Trementinaires: les dones del passat que buscaven un futur per la vall de la Vansa

Trementinaire Sant Ponç
photo_camera Dones fortes com la terra d'on venien, com Sofia Montané i Arnau (1908-1996)

Ens trobem al segle XIX en una petita casa d'una vall encaixada entre la solana de la serra del Cadí i els contraforts del Port del Comte. Comença a fer fred, i les nostres petites terres ja no ens donaran res fins a l'any que ve, però la gana sota la teulada no s'atura. Els canvis que estan sacsejant el món han arribat també fins aquí dalt, i la població de la vall ha disminuït junt amb els recursos, que escassegen més que mai. L'ambició d'un capitalisme incipient amenaça fins i tot la pervivència dels comunals, una tradicional font de recursos amb què confiàvem, i l'Estat, centralista, burocratitzat i sempre mancat de diners, picarà aviat a la nostra porta per exigir de forma implacable uns pagaments en moneda que difícilment podem fer.

Dolors Pla i Mercè Parramón7 (1)Què faríeu per sobreviure en aquesta situació? Les dones de la vall de la Vansa i Tuixent ho tenien clar: descendirien pels camins fins a arribar la mar, cap al sud o cap al nord, recorrent tots els pobles al seu pas si fes falta, a la recerca de nous ingressos en moneda. 

Així és com les trementinaires es fan a si mateixes, mares de família, esposes, filles o joves que, per assegurar la subsistència dels membres de la casa, passaran uns mesos a l'any viatjant pel món (normalment acompanyades per d'altres) oferint el producte d'una saviesa de moltes generacions que en els àmbits urbans ja s'havien perdut. I ho faran, molts cops, seguides per les nenes, que s'absentarien a les aules per acompanyar i aprendre els secrets de l'ofici i protegir la reputació d'una dona que viatjava pel món en un temps en què això no estava gaire ben vist.

llaunes i podalletLes dipositàries d'aquests coneixements ancestrals es carregaven de tota la mercaderia i remeis que havien elaborat a força de recol·lectar herbes i productes del bosc amb virtuts guaridores que a les ciutats eren difícils d'adquirir, i iniciaven un viatge a peu pels camins que de ben antic havien comunicat les terres del Pirineu amb la plana i el litoral.

Traginaven les herbes en una coixinera gran, de roba, penjada a l’esquena com una motxilla que contenia el producte adaptat per al transport, la conservació i el consum en indrets força allunyats

De poble en poble i de masia en masia, fent nit en refugis precaris, pallers, fins i tot algun cop a la serena, però molt poques vegades en un llit. Museu Tr 2Traginaven les herbes en una coixinera gran, de roba, penjada a l’esquena com una motxilla que contenia el producte adaptat per al transport, la conservació i el consum en indrets força allunyats, i també els olis envasats en llaunes que calia dur sense badar fins a la plana, Girona, Barcelona i Tarragona abans que comencessin a perdre les seves propietats. 

Orella d'ós  JPGSofiaMiquel2Entre les herbes més cobejades hi havia l'hisop, el te de roca, el salsufragi, l’orella d’ós i la corona de rei. I la trementina, pels seus atributs guaridors de dolències, que s'apreciaven a través de l'aplicació cutània, era un dels productes més apreciats arreu, i el que va donar nom a aquestes dones que van ampliar el seu món fins allà on els peus van dur-les.

04 Herba blava - Empedrats CADones fortes com la terra d'on venien, com Sofia Montané i Arnau (1908-1996), Maria Majoral, "la Tamastima" (1887-1976) i Antònia Costa Coll (1921-1951) que, avui, són homenatjades pel Museu de les Trementinaries de Tuixent. Un ofici convertit en patrimoni etnològic i història del Pirineu, inventat davant la gana per unes dones que treballaven durament als estius al camp i a la casa alhora, i a l'hivern, les parets de la vall no eren suficients per deturar-les en la recerca d'un futur per casa seva i per la vall. Ni que això impliqués allunyar-se'n.

Un reportatge de la revista #24 Territoris Magazín Desembre 2019

Comentaris