21.11.2019 |
Territoris.cat

Projecte Boscos, la connexió de la gent amb la muntanya per fomentar la gestió forestal

Voluntaris treballant en el Projecte Boscos de Muntanya
Voluntaris treballant en el Projecte Boscos de Muntanya
Projecte Boscos, la connexió de la gent amb la muntanya per fomentar la gestió forestal

Pot ser que tallant arbres facis salut pel bosc? L’Andreu González és enginyer agrícola i forestal, i instigador del Projecte Boscos, que va importar des dels països nòrdics. Després d’estudiar Enginyeria Agrícola a Barcelona i Enginyeria Forestal a Lleida, va marxar un any a Alemanya. Allà va conèixer la gent de Bergwald Projekt de Suïssa, un contacte que li va canviar la vida. Després, va tornar a Catalunya i va estar un parell d’anys treballant en una fundació en l’àmbit dels boscos. Una setmana de voluntariat al costat dels suïssos va ser suficient perquè s’adonés que, el mateix projecte, als Pirineus hi encaixaria molt bé. I encara és més; que era absolutament necessari per als boscos d’aquí. Això implicava tallar arbres.

Andreu González, director de l'Associació Boscos de Muntanya 

Què pretenies quan vas iniciar el projecte?

Quan em vaig iniciar en el sector, de les primeres coses que vaig fer va ser marcar roures. Quan ho explicava al meu entorn, em deien: “però tallar arbres és un crim, no?”. Llavors em vaig sorprendre que estiguéssim tan allunyats de la realitat dels boscos, del que passa al camp, al territori. Parlant amb altres companys, vam pensar que s’havia de fer alguna cosa per connectar la gent amb la muntanya, el bosc, perquè en sàpiguen gaudir i coneguin què és la gestió forestal. Resulta que els forestals tenim una feina xulíssima, perquè estàs acompanyant la natura, i això no arriba a la gent. Quan vaig veure que els Suïssos portaven més de 20 anys amb això, vaig pensar que no calia inventar la sopa d’all. Si hi ha gent que té experiència, sap què és el que funciona i el que no, tan sols es tractava de fer un projecte que s’integrés en la realitat europea, i també a la catalana. Perquè els entorns urbans d’aquí estan molt desconnectats del camp i la muntanya.

Projecte Boscos de MuntanyaPotser tenim un concepte del bosc com un lloc de turisme, només per anar-hi a passejar i observar-lo, oi?

Exacte. Els geògrafs són uns grans aliats nostres, i n’hi ha un que és de referència en l’àmbit forestal: el Martí Boada. Ell parla d’aquesta “puresa immaculada i virginal” del bosc com si fos una cosa que no es pot tocar, i aquesta és una mica la visió que es té des dels entorns urbans. Els que en tenim més de 40 hem viscut les lleteries de vaques als pobles, i jo, des de l’institut de Sabadell veia cavalls des de la finestra, a la mateixa ciutat. Fa quatre dies, per la nostra generació, això era normal. Tenim el vincle amb el camp. En canvi, la generació actual està perdent aquest contacte amb el món rural i la natura a passos accelerats. I de fet, s’està urbanitzant el camp.

Per això, hem començat a treballar en un projecte per a joves que es fa als instituts, i hem començat amb el d’Esterri d’Àneu. Els nanos treballen juntament amb dues parelles de ramaders locals i un dia, quan els vam preguntar quants d’ells tenien pares ramaders, no n’hi havia ni un. I estem parlant d’Esterri d’Àneu. La desconnexió i el domini de la mentalitat urbana és important.

I que la major part dels boscos de Catalunya siguin privats, és un inconvenient per fer-ne una gestió acurada?

