El 15 de maig de 2011 no és una data qualsevol per a la ciutat de Lleida. Aquell dissabte de primavera, l’estadi del Camp d’Esports es convertia en escenari d’una tristesa col·lectiva que ni les grades mig plenes ni els crits d’ànim podien dissimular. Aquell dia, la Unió Esportiva Lleida jugava el seu darrer partit. Més que una derrota esportiva, fou un punt final a vuit dècades d’història. L’entitat que havia portat el nom de Lleida pels estadis de tot l’estat espanyol s’enfonsava definitivament, víctima de la mala gestió, del deute acumulat de 28 milions d’euros i d’un context econòmic advers que va ofegar les darreres esperances de salvació. Però més enllà dels èxits puntuals, la UE Lleida simbolitzava molt més: era identitat, era resistència de la perifèria esportiva davant els gegants del futbol centralitzat. Era també un punt de trobada intergeneracional on els avis explicaven velles gestes als nets, on la passió per l’escut traspassava les derrotes.
Un forat de 27 milions
Tot això va començar a trontollar a finals dels anys 2010. El club, ofegat per un deute superior als 27 milions d’euros, entrava en una espiral d’insolvència. L’arribada d’inversors de dubtosa solvència, la manca de transparència en la gestió i una política esportiva erràtica van precipitar la situació. Tot i alguns intents per reconduir el rumb —com el lideratge de l’empresari lleidatà Tatxo Benet al capdavant d’un projecte de salvació— les pressions judicials i la manca de suport institucional van convertir l’intent en una gesta impossible.
Benet, coneixedor del món esportiu i mediàtic, va intentar rellançar el club aportant estabilitat i estructura. La seva proposta implicava sanejar el deute i recuperar el projecte esportiu des de la base, però es va trobar amb un mur legal i administratiu infranquejable. L’embolic judicial i els desacords amb la propietat van fer que el pla se n’anés literalment en orris. El jutge encarregat del concurs de creditors va dictar la liquidació del club, i el 10 de maig de 2011 es decretava oficialment la desaparició de la UE Lleida.
Aquell estiu, un grup de fidels incondicionals va posar en marxa l’Atlètic Lleida, però seria el Lleida Esportiu, nascut també aquell 2011 i impulsat inicialment per l’empresa de Jordi Esteve, qui heretaria el llegat esportiu i sentimental del desaparegut club. Tot i això, el buit deixat per la UE Lleida no es pot omplir amb un simple canvi de nom o escut: la Unió Esportiva era un relat, una emoció, un tros d’història col·lectiva.
Lleida Esportiu, crònica d’un naufragi anunciat
Gairebé immediatament, un nou projecte sorgia de les cendres. El Lleida Esportiu, impulsat pels germans Esteve —Albert i Jordi—, assumia la difícil missió de recuperar l’esperit d’un club històric, fer-lo reviure i projectar-lo cap al futur. Els Esteve, empresaris amb arrels lleidatanes però residència a Barcelona, van adquirir la plaça esportiva de la UE Lleida a través de la compra dels drets federatius, i van començar la seva singladura a Segona B, amb la voluntat de construir una entitat sòlida. L’esperança es va fer lloc entre els aficionats. El nom canviava, però l’emoció de tornar al Camp d’Esports mantenia viva la flama.
Durant les primeres temporades, el club va aconseguir estabilitzar-se a la categoria, fins i tot flirtejant amb l’ascens a Segona Divisió en diverses ocasions. Sota la direcció d’entrenadors com Imanol Idiakez i Gerard Albadalejo, l’equip va oferir un futbol competitiu, arribant a jugar promocions d’ascens i despertant l’orgull. No obstant això, rere aquesta aparença de normalitat, el projecte presentava esquerdes de difícil reparació.
Opacitat i precarietat estructural
Amb el temps, van començar a aflorar problemes estructurals. El club operava sense un projecte clar de base, amb una gestió personalista i sovint hermètica. Jugadors i treballadors denunciaven retards en els pagaments, manca de recursos bàsics i condicions laborals inestables. El planter, històricament una font de talent a Lleida, era menystingut o infrafinançat. La relació amb l’afició s’anava degradant per la manca de transparència i el distanciament progressiu de la direcció.
