02.12.2021 |
Territoris.cat

PART I

L'Horta de Lleida, el bressol de la Terra Ferma

El pulmó de la capital de Ponent, les 19.000 hectàrees que configuren l’Horta de Lleida, ha estat escenari d’innombrables episodis de la nostra història. Des de la batalla d’Ilerda, en època romana i amb Juli Cèsar al capdavant, a l’expansió del regadiu gràcies a la saviesa àrab, passant per les millores hidràuliques desenvolupades pel Marquès de Blondel i el 'boom' de la pera llimonera fins a arribar als nostres dies

Fotografia: Josep Anton Pérez
Fotografia: Josep Anton Pérez
L'Horta de Lleida, el bressol de la Terra Ferma

L'Horta és avui una corona verda d'uns cinc quilòmetres a la rodona amb la qual la ciutat ha mantingut una estreta relació, ja que es tracta del rebost natural de la capital del Segrià, i un indret únic a la terra lleidatana i catalana.

Aquesta estreta relació entre la ciutat i el seu entorn rural ha fet possible el desenvolupament de 56 partides rurals: Alpicat, Astó, Aubarés, Balàfia, Boixadors, Bovà, Butsènit, Camp-Rodó, Canet, Caparrella, Cunillàs, El Bou, El Fons, Empresseguera, Fontanet, Fontanet lo Curt, Grealó, Grenyana, Guindàvols, Jesuset, L'Oliverar, La Clamor, La Cogullada, La Copa d'Or, La Cort, La Femosa, La Plana de Lleida, La Plana de Sucs, Les Canals, Les Torres de Sanui, Llívia, Malgovern, Marimunt, Mariola, Montcada, Moredilla, Pardinyes altes, Pardinyes baixes, Pedrós, Peixa-Sommès, Plana de Gensana, Pla de la Cerdera, Pla de Lleida, Pla de Montsó, Pla de Raïmat, Pla de Sucs, Quatre Pilans, Rufea, Sant Just, Serrallonga, Sot de Fontanet, Suquets, Suquets Baix, Terme de Grealó, Vallcalent i Vinatesa.

La situació estratègica de l’Horta de Lleida, per la seva proximitat a Lleida ciutat i el seu valor cultural i ecològic, ofereix possibilitats de desenvolupament a través de la producció agrària lligada al territori, la conservació del paisatge i els seus usos socials

Els seus cavallons donen lloc a fruites i hortalisses que proveeixen mercats i comerços, però també representen espais de gran valor natural. I és que l’aigua i el seu entorn verd, la fauna i el paisatge que genera l’activitat agrícola a l’Horta és un altre dels valors d’aquesta franja de terra fèrtil.

Jove pagès a l'Horta de Lleida. Fotografia: Josep Anton Pérez.
Jove pagès a l'Horta de Lleida. Fotografia: Josep Anton Pérez.​

Un bastió rural que han cuidat homes i dones, generació rere generació, conscients el seu paper rellevant com agricultors, i que han reclamat la igualtat de serveis com a ciutadans de Lleida al llarg dels anys.

El paisatge actual de l’Horta tampoc no seria el mateix sense la gestió acurada de l’aigua per part dels pagesos i pageses, una xarxa que té els orígens a l’època romana i que el coneixement i la tecnologia han fet evolucionar al llarg dels segles.

Les séquies i canals, fonts de vida

La xarxa de regadius parteix de dues infraestructures històriques: Pinyana, que rega al voltant de 14.000 hectàrees amb aigües de la Noguera Ribagorçana; i Fontanet, que amb aigües del Segre rega 800 hectàrees més.

El Canal de Pinyana començà a regar l’any 1147, i porta el nom del municipi des d’on es desvia l’aigua del Noguera Ribagorçana, al terme de Castellonroi, al canal principal. El canal té el seu origen a la séquia que Ramon Berenguer IV el 1147 autoritzà construir als repobladors de la vila d’Almenar. Cap al 1190, el particular Pere Ramon Sassala feu finançar l’obra per fer-lo arribar fins a Lleida.


Sequia a la partida Boixadors. Fotografia: Josep Anton Pérez.
Sequia a la partida Boixadors. Fotografia: Josep Anton Pérez.

Del canal principal, l’aigua es distribueix a través de les séquies secundàries: la del Cap, que discorre de Rosselló a Alpicat fins a Alcarràs; la del Mig, que va de Torrefarrera a Butsènit; la d'Ullroig, que surt de Torrefarrera per arribar al Segre a Corbins; i la Major, que arriba Lleida i es prolonga fins a Alcarràs.

La séquia de Fontanet és d’origen andalusí, i encara que se'n desconeix l’origen històric, es creu que es va consolidar a partir del segle X amb l’expansió urbanística de Lleida. S’abasteix de l’aigua del Segre al terme de Vilanova de la Barca, i en principi va ser dissenyada per regar la major part de l’Horta de Lleida.