Això ho complica, sí, tot i que crec que estem fent molt bona feina. Tenim relació i coneixem els tècnics del Centre de Propietat Forestal, l’organisme que gestiona tots els recursos de propietaris privats, i està vertebrat junt amb el Consorci Forestal de Catalunya, que potser té 1500 socis, i és com un sindicat agrari però en l’àmbit forestal. Des del sector de defensa forestal s’està fent molta feina. Vam aprendre’n molt sobretot als anys 80 i 90, que van ser catastròfics pel que fa als incendis, així que vam posar-nos les piles. Però la societat civil és molt important. Tenim els ecologistes clàssics, diguéssim, com Vázquez i companyia, que pressionen l’administració perquè no es facin destrosses al bosc, però la pressió de la societat civil és una altra part fonamental, perquè hi ha d’haver una consciència. I nosaltres, ara, volem potenciar això, la idea de cultura global de considerar patrimoni la Catedral de Barcelona, la Sagrada Família… Però també el territori. És patrimoni de tots, i el país es construeix dia a dia. En aquest sentit, hi ha un element crucial que són els comunals de muntanya. Els comunals són boscos públics que la societat gaudeix, i gran part de la propietat pública a Catalunya es concentra als Pirineus. Nosaltres utilitzem aquest mitjà com una eina per conscienciar en relació a allò públic i aquest recurs que és un bé de tots. I de retruc, estem generant una cultura forestal que també està afavorint els particulars. La gent arriba a la muntanya pensar que tallar arbres és dolent i se’n va havent tallat arbres i veient que és necessari. Així generes una cultura de suport, que canvia el xip sobre el territori, que entén que s’ha de gestionar i que està abandonat; que s’està perdent. És necessari que reaccionem com a societat i que presionem els polítics perquè el tinguin en compte. No n’hi ha prou en implicar-se amb el territori amb el turisme de contemplació: s’ha de saber què passa i tenir-ne consciència.

 

Projecte Boscos de Muntanya (3)I si tu ara haguessis de fer una valoració de l’estat dels boscos del Pirineu, quina seria?

Bé, hi ha aquesta percepció que hi ha un abandonament dels boscos molt bèstia, però després, si ho compares amb els veïns del sud i l’oest, Aragó i València, veus que no anem tan malament. I si mirem els nostres veïns de Portugal, t’adones de com ens vam posar les piles als anys 80 i 90. Allà han tingut uns incendis molt bèsties les últimes dècades. És a dir, que els catalans, malgrat tot, de vegades hauríem de tenir més autoestima, i no defugir mai d’etiquetes com la de pagès.

 

Clar, imagino que si apreciéssim el territori, tindríem més consciència de la importància de l’àmbit rural. I ara mateix, no pots evitar tenir dubtes de si s’està fent una gestió correcta dels boscos. De quina manera podrien estar més cuidats?

 En l’àmbit global, crec que s’està reaccionant pel que fa a la prevenció d’incendis. Totes les diputacions estan molt actives en aquest sentit, sobretot la de Barcelona, que té molts recursos, i al voltant de les urbanitzacions s’està fent molta feina. Però el més important és que el país s’està morint a escala de la vida rural. El món rural s’està perdent. Aquest és el principal repte. I el tema és que s’hi estan destinant molts diners i fons europeus, però encara necessitem tenir més consciència. Com a exemple, Suïssa està impecable; la imatge de la capsa de colors de caramels amb aquells verds i aquells paisatges és real. I fa falta tenir projectes de boscos de muntanya perquè la gent doni suport a la gestió forestal, i cuidin la vida de muntanya i rural. Necessitem generar aquest retorn, un cicle, i crear oportunitats en l’àmbit rural. A Llavorsí, on tenim una oficina rural, entre els pocs habitants que hi ha estem produint un gran impacte.

Projecte Boscos de Muntanya (4)Però com pot ser que no se li doni prou rellevància al món rural? No són les gallines, no són les vaques. Tot el que feu vosaltres, i tot el que comporta, no s’hauria d’estar valorant, ja?

Sí. També hi ha un punt que a la gent li costa. Nosaltres volem tenir gent que siguin ambaixadors, que vulguin donar la cara, però molta gent no vol que l’emprenyis. Recordo una campanya suïssa de fa uns anys que estava penjada a totes les estacions. Era una fotografia on apareixia en Schumaher, el corredor de Fórmula 1, i hi deia “donem gas als nostres pagesos”.T’imagines una campanya així amb el Marc Márquez per exemple? Doncs a això em refereixo. