El nou bisbe electe de Lleida, Daniel Palau, preguntat recentment pels periodistes sobre la possibilitat de prohibir el vel a l’educació obligatòria i en espais públics —arran de propostes de Junts—, ha optat per no valorar cap mesura concreta, tot i afirmar que “tothom ha de poder viure la seva fe sempre que sigui amb respecte i pau”. Les seves paraules, en un context encara sensible, evidencien que el debat sobre el vel no ha desaparegut, sinó que segueix viu en el rerefons del discurs públic i institucional. Amb els temps canviants i les sensibilitats en constant evolució, Lleida continua sent un referent del xoc entre valors democràtics, seguretat i llibertat religiosa, en un context europeu que encara no ha tancat aquest debat.
L’any 2010, l’Ajuntament de Lleida es convertia en pioner a l’Estat espanyol en aprovar una ordenança municipal que prohibia l’ús del vel integral —burca i nicab— en espais públics municipals. La mesura, impulsada per l’aleshores alcalde socialista Àngel Ros, va generar un intens debat que va transcendir les fronteres locals i va obrir una discussió nacional sobre la llibertat religiosa, la seguretat i la igualtat de gènere.
Una decisió municipal sense precedents
L’ordenança, aprovada pel ple municipal, prohibia explícitament l’accés amb el rostre cobert als equipaments municipals, com centres cívics, biblioteques, escoles i oficines de serveis socials. L’equip de govern de Ros argumentava que la mesura es prenia per motius de seguretat i per garantir una comunicació visual adequada en l’àmbit institucional, però també com a gest simbòlic per afavorir la igualtat de la dona en una societat democràtica.
Malgrat que el text no feia referència explícita a cap religió, el debat es va centrar ràpidament en les peces de roba associades a l’islam més rigorista, fet que va provocar retrets de diversos col·lectius i entitats de defensa dels drets humans, que acusaven el consistori de secularitzar una forma de discriminació religiosa.
El recorregut judicial: del Suprem a Estrasburg
La normativa va ser recorreguda per diverses associacions i finalment, el Tribunal Suprem espanyol va anul·lar-la l’any 2013, establint que els ajuntaments no tenien competències legals per regular aspectes relacionats amb la llibertat religiosa. El tribunal va considerar que una mesura d’aquest tipus només podia ser regulada mitjançant una llei estatal aprovada per les Corts Generals.
Malgrat la sentència, l’alcalde Ros no va amagar la seva voluntat de recuperar la prohibició per vies legals, i va demanar al Parlament de Catalunya que legislés sobre la qüestió. La iniciativa, però, no va prosperar.
El debat va tornar al primer pla el 2014, quan el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va avalar la prohibició del vel integral a França. Aquesta resolució va ser interpretada per Ros com una oportunitat per tornar a plantejar la mesura a Lleida. Tot i això, l’ajuntament no va arribar a reactivar l’ordenança.
Reaccions i impacte social
Durant tot el procés, el clima social a Lleida va ser de polarització. D'una banda, una part del veïnat donava suport a la mesura, considerant-la una defensa dels valors de la societat oberta. De l’altra, entitats musulmanes i organitzacions socials denunciaven que l’ordenança estigmatitzava un col·lectiu concret i podia fomentar actituds islamòfobes.Tot i que el nombre de dones que portaven burca o nicab a Lleida era testimonial, el simbolisme de la mesura va convertir la ciutat en un camp de proves del debat sobre els límits de la llibertat religiosa en l’espai públic.