Els lleidatans perceben l’Horta com un paisatge emblemàtic que sintetitza la seva identitat històrica, és a dir, un patrimoni natural i també cultural que cal conservar

Aquestes infraestructures hidràuliques, sota l’aixopluc del Canal de Pinyana, van ser gestionades històricament per la Molt Il·lustre Junta de Sequiatge, constituïda l'any 1758. El març de 1951 es va constituir la Junta Central de Regants del Canal de Pinyana i Fontanet, una nova figura que va passar a gestionar la totalitat de la infraestructura. Però la séquia de Fontanet i l’abastament pels usuaris de Lleida va quedar sota la tutela de les Juntes de Sequiatge, responsables actuals de la gestió i el manteniment dels regadius de l’Horta amb ordenances i reglaments propis.

Els regadius han fet progressos espectaculars gràcies a les noves tecnologies implementades a l'Horta les darreres dècades, amb treballs d’anivellació del terreny i de drenatge que han permès desplegar sintemes de reg a la demanda, degoteig localitzat i aportació eficient de nutrients, una transformació que ha permès millorar qualitativament les produccions i, alhora, fer un ús racional de l’aigua.

 

Una àrea clau en la mitigació del canvi climàtic i l'assoliment de la sostenibilitat

Astrid Ballesta, professora titular de l’ETSEA-Campus Agroalimentari, Forestal i Veterinari de la Universitat de Lleida, explica que “els paisatges que ofereix l’Horta són diferents segons si es camina o es va en bicicleta, si se segueix el Segre cap al Sud o cap a la Mitjana o si les passejades són al llarg de l’entramat de canals i séquies que li donen tota la seva personalitat”. Ballesta remarca que cal vetllar aquest patrimoni històric i assegura que “potser és el moment de prestar més atenció a aquestes obres hidràuliques, obra dels avantpassats i millorades durant segles, fins a l’actualitat”. “Són un patrimoni de l’Horta, formen part dels seus paisatges agraris i, gràcies a l’aigua que aporten a un clima àrid, permeten l’entorn natural del qual es pot gaudir i que cal protegir i salvaguardar, una altra de les metes dels Objectius de Desenvolupament sostenible 2030”, afegeix.

Així, l’Horta de Lleida es presenta com una àrea periurbana amb un paper ambiental clau perquè la ciutat participi en un ús eficient dels seus recursos o en la mitigació del canvi climàtic. Cal tenir en compte que la pèrdua de pes de la pagesia, l’increment de la mobilitat i la millora de les comunicacions han comportat la dispersió urbana cap als municipis pròxims a Lleida, la qual cosa ha significat la pèrdua del reconeixement a la rellevància i valor de l’Horta. Així i tot, el seu valor productiu, natural i patrimonial és innegable i marca el camí cap al futur sostenible de la capital del Segrià, sense la qual no podria explicar-se.


El patrimoni arquitectònic del rebost de Lleida

La torre
La torre és l’estendard per excel·lència de l’Horta de Lleida. Repartides entre els fecunds camps de conreu, la figura de la torre conforma, sense cap mena de dubte, una part essencial del seu paisatge i de la seva història.

Segons sembla, el mot ‘torre’ podria remuntar-se al segle XIII quan, en plena cristianització i en el marc d’un procés llarg de pau i prosperitat per a la ciutat, els pagesos i pageses van enderrocar les antigues torres àrabs de l’Horta (entre elles, les alqueries) per crear les seves pròpies construccions.

Fins al segle XIX, però, poques eren les residències que hi havia en aquest espai agrari de la ciutat. Els pagesos pujaven i baixaven de Lleida, on vivien, per fer les seves tasques al camp i anar a vendre a la ciutat. Això s’explica a causa de la prohibició de Felip V de construir fora de murs, la qual cosa prengué un gir de 360° amb la Revolució de la Gloriosa. A partir del 1868, amb l’enderroc de les muralles, la realitat de Lleida va canviar per sempre més: s’obria una porta per la ciutat i per la seva zona agrícola immediata, deixant-la créixer i omplint-la d’oxigen. Des de llavors i fins a mitjans del segle XX, l’extensa horta s’omplia d’aquestes construccions rústiques, fetes de pedra i tàpia.

Torre tradicional de l'Horta de Lleida. Fotografia: Cristina Mongay.
Torre tradicional de l'Horta lleidatana. Fotografia: Cristina Mongay.​

L’Ermita de Butsènit
Poca cosa es coneix sobre els orígens de la Mare de Déu de Butsènit i el seu culte. Segurament, aquest va sorgir entre els segles XIII i XIV, de la mateixa manera que ho feu el culte de la Mare de Déu de Grenyana.