A mesura que avançava la dècada, el desgast es feia evident. Les promeses d’un salt endavant es diluïen en la rutina d’una gestió cada cop més opaca i mancada de visió. La Covid-19 va ser un cop dur, però només va accentuar problemes ja existents. El Camp d’Esports, cada cop més buit, es convertia en una metàfora de l’aïllament institucional del club.
Causes judicials i abandonament
El declivi es va accelerar dramàticament a partir de 2021. Diverses denúncies per impagaments, incompliments fiscals i males pràctiques van situar el club al centre de l’escàndol. Els germans Esteve van ser assenyalats per una gestió nefasta que va acabar en múltiples fronts judicials oberts. L’Agència Tributària, la Seguretat Social i fins i tot exjugadors i exentrenadors exigien responsabilitats per contractes impagats i una gestió que fregava la temeritat.
Sense projecte esportiu, sense suport social ni institucional, i amb una estructura completament deteriorada, els germans Esteve van abandonar el club. Ho van fer sense donar explicacions públiques, deixant enrere una entitat arruïnada i condemnada a desaparèixer. El Lleida Esportiu, com la UE Lleida, s’esfumava entre silencis, decepció i una ciutat que un cop més veia com li arrabassaven el seu club.
En poc més d’una dècada, Lleida ha vist morir dos clubs, víctima d’una combinació letal de mala gestió, inestabilitat institucional i desconnexió amb la ciutadania.
Lleida CF, un futur entre boires
L’arribada del Lleida Club de Futbol havia de simbolitzar un nou començament, una oportunitat per tornar a creure en el futbol a la capital del Segrià després del desastre institucional que va suposar la caiguda del Lleida Esportiu. Quan l’empresari gallec Luis Pereira va anunciar la creació del nou club, l’estiu del 2023, ho va fer amb un discurs carregat de promeses i voluntat de ruptura amb el passat immediat. Volia marcar distància amb la gestió opaca i erràtica dels germans Esteve i, sobretot, recuperar la confiança d’una afició cansada de ser humiliada.
Tanmateix, el somni ha durat poc. Menys d’un any després de la fundació del club, el projecte del Lleida CF es troba en una situació crítica, amb moltes més ombres que certeses i un futur incert que amenaça de repetir els errors del passat.
L’esperança de la reconstrucció
Quan el nom Lleida CF va començar a circular, molts hi van veure una oportunitat de renaixement. El club va assumir el repte de tornar a posar en valor el futbol lleidatà des de la base, amb una estructura nova i la voluntat de reconnectar amb el teixit social i esportiu de la ciutat. L’elecció del nom, sense l’adjectiu "Esportiu", ja era una declaració d’intencions: un trencament simbòlic amb un model que havia fracassat estrepitosament.
Luis Pereira, de perfil baix però amb ambicions visibles, va impulsar el projecte amb l’objectiu de consolidar un club amb projecció i sostenibilitat. Va negociar la utilització del Camp d’Esports i va començar la temporada amb el primer equip a Primera Catalana. Malgrat les dificultats logístiques inicials, el projecte semblava agafar forma.
Un projecte que s’erosiona
Però aviat les costures van començar a cedir. Els problemes econòmics van aparèixer amb una rapidesa desconcertant: impagaments, retards en les nòmines, deutes acumulats amb proveïdors i una estructura interna cada cop més precària. El club, malgrat els discursos de renovació i transparència, va començar a recordar massa el que volia enterrar.
Jugadors i membres del cos tècnic han denunciat condicions de treball deficients, manca de recursos materials i una gestió que, de nou, sembla governada des del desordre i la improvisació. L’ambient intern s’ha enrarit, i les expectatives inicials s’han anat diluint en una realitat marcada per la frustració i la sensació d’oportunitat perduda.
L’afició, entre l’escepticisme i la resignació
Els seguidors, ja escarmentats pels episodis recents, han respost amb una barreja d’escepticisme i resignació. El Camp d’Esports, malgrat el retorn del futbol, continua sent un espai més silenciós del que hauria de ser. El vincle emocional amb el nou projecte no ha arrelat, i molts aficionats es mantenen a l’expectativa, esperant veure si el club és capaç de revertir la situació o si esdevindrà un nou capítol trist dins la llarga història de decepcions futbolístiques a Lleida.
Un futur incert
Avui dia, la incògnita sobre el futur del Lleida CF és total. El club busca inversors per evitar la liquidació. El que havia de ser una nova etapa neta i esperançadora amenaça de convertir-se en un nou fracàs, amb conseqüències
