les parets de la vall no eren suficients per deturar-les en la recerca d'un futur per casa seva i per la vall. Ni que això impliqués allunyar-se'n.