L’Ermita de Butsènit és un exemple d’arquitectura popular que remunta el seu origen al 1300, quan el prohom N. Butzènich va fundar-la per tal d’assegurar el seu culte. El seu aspecte actual, però, s’enllaça amb ampliacions posteriors datades al segle XVIII. La configuren una planta baixa, dues superiors i unes golfes. Hi destaca la façana porticada en pedra, que llueix voltes medievals, i quatre balconades per planta. També l’espadanya superior, d’on pengen dues campanes, i el bell mirador obert als camps fruiters i al riu Segre.

La imatge original de la Verge de Butsènit va desaparèixer en Època Moderna, durant la Guerra dels Segadors, i actualment se'n venera una altra esculpida l’any 1657. L’any 1986 es va condicionar la paret entre l’Ermita i el recambró, i s'hi van ubicar unes pintures de l’artista lleidatà Víctor Pérez Pallarès.

Porxos de l'Ermita de Butsènit. Fotografia: Cristina Mongay.
Porxos de l'Ermita de Butsènit. Fotografia: Cristina Mongay.​

L’Ermita de Grenyana
Diu la història que la Verge fou trobada en una cova, a la qual cada dia un bou s’apropava i s'agenollava, tot separant-se del ramat.

Pel que fa a l’Ermita, les primeres referències documentals que en parlen ho fan a la primera meitat del segle XIV. Ja aleshores depenia de l’església de Sant Joan Baptista de Lleida. L’edifici actual, però, correspon a un seguit d’actuacions del segle XVII i XVIII. Està fet a partir de pedra, murs de fàbrica de maó i ferro, i teula àrab. A tocar s’hi pot veure una creu de terme, restaurada el 2015. L’Ermita de Grenyana ha estat un lloc de culte i devoció molt popular entre la pagesia lleidatana i també la gent de la ciutat, així com les veïnes i veïns de municipis propers com Artesa de Lleida, Puigverd i Alcoletge.

Ermita de Grenyana. Fotografia: Cristina Mongay.
Ermita de Grenyana. Fotografia: Cristina Mongay.​

L’Ermita de Sant Ruf
A 2 kilòmetres de Lleida i enmig de camps de conreu de la Plana del Bisbe, s’alça la històrica Ermita de Sant Ruf. Aquest temple de creu llatina s’erigí a mitjans del segle XIII amb el Monestir de Sant Ruf, priorat de canonges agustinians depenent de Sant Ruf d’Avinyó.

Tot i l’esplendor inicial, la construcció no s’acabà mai d’edificar i al segle XV ja es trobava en decadència. Això ha comportat que, avui en dia, només conservi dos dels seus tres absis.

Actualment, l’Ermita de Sant Ruf és un element patrimonial catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional, però el seu estat de conservació és molt millorable.

Molt a prop d’allí, seguint la carretera direcció Torre-serona, es localitza la Creu de terme de Sant Ruf, d’estil gòtic.

Ermita de Sant Ruf. Fotografia: Cristina Mongay.
Ermita de Sant Ruf. Fotografia: Cristina Mongay.​

El Pont del Boc
A tocar del riu Segre i els aiguamolls de Rufea, tot creuant el Torrent de la Femosa, a la partida de Copa d’Or, es conserva el Pont del Boc de Biterna.

Es diu que prop d’allí, en Època Medieval i Moderna, hi freqüentaven metzineres a la recerca de les plantes i fruits per fer ungüents i oli de cop, entre altres remeis. Segons la creença popular, s’hi apareixia el Diable en forma de boc, i era adorat per les mal dites bruixes, dones sàvies i llevadores que eren malvistes pels seus coneixements medicinals.

L’Horta de Lleida també compta amb altres construccions d’interès com ara la Parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, a la partida d’Alpicat; l’Església del Sagrat Cor de Raimat, la Parròquia de Sant Isidre llaurador, a la partida de Cunillàs; el Mirador de Rufea i una enorme cabana de volta, a la partida de Sant Just

La Creu del Batlle
Situada a la falda del turó de Gardeny, just a l’encreuament entre el camí de Malgovern i l’accés a la partida de la Caparrella, on actualment hi ha una rotonda de la N-II.

Es tracta d’una creu de terme o creu monumental de pedra que s’utilitzava antigament per marcar l’entrada a Lleida.

Al 2017 es reconstruí aprofitant els elements originals i incorporant d’altres gràcies a la tecnologia actual.

El molí de Cervià
Situat a la partida de Grenyana, aquest element patrimonial podria ser originari de la Lleida musulmana. Amb la reconquesta, però, es donà al repoblador Ramon de Cervià, important conseller del consolat que governava la ciutat de Lleida.

