Ja ho diuen, que una imatge val més que mil paraules. Potser per això, històries excepcionals com aquesta no podrien explicar-se pas sense les imatges. Fa dos anys, Aida Pallàs Barta era teleoperadora i, avui, és una fotògrafa reconeguda a escala internacional. Pel mig, hem vist aflorar una pandèmia mundial que ha canviat totes les regles. Pallàs utilitza un llenguatge únic que li permet desafiar totes les normes i arribar més enllà per trobar-se amb escenaris excepcionals i de maneres fascinants: la sensibilitat. Com a vas comunicant, una herència del seu pare: la càmera. És així com la fotògrafa, nascuda a Miralcamp al 1992, ha creat un univers cinematogràfic que causa sensació entre el públic més divers. La realitat li parlava, com si hagués estat esperant ser observada a través dels seus ulls. Metanoia, que ja té la seva web pròpia, és el resultat d’un encontre únic entre els escenaris i la seva mirada, un món suggestiu que ens atreu perillosament, com el foc a un paó de nit. Perquè Aida Pallàs Barta, en plena eclosió pandèmica, es va convertir ben bé en la nightcrawler de Barcelona. Espais i temps prohibits al voltant de la metròpoli; diversió, vertigen i bellesa a dojo queden plasmats en una fotografia única, cinematogràfica i molt dialogant, que ens interpel·la amb mil preguntes alhora que ens permet fer-ne infinitud de lectures. Escenaris que ens resulten estranyament familiars, un passatge entre el passat i el futur, imatges plàstiques i cromàtiques carregades de missatges ocults –accidentals o no– i fins i tot una explosió en viu configuren tot un viatge a l’univers distòpic més bell mai vist, un estil únic que ja l’han dut a rebre el reconeixement d’un concurs internacional celebrat als Estats Units, i a exposar en tres sales de Barcelona, un market de referència i, ara, a la Irreductible de Lleida, el que ella mateixa reconeix amb entusiasme que és la “primera parada a casa”. Metanoia és pur magnetisme i, després de conquerir la capital, ara arriba als orígens, a l’escenari que ha vist créixer la fotògrafa, qui reconeix que ha deixat una impremta indeleble en el treball i on ella retorna amb molta il·lusió per exposar la seva obra fins a finals d’abril amb una mostra que s’inaugura a La Irreductible aquest dissabte 9 d’abril a les 18 de la tarda. L’entrevistem!
És evident que la fotografia és la teva passió. Com se’t va despertar?
La fotografia sempre m’ha acompanyat pel fet que la faceta de fotògraf del pare pràcticament ha nascut amb nosaltres, les filles, i des que va arrencar en el negoci, l’hem vist créixer professionalment en l’àmbit de la fotografia artística i rebre molts reconeixements. Ell és una persona reservada i alhora molt creativa, i també autodidacta i amb moltes ganes d’aprendre. És molt imaginatiu i sempre va més enllà. El fet de veure’l fer a la seva manera, tota la vida, m’ha servit com a inspiració, i també la seva valentia en atrevir-se a perseguir el seu somni. De fet, quan jo vaig fer el pas estava treballant en un món totalment diferent, en el món de l’atenció al client en una empresa d’assegurances. En un moment, ens diuen que fan un ERO, a la plantilla hi quedem quatre comptats i aleshores m’adono que, justament al davant de l’empresa, hi ha una escola de fotografia. Gràcies a l’impuls de la família, faig un pas per reinventar-me, deixo enrere les pors i les inseguretats i em decideixo a començar a perseguir el somni que realment sempre havia tingut.
Aleshores, l’any 2019 t’inscrius al CFGS de Fotografia a l’Escola Serra i Abella, que dura dos anys, i és en aquest breu i intens període pandèmic que neix Metanoia. Com ho fa?
