Entrevista a Kelly Isaiah, dues setmanes abans de la gala final de La Voz 7
Diuen Koers que tenim tots massa por. Diuen que una sola cançó podria fer tremolar el sistema solar i canviar les idees i valors d'aquells qui diuen que no. Així ho deia la banda lleidatana a 'Fins al final', i ho segueixen mantenint en una situació crítica com l'actual: cal seguir (sí, fins al final), perquè el món, avui, no s'acaba. Koers són un sí com una catedral: sí a creure en la força de l'amis-tat, al poder del públic i al de la música. Sí a l'adaptació i sí als somnis. Segurament, potser és per això que l'acceptació (i fins i tot la veneració) del públic els hagi arribat tan de pressa: sí rotund a Koers. La banda de reggae naixia l'any 2014 de la mà d'uns amics somiatruites que, amb el suport incondicional de la seva Lleida, han expandit horitzons fins allà on no s'imaginaven. Parlem amb el líder i cantant de la banda -i ara també concursant de La Voz-, Kelly Isaiah, de la força que els ha dut fins on són avui i que demà els durà fins qui sap on.
Què tal, la faceta de superestrella?
Bé, superestrella no sé, però sí, vaig fent el que puc, perquè amb tot això... Lo guai seria fer concerts, la ve-ritat.
Com a grup -de fet, dels que heu estat més progra-mats en els últims temps-, com esteu passant aquesta situació?
Sincerament, no em puc queixar gaire. Podria fer-ho, però sóc una persona molt positiva i crec que, el que ha de passar, acabarà passant, i també penso que això no ens està passant només a nosal-tres, sinó que li està passant a tot el món. Ens ho prenem amb filosofia i sabent que vindran temps millors.
La primera vegada que us vaig veure va ser a Miral-camp, en una festa major en què vau tocar a la torre de Ràdio Ponent. En el panora-ma musical a Lleida he vist com anàveu evolucionant i us anàveu fent un lloc fora de les grans capitals, on se-gurament sorgeixen més oportunitats.
Jo penso que, a part de molt treball, ens ha acompa-nyat una mica la sort, perquè sí que és veritat que a Barcelona hi ha més oportunitats, però començar aquí a Lleida, per nosaltres, va ser més fàcil en el sentit que, un cop vam començar agradar a la capi-tal, també va començar a ser més fàcil sortir-ne. De sobte, ens trobàvem que moltíssi-ma gent d'aquí compartia la nostra música, ens donaven un bon 'feedback' i omplien les sales on tocàvem. Vam fer un 'boom' a les xarxes a tra-vés dels covers, quan encara no s'imaginava que cap grup lleidatà podria tenir tantes visites en els seus vídeos. En la primera improvisació que vam fer aquí a casa ens van escoltar unes 30.000 perso-nes a través de Facebook. Aquí vam dir: “ostres, aquest és el camí”. I aquí és on va començar tot plegat. També teníem clar que ens volíem presentar al concurs Direc-te i que volíem començar a fer alguna cosa guai com a banda lleidatana, però no ens esperàvem que seria tan ràpid sortir d'aquí per tocar a altres ciutats i que arribarí- em a tenir seguidors des de més lluny i tanta gent escol-tant-nos diàriament. A Spo-tify tenim un públic constant de 43.000 persones al mes i això és inimaginable quan comences. I és aixi com ho hem fet.
La banda neix de tu o tu t'afegeixes a Koers?
Vam fundar la banda amb el meu germà i amb els meus amics, i vam decidir que havíem de fer una cosa molt xula. Vam començar al 2014, vam jugar els nostres números, i aquí estem.
Al 2018 sou la cançó de l'estiu de Tv3. Imagino que allò va ser un impuls impor-tant.
Clar, allò va ser una bona oportunitat i ens va venir molt bé pels concerts, pels directes, per les entrevistes... Per tot. En aquell moment també estàvem fent molt bé les coses, havíem tret un disc molt guapo, 'Unbroken', i tot això ens va venir molt bé.
I per què reggae, Kelly?
Segurament és una pre-gunta molt difícil i no et sabria dir el perquè, però sí que ens hem trobat que l'hem encertat amb l'estil. Jo crec que, per exemple, a Lleida, ens van començar a escoltar perquè -per fi- es va veure que érem una ban-da diferent, penso. Jo crec que hem donat a conèixer el reggae a molta gent, aquí. Recordo el primer concert al què vam anar aquí a Lleida, i vam flipar amb tota la cultu-ra reggae. Aquí ens vam dir que en quedava molt camí per recórrer. Però per què, reggae? Doncs segurament perquè és un estil musical que mon pare ha escoltat des de sempre i sempre m'ha cridat l'atenció. I he tingut la sort que mon germà com-parteix aquesta passió amb mi, els nostres amics també i que tots tenim ganes de fer música.
Tu ets originari de Ni-gèria. La cultura del reggae està arrelada, allà?
