L’Institut d’Estudis Ilerdencs acull la primera exposició de Jan Monclús a Lleida

Desprès d’un 2020 convuls que ha transformat els mecanismes de socialització i de producció a nivell mundial, l’exposició funciona com una contraposició d’imaginaris que graviten entre l’utòpic i el distòpic
Exposició,  I can see the palm trees, de Jan Monclús a l'IEI @IEI
photo_camera Exposició, I can see the palm trees, de Jan Monclús a l'IEI @IEI

La sala La Gòtika de l’Institut d’Estudis Ilerdencs mostrarà fins al 27 de juny l’exposició I can see the palm trees, de Jan Monclús
Nascut a Lleida l’any 1987, Monclús és llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, on també va cursar el Màster en Producció i Investigació Artística.  

Jan Monclús focalitza el seu interès en la revisió de conceptes relacionats amb la pràctica pictòrica, que formalitza mitjançant exercicis referencials i instal·lacions. En la seva obra recorre assíduament als conceptes d’error i fracàs com a contrapunt a les narratives d’èxit imperants en la contemporaneïtat.

L'artista lleidatà ha estat seleccionat en convocatòries com ART <30 BS, Residència de pintors del Palau de Quintanar, la Biennal de Valls 2015 o el V Encontro do Artistes Novos (Santiago, 2015). Aquell mateix any 2015 va realitzar una residència de sis mesos a Nau Estruch (Sabadell). El 2017 va realitzar la seva primera exposició individual. 

Exposició,  I can see the palm trees, de Jan Monclús a l'IEI @IEI

I can see the palm trees’ és la primera exposició de Jan Monclús a la seva Lleida natal

Desprès d’un 2020 convuls que ha transformat els mecanismes de socialització i de producció a nivell mundial, l’exposició funciona com una contraposició d’imaginaris que graviten entre l’utòpic i el distòpic.  

D’aquesta manera, conceptes com ara èxit i fracàs –que com ha quedat dit són recurrents en l’obra de l’artista– es revelen com un binomi indissociable, un prisma a través del què reflexionar sobre la incertesa que comporta l’ofici artístic en el context actual.  

Palmeres, pals i estructures efímeres conformen una totalitat des de la què es basteix aquella recompensa somiada, el fruit que tota feina comporta. Un fruit que pot arribar o no, però que sempre es pot pintar.  

Comentaris