Quan va arribar la pandèmia enmig dels dos anys de formació va ser bastant dur per tothom. La primera meitat del grau estàvem estudiant des de casa i va ser força angoixant, perquè havies de continuar estudiant tot i que tenies el cap amb mil coses alhora que passaven al dia a dia i que et preocupaven, i després ja, al segon any, començàvem a anar a l’escola i fèiem una vida que, tot i que no era del tot normal, et permetia recuperar una mica la rutina. En aquell moment, veure la ciutat pràcticament buida, sense ningú pels carrers ni pel metro –quan anteriorment l’havies vist plagat de gent que anaven amunt i avall com un ramat d’ovelles– em va xocar bastant. Quan no veus aquest bullici penses: “On és la gent? On s’amaguen?”. Sents que continuen sent allà, però no és tangible. Aquest contrast impacta. Aquest projecte neix a partir d’aquesta sensació.
I tu tenies clar que fotografiaries aquests escenaris urbans i jugaries amb els colors des del principi, o bé vas anar explorant el terreny i ho vas anar perfilant sobre la marxa?
La veritat és que ho vaig tenir tot bastant clar des del principi. Metanoia realment és el meu projecte de final de grau. Els professors ens proposaven un concepte genèric i, a partir d’allà, nosaltres havíem de desenvolupar el nostre projecte personal. Aquest any ens van suggerir el de 'viatge', i és curiós perquè, si haguessin proposat un altre concepte de treball, no sé què hauria fet, perquè jo ja tenia pensat què volia fer des d’abans que ens fessin la proposta, i vaig pensar que havia de trobar la manera de tirar endavant el projecte. Quan vaig saber que havia de girar entorn del 'viatge' em vaig alegrar molt perquè el projecte lligava molt bé amb la temàtica. Al llarg del treball, vaig fer 'tres viatges': el físic, que arrenca al meu entorn natal, Ponent, i va cap a metròpoli, a Barcelona, amb l’impacte que això suposa; l’imaginari, perquè aquest treball i els seus grans espais, la solitud, el futurisme, em traslladaven a escenaris cinematogràfics propis de Blade Runner, fins i tot una mica psicodèlics, creant un imaginari que em feia preguntar si, realment, en el futur voldrem continuar vivint així; i finalment, l’emocional, un camí molt introspectiu que parla de com ha afectat tot això al meu interior, i ofereix una perspectiva en primera persona.
El nom del projecte genera respecte i alhora és bonic, igual que les fotografies futuristes que el conformen. Què significa Metanoia?
És una paraula que ve del grec, i fa referència a una transformació de la ment i espiritual. La paraula em va atreure molt perquè aquest treball ha estat com una metamorfosi, un canvi de pensament propiciat per l’entorn i la manera en què t’hi relaciones. Metanoia significaria una transformació profunda de cor i de ment de manera positiva.
Vols dir que Metanoia t’ha canviat personalment?
Sí. De fet, ha estat un repte perquè, quan l’estava fent, no sabia fins a quin punt em sortiria o no, si s’entendria el concepte... I a mesura que s’ha gestat aquest projecte i s’ha desenvolupat, jo ho he fet en paral·lel, perquè feies la fotografia i et plantejaves moltes coses que en un altre context potser no t’hauries plantejat. Ha sigut un viatge molt interessant i divertit, que m’ha fet adonar de la capacitat que tenen els espais i les fotografies de fer-te pensar, de fer-te preguntar coses i d’imaginar a la vegada.
Una de les fotografies que evidencia de manera més bèstia aquest diàleg, segurament, és la de la fàbrica que explota.
Sí. El moment que em va xocar més, l’anècdota segurament més bèstia del projecte és aquesta de la fàbrica. Jo em feia com una mena de recorregut al Maps dels llocs on volia fer les fotos, i llavors anava organitzant el mapa per zones. Aquell dia em tocava anar a la fàbrica, que està a l’altura de Castellbisbal i es veu entrant per l’A2 a Barcelona, on prèviament ja havia anat a fer una exploració per l’entorn, i justament el dia que vaig anar-hi a fer les fotografies, vaig agafar un camí que em portava més a prop de la fàbrica, vaig fer la foto i en principi tot molt bé.
Vaig sentir un soroll molt estrident i em va atrapar l’ona expansiva. Aleshores va començar a explosionar i a sortir fum per tot arreu i llavors ja em vaig preocupar, tot i que vaig aprofitar el moment per fer fotos
La zona era solitària i tranquil·la, i de sobte, vaig sentir un soroll molt estrident i em va atrapar l’ona expansiva. Aleshores va començar a explosionar i a sortir fum per tot arreu i llavors ja em vaig preocupar, tot i que vaig aprofitar el moment per fer fotos.