Nigèria és un país que consumeix tota mena d'es-tils musicals, hi ha una bar-baritat de cultura musical. I allà, en certes parts del país, el reggae és un estil de vida. Mon pare compartia aquesta passió i els fills, per sort o per desgràcia, acaben copsant els gustos dels pares. Si mon pare fos del Betis, jo també seria del Betis, probable-ment (riures). És com ha pas-sat, i penso que és una sort. Gràcies a ell tinc una passió que m'agrada moltíssim, i jo diria que tot ha vingut d'aquí.
Suposo que, quan les no-ves bandes exploren entre estils musicals, majoritària-ment van a parar a altres es-tils més arrelats a Catalunya.
Sí, no és l'estil majoritari, no és tan comú. Nosaltres som conscients que l'estil reggae és difícil perquè no és una cultura compartida al nostre país, i no és un mode de vida i estil al qual la gent aspiri com quan a un nen li preguntes que què vol ser de gran, i et contesta que vol ser com en Leo Messi.
No et dirà que vol ser Bob Marley, o Eddy Grant, no?
Exacte (riures), és que molt poca gent et dirà, “sí, vull ser Bob Marley”. I crec que és per això que ho hem tingut una mica més fàcil per una banda, i per l'altra, més difícil, perquè els primers anys era molt complicat que la gent confiés a contrac-tar-nos, ja que tenien por que no donéssim prou vida als escenaris. Aleshores ens posaven a tocar en primer lloc, com a teloners: “que aquesta banda de reggae vagi escalfant la gent”. Clar, ràpidament van veure que el nostre directe no és per es-calfar el públic. Des de sem-pre hem donat molta canya amb el directe, i això és el que ha fet que la gent es fi-xés en nosaltres i pensés que sonàvem diferent.
Ara suposo que, amb tota la crisi sanitària, és di-fícil projectar-vos com a banda, però com us ho heu plantejat, des del mes de març, amb tota la incertesa i durant aquest parèntesi d'epidèmia?
Pensa que estàvem tra-ient un disc, i vam dir: “l'hem de treure, no ens podem atu-rar”. Sí que, en certa manera, és una putada per nosaltres, però teníem un públic que esperava el disc i no tenia la culpa del que estava passant, així que vam fer cas del nos-tre interior, que era treure el disc, 'That Day', i animar la gent. Els missatges de les nostres cançons són firmes, de què passi el que passi hem de seguir endavant i que aquí no s'acaba el món.
Per sort, tampoc no som una banda que escrigui les coses perquè vulguem buscar les paraules més boniques, les escrivim perquè pensem així, parlem de les nostres vides i això també ens ha ajudat. En aquest sentit, també hem estat realistes i hem dit que, si no podíem fer concerts, tampoc feia falta publicar per publicar, així que la dinà-mica que segueix ara Koers, després de treure el disc, és estar en 'stand by'. Ara es-tem treballant en cançons noves, coses maques que aviat traurem, però de mo-ment hem parat el carro i es-tem posant-hi paciència per-què, com hem dit, tampoc no s'acaba el món. No ens estarem a casa sense fer res, però sabem que tothom es troba a la mateixa situació, és el que hi ha i ara mateix ens hem d'adaptar, sense ser més ambiciosos. Ens interes-sa fer música i prou, i ens ho prenem així.
O sigui que, d'alguna ma-nera, us heu hagut de resig-nar, però sense perdre la filosofia de la banda i sense perdre de vista el que voleu arribar a fer musicalment.
Exacte, la vida és així, les coses van passant, i tu tens dues opcions: o t'enfon-ses o t'adaptes i te'n surts. Doncs... L'últim llançament va coincidir amb l'inici de la pandèmia i vam haver de reestructurar-ho tot. A ve-gades no és fàcil, i més amb una banda, perquè el que costa moure una banda és flipant. Només sortir de casa per tocar, a nosaltres ja ens costa molta pasta. Imagina't la de pasta que hem hagut d'invertir pel disc!
Tu ets el compositor de les cançons o compartiu au-toria?
Compartim autoria. La gran part de les cançons les faig jo, però a mi m'agrada molt que la gent faci suggeri-ments i, per sort, a la nostra banda sempre hi ha aques-tes ganes, així que les fem entre tots.
Hi ha una cosa que has dit que m'ha agradat molt: dius que heu tingut facilitat de sortir de Lleida perquè primer heu agradat a Lleida, oi?
Sí, això és així. Perquè tu pots ser tot lo bo que siguis, però si a casa teva no tens cap suport, és tot molt difícil. Vam començar a tenir suport aquí, la gent va començar a compartir la nostra músi-ca, va començar a venir als nostres concerts i a parlar de nosaltres. I per què feien això? Segurament havien vist vídeos de gent de Barcelona que no compartien perquè eren de Barcelona, però al ser d'aquí, el públic se sent més orgullós. Això ha sumat molt al nostre èxit.