Al passar a mans municipals, al segle XIV, s’ampliaren les seves instal·lacions i, gradualment, passà de ser molí fariner a incorporar les funcions de molí bataner, fàbrica de vernissos per a terrissa i generador d’energia elèctrica.

El molí està vinculat a la séquia de Fontanet i actualment s’inclou com a element patrimonial d’interès dins del Camí Ignasià que passa per Lleida.


Quina és l'Horta que volem?

La Paeria de Lleida feia públic el 2017 el Pla d’Usos de l’Horta, un document que va requerir molt consens per tal de poder encarar la gestió d’aquest espai en un futur amb la garantia de respecte per la terra i la sostenibilitat.

En el document es destaca que els processos de transformació de l’Horta requereixen una anàlisi que posi en relleu les tendències de fons que guien els canvis de l’agricultura i la incidència que té en aquests canvis la proximitat de la ciutat.

Es planteja, doncs, d’una banda, l’observació de processos que afecten d’una manera general l’agricultura i que són comuns a les planes regades de Ponent i, d’una altra banda, l’observació de dinàmiques que són les característiques d’una agricultura periurbana”, expressa el document.

Collita de mongetes de l'Horta de Lleida. Fotografia: Josep Anton Pérez.
Collita de mongetes de l'Horta de Lleida. Fotografia: Josep Anton Pérez.

Són aquestes darreres condicions, les d’un espai agrari periurbà, les que fan de l’Horta una zona singular. És un espai natural ben diferenciat del contínuum urbà construït al centre, i ben diferenciat també de l’espai conreat més exterior que pertany als altres municipis veïns.

Després de fer una anàlisi de la seva situació actual i definir l'Horta que es vol a través d'un procés de participació, el Pla d'Usos de l'Horta de Lleida ha de potenciar el desenvolupament d'aquest indret a través d'accions concretes que parteixin de la seva singularitat.


L'Horta de Lleida, en mans del relleu generacional i la consciència dels consumidors

Tot i els canvis, les innovacions i les dificultats, hi ha gent a l’Horta que continua tenint clar el seu objectiu i que afronta la pressió dels mercats i l’economia amb els productes de qualitat i proximitat que proporciona la terra que trepitgen després d'intenses jornades.

Així ho assenyalen els Segura i els Clariana, pagesos de la partida de Boixadors, dos exemples de gent de l’Horta que mantenen la seva activitat tots i els avatars dels mercats i l'administració, que indiquen que conrear i poder veure com creix el que planten i viure d’aquesta terra és un dels seus principals motius de satisfacció.

Josep Segura conrea hortalissa, com també ha continuat fent el seu fill. Segura afirma que li agrada i se sent satisfet amb el que fa. La família de pagesos comercialitza hortalisses de temporada i un parell de varietats de fruita dolça de temporada en dos mercats lleidatans.

Collita de tomàquet de l’Hortade Lleida. Fotografia: Josep Anton Pérez.
Collita de tomàquet de l’Horta de Lleida. Fotografia: Josep Anton Pérez.

Jordi Clariana no té suport generacional. Ell representa la tercera generació de pagesos i ramaders, i està molt centrat en la producció hortícola. Comercialitza els seus productes a l'engròs, i també treballa amb varietats conreades en hivernacles, cosa que permet una producció més atemporal.

Segura i Clariana asseguren que l’Horta anirà desapareixent si no hi ha relleu generacional. N'és una constatació el fet que algunes finques no s'hagin sumat al projecte de modernització del reg a pressió que ha començat a desplegar-se en algunes partides, ja que algunes famílies no saben qui donarà continuïtat a l'ofici. En aquest sentit, assenyalen, per alguns pagesos i ramaders de l’Horta que no han continuat en el sector, l’opció de venda de les finques ha estat una alternativa de futur.

Els pagesos indiquen que pel que fa als serveis, troben a faltar certa agilitat en les infraestructures de connectivitat, necessària per a les comunicacions, però també per les activitats i les eines de treball lligades a les noves tecnologies i la transició digital.

Els horticultors i els fructicultors, però, tampoc no poden parlar del futur de l'Horta sense destacar la figura del consumidor, que també té part de responsabilitat amb relació a la continuïtat d'aquest paratge tal com el coneixem, i qui segurament no és prou conscient de la importància del seu criteri a l'hora de fer la compra

Comprar productes de proximitat significa qualitat, sostenibilitat i aportació a l’economia local.

La diferència amb els preus de processats i productes importats de grans superfícies no és tan gran, sobretot tenint en compte que el preu del producte de proximitat pot semblar més car d’entrada, però a mig termini ens suposa un gran estalvi tant a escala socioeconòmica com de salut global.

L'Horta de Lleida, el bressol de la Terra Ferma
comentaris