És a dir que, en lloc de sortir corrents com hauríem fet la majoria, el teu instint va ser reincorporar-te i retratar el moment. Això demostra que la fotografia ja és un fet intrínsec a tu!
En aquell moment no sé què em va passar pel cap. La primera persona a qui vaig trucar va ser a pare, que també va al·lucinar, i em va dir que, en pic arribés a casa, li passés la foto.
[Riures] O sigui que, el primer que et va dir no va ser que, quan arribessis a casa, li fessis un missatge, sinó que li passessis la foto! És evident que ho porteu a la sang!
[Riures] Estàvem atònits els dos. Quan ho vaig explicar als companys i als professors presentant el treball, van fer uns ulls com a plats.
A l’exposició, aquesta és l’última fotografia de la sèrie. És una mica el punt final (o seguit) del projecte?
Sí, aquesta fotografia és com una metàfora que, després de tot el projecte enfocat a la solitud, a la pandèmia, a la distopia... Una mica representa la crispació fruit de la desesperança, la frustració i la incertesa, com la de quan et preguntes: “Quan s’acabarà, això?”. És com un símil amb el nostre estat anímic. La fàbrica representa una mica com estàvem tots per dins.
Al final no sabia si jo trobava les ubicacions o bé elles m’acabaven trobant a mi
Per tant, tu tenies el teu mapa i allà anaves marcant les ubicacions interessants i fins i tot, de vegades, feies una exploració prèvia. Tot i això, imagino que fer tanta planificació, en ple temps de pandèmia, és especialment complicat...
Clar. És cert que, amb la pandèmia, ha estat una odissea rastrejar llocs, perquè aleshores, just a l’inici de la pandèmia, no ens podíem moure gaire i hi havia toc de queda a la nit. Em va ajudar el fet que era hivern i es feia de nit abans, perquè així no m’havia d’esperar fins a tan tard a què es fes fosc per rastrejar les zones. Jo tenia el meu mapa amb les ubicacions, el dividia per trossos i un dia anava a una zona i recorria tots els punts marcats. Aleshores, potser em trobava alguna cosa que em sorprenia i espontàniament feia alguna foto. Al final no sabia si jo trobava les ubicacions o bé elles m’acabaven trobant a mi.
Eres una mica com la nightcrawler de Barcelona! Vas fer coses que, en principi, estaven prohibides?
[Riures]. Sí que em sentia una mica així...
Potser no es pot dir!
No, a veure, saltar-me tocs de queda no, però justet... Alguna vegada sí que arribava uns minuts tard, i després també vaig accedir a algunes ubicacions que potser eren una mica susceptibles que et cridessin l’atenció, pel fet de fer-hi fotos o d’accedir-hi... Vaig anar una mica d’estranquis. De vegades feien els ulls grossos i d’altres sí que em van cridar l’atenció.
Ens pots desvelar algunes de les ubicacions que hi podem descobrir?
Un joc que feien els de classe i que també proposo pels qui visitin l’exposició, és tractar d’esbrinar quins són alguns dels espais fotografiats, perquè n’hi ha que realment són reconeixibles. Però sobretot, hi ha molta fotografia suburbana: estacions de metro, túnels... La majoria són fotografies d’exterior: zona de Glòries, Urquinaona, i també l’extraradi i zones limítrofs.
També hem vist una galeria que té un aire fins i tot romàntic i que és molt atraient...
El Passatge de les Manufactures! És un passatge molt bonic, perquè és molt antic i també s’ha reinventat una mica. Encara hi ha pinzellades d’una altra època, i aquest contrast el fa un lloc molt especial.
És com un passatge entre el passat i el futur...
Sí, precisament aquella és bonica perquè es veu l’escalinata de pedra que contrasta amb l’aparador amb llums de neó del restaurant, antiguitat i modernor. Passat i futur. Et fa plantejar: “Ostres, d’aquí a cinquanta anys, com serà aquest passatge?”.
També hem vist que hi ha alguns missatges ocults, que no sabem si estava preparat o no, però per exemple, hi ha aquest rètol de neó amb unes paraules, o també, hi ha una imatge a la pantalla de la televisió el metro d’una persona amb mascareta que gairebé recorda a una estampa religiosa.
Sí. Hi ha alguns missatges... Aquests realment no els vaig buscar expressament. La majoria són casualitats que m’he anat trobant. Al passatge sabia que hi havia un rètol de neó, però no sabia què hi deia. Quan vaig arribar, vaig trobar allò que hi diu: “Menja millor, sigues més feliç, viu més temps”. El “sigues més feliç”, casualment, estava 'tatxat' pel mateix marc de la finestra oberta, que és on la gent anava a recollir el menjar. Es pot menjar millor i viure més temps, però sense ser més feliç? És possible un sistema així? Em va fer pensar. I després, també hi ha una foto d’unes sortides d’emergència de metro que, en aquell moment de pandèmia, em semblava que havien de ser portes que ens tornessin “a la vida real”. Em va semblar irònic, una part de mi suposo que volia creure que travessaries la porta i tornaries a la vida de sempre, a la rutina que ens és familiar.
Com a viatge, suposo que també t’ha portat a assimilar en certa manera aquesta situació.
També. Fer fotos era una manera de superar la situació i evitar que ella em superés a mi. Era una manera de plantejar-me moltes coses i alhora intentar desconnectar de tot. Vaig fer fotos per veure què em deparava el paisatge. I era divertit també, els moments aquests de: “Marxo de pressa. que després ve el toc de queda”. Anava una mica d’amagades i em sentia divertida.
Vaig anar una mica d’estranquis. De vegades feien els ulls grossos i d’altres sí que em van cridar l’atenció. Anava una mica d'amagades i em sentia divertida
Després resulta que l’aventura s’ha allargat i t’ha portat més d’una sorpresa...
Clar, aquest era el projecte final del grau superior i no pensava que acabaria fent més ressò del que tenia previst. Els projectes i exposicions posteriors... Amb tot això no hi comptava. Al principi vam fer l’exposició de fi de curs a la Nau Bostik a partir dels treballs que els professors havien seleccionat, i va ser molt emotiu sentir amb els companys que ja ens havíem graduat. Llavors, en principi jo tenia la idea de moure el projecte, però no sabia ben bé cap a on, i la meva parella em va motivar per presentar-me a algunes convocatòries i, quan el Bocanord de Barcelona va seleccionar-me fer per la meva primera exposició independent, em vaig emocionar molt. Va durar tot el mes d’octubre passat i fins i tot hi vam fer una instal·lació interactiva amb llums. Aquesta va ser com la d’arrencament, i a partir d’aquí, a través del laboratori on normalment acostumo a revelar les fotos, a VisualKorner, em va sortir l’oportunitat d’anar a l’Utopia Market, un mercat de fotografia, poesia i il·lustració molt especial on pots conèixer molts artistes interessants del sector, i després també a través de l’exposició al Bocanord, l’Espai la Fontana també es va fixar en el projecte, els va agradar i em van proposar que exposés al seu espai expositiu al mes de febrer.
I així arribem a La Irreductible de Lleida! Què significa per tu?
Que ja em tocava Lleida! Em feia il·lusió per això, perquè aquest és el lloc que m’ha vist créixer, i també tinc ganes que la gent que em coneix vegi la meva evolució personal i com a fotògrafa. A més, aquest projecte té reminiscències d’aquí. La manera de viure a la gran ciutat és molt diferent de la del poble, i en el treball es plasma aquest impacte. Hi ha tota una motxilla personal, un bagatge i unes experiències que m’han donat una perspectiva. Ara em fa molta il·lusió tornar als orígens per mostrar aquest viatge!
La primera pel·lícula que vaig veure d’aquest estil va ser la d’'Akira' i 'Ghost in the Shell'
Què ens en pots dir, de les teves influències? Tothom coincideix que tens un estil molt cinematogràfic, en aquest cas propi al Cyberpunk, molt dialogant amb l’entorn.
