Es curiós com, tot i l’evolució tecnològica i industrial, de tant en tant ens assabentem que algunes de les professions i activitats més ancestrals s’han recuperat intentant optimitzar les propietats que havien tingut quan es duien a terme. Podem pensar en el sector agrícola, en el qual una bona quantitat de productors han recuperat els conreus tradicionals; en l’alimentació i la transformació, que cada cop valora més el fet artesanal i de proximitat.
En les comarques ponentines podem observar que encara es conserven una gran quantitat de construccions amb tàpia, una tècnica arrelada a un territori en què l’escassetat de pedra va obligar als constructors a utilitzar els materials al seu l’abast
Elements tan accessibles com la terra o l’aigua es convertiren en essencials per a la construcció, però malgrat la senzillesa dels materials, obligava als actors –tapiadors– a tenir un gran mestratge en aquesta disciplina constructiva, que es va utilitzar fins els anys 60.
La tècnica de la tàpia ja s’associa al passat, però les seves qualitats han mantingut en el temps a estudiosos, tècnics i nostàlgics, que l’han volgut adaptar als temps actuals, amb la voluntat de realçar el valor d’aquesta construcció com a element identitari.
Miquel Ardèvol representa a la tercera generació d’una nissaga de constructors del Poal, que ha heretat dels seus avantpassats la coneixença d’aquesta tècnica. El Miquel s’ha dedicat a la construcció convencional com a professió però no ha volgut desconnectar-se del rol de tapiador, per tradició i també amb un xic de nostàlgia.
El tapiador plaurgellenc, també ha traslladat els coneixements de la tàpia al seu fill Bernat Ardèvol, un arquitecte al qual també l'ha captivat la tècnica de barrejar aigua i terra, per les seves qualitats de gran inèrcia tèrmica i també amb molt bon aïllament acústic.
Ardèvol explica que la construcció amb tàpia es remunta neolític i que fou molt popular a l’època romana, medieval i contemporània de tota Europa i nord d’Àfrica, lloc on encara s’utilitza. A Ponent, la manca de pedra i l’economia familiar obligava a buscar recursos accessibles quan els fills s’havien d’emancipar. Es comprava un terreny a bon preu i la mateixa família s’implicava en la construcció. S’havia de buscar bona terra –no totes les terres servien per la construcció, havien de tenir una bona proporció d’argila i graves– i se solia aprofitar per anivellar alguna finca de conreu i utilitzar la terra que se n’extreia.
La construcció solia ser lenta, ja que la tècnica consistia en fer un petit solament i col·locar l’encofrat de fusta d’un metre d’alçada –la tapiera– que se sostenia amb unes barres de ferro –risells o agulles– i s’hi abocava la terra humida, que es compactava i es deixava assecar. Les tapieres s’anaven retirant i movent per aconseguir les filades, i tot seguit, sobre les filades, es col·locava de nou la tapiera per donar alçada fins a completar l’edifici.
A la demarcació de Lleida aquesta pràctica es va estendre fins als anys 60, on encara es podien trobar colles de tapiadors, és a dir, persones que construïen amb la tècnica de la tàpia. Trobem en moltes poblacions cases fetes de tàpia, encara que amagades sota la capa d’enllustrat de calç o ciment que les protegeix de l’humitat, per la qual cosa no distingim amb quin material han estat fetes. En canvi, en les construccions rurals, més humils i als afores dels pobles, és fàcil identificar edificis agrícoles o bé alguns murs on el material amb què estan fetes és la terra compactada.
Segons explica Adriana Salvat, en el seu estudi La tàpia a Catalunya – Pervivència i desaparició-, encara que l’origen de la tàpia és antic i la seva pràctica s’estén al llarg de la història a Catalunya, al Pla d’Urgell va tenir una especial rellevància. La gran expansió demogràfica i agrària de les viles farà que les famílies pageses riques i la nova burgesia agrària d’antic règim ressaltin la seva potència econòmica i social amb la construcció de grans casals construïts en pedra, de dos o tres plantes d’alçada. A partir d’aquest segle, les diferències socials entre la pedra i la tàpia començaran a ser notables, però això no privarà que algunes cases importants continuïn la construcció tradicional de tàpia.
Durant el segle XIX i primer terç del segle XX, la construcció en tàpia tindrà una revifalla per la construcció de cases de pati per a la classe treballadora, majoritàriament jornalers i cabalers, així com altres edificacions com corrals, tanques de corrals, horts, i altres elements de petites dimensions. Les cases de pati, arrenglerades majoritàriament en els nous ravals del poble, estan clarament vinculades amb l’augment demogràfic d’aquestes dates.
Des de l’Associació Leader Ponent es va dur a terme una iniciativa que tenia com a objectiu realçar el valor d’aquest patrimoni, i debatre la importància que va tenir en el passat, així com la seva situació actual, i les prespectives de futur.
El dia 1 de desembre es van reunir al Centre d’Interpretació Cal Sinén de l’Estany d’Ivars, estudiosos d’aquesta tasca constructiva, professionals que hi treballen o hi han treballat, que van presentar iniciatives d’èxit. Una convocatòria que pretenia establir contactes en agents del sector per afavorir el treball en xarxa en un futur.
Hi van participar el president dels Amics de l’Arquitectura Popular, Vicent Lascos; l’arquitecta Adriana Salvat; l’arquitecte i membre de l’Associació de Restauradors de Patrimoni Arquitectònic, Melitó Camprubí; el constructor del Poal, Miquel Ardèvol; i l’arquitecte del gabinet Hiha Studio, Bernat Ardèvol.
També hi van intervenir l’arquitecta Maire Sainz i l’enginyer i geòleg Macari de Torres, ambdós creadors del projecte Fetdeterra, dedicat a projectes i productes innovadors de terra.