Sempre m’ha agradat molt el cinema. La primera pel·lícula que vaig veure d’aquest estil va ser la d’Akira i Ghost in the Shell, els animes, precisament al Fenomena de Barcelona, i l’estil em va semblar brutal perquè era nou per mi. Després també vaig veure la primera de Blade Runner, que em va impactar moltíssim. La nova, Blade Runner 2049, quan va sortir tampoc no me la vaig perdre, i al final, el projecte neix a partir d’aquests conceptes, des d’una perspectiva futurista que es combinava amb la influència d’altres artistes com Liam Wong, que retrata Tokyo inspirat per l’estètica Cyberpunk, o Alberto Urra, que ha viajat a Seül i Japó per fer també fotografies d’aquest estil. Buscant referents també em vaig trobar amb Antoine d’Agata i em va marcar molt, ja que en plena pandèmia voltava pels carrers de París fent fotografies amb una càmera tèrmica, i va retratar les siluetes de les persones fent cua per vacunar-se, la gent hospitalitzada al llit... Que surten de colors liles, blaus, taronges, vermells. És molt interessant de veure i xoca molt.
Clar, les teves influències també són cinematogràfiques perquè la pandèmia també ha semblat que era una pel·lícula, oi?
Clar, jo quan el feia, pensava: “Qui s’hagués imaginat que viuríem una pandèmia d’aquest nivell, sense poder sortir de casa, amb la por dels primers dies...?”. Semblava una situació irreal cada matí quan t’aixecaves, no semblava una situació creïble.
Cada color representa un estat: el verd reflecteix la por al contagi, la pandèmia; el lila, la fredor, la tristesa, la llunyania... Els taronges i vermells l’angoixa, el nerviosisme, la violència (que no és necessàriament física, sinó també simbòlica), la incertesa...
El treball, en certa manera, va servir per exterioritzar aquests sentiments: por, angoixa, nerviosisme... De fet, cada color té el seu: el verd reflecteix la por al contagi, la pandèmia; el lila, la fredor, la tristesa, la llunyania... Els taronges i vermells l’angoixa, el nerviosisme, la violència (que no és necessàriament física, sinó també simbòlica), la incertesa...
A part de fotògrafa, és clar que també tens un vessant molt social, de pensadora, que segurament es combina amb la teva part més creativa.
Suposo que també per les vivències personals que he tingut i la formació que he rebut abans d’estudiar fotografia, quan vaig fer integració social, han fet de mi una persona bastant sensible. Les coses sempre m’afecten, potser una mica més del que voldria, una mica com allò que anomenen “persones altament sensibles”. Absorbeixes molts estímuls, i aquest projecte ha estat terapèutic perquè m’ha permès plasmar els sentiments, posar-hi color per intensificar aquestes emocions i els sentiments que em suscitava cada espai.
Has trobat, en la distopia, una bellesa, una estètica que ja t’és pròpia. Aquesta fita ja ha estat reconeguda també a l’altra banda de l’Atlàntic. Com arriba Metanoia als Estats Units?
Just vaig trobar una convocatòria per Internet dels Chromatic Photography Awards, uns premis nordamericans amb un jurat internacional que busca els talents professionals i amateurs del panorama global, i m’hi volia presentar, però em feia respecte, fins que la mare em va donar l’impuls i m’hi vaig acabar de llançar. Em va fer presentar convençuda que podrien premiar-me i...
I tenia raó.
I tenia raó [riures]. El 19 de desembre vaig saber que donaven la resolució del jurat i va ser quan vaig saber que dues de les tres fotografies que havia presentat, s’havien emportat una menció d’honor cadascuna en l’apartat Cityscapes de la categoria Amateur, i que una d’elles també sortiria al llibre que editen després cada any que recull algunes de les obres premiades en format paper, que ja ha sortit i ha quedat molt bé.
Què significa per tu la fotografia a aquestes altures?
La fotografia? Difícil de dir! [Riures]. La fotografia és com la meva vida. Sempre l’he viscut, des d’abans d’estudiar-ne, quan anàvem a fer fotos amb el pare per l’illa d’Eivissa. I ara, per fi, he pogut assolir aquesta fita que feia anys que somiava, per dedicar-m’hi laboralment... Ara ja forma part de mi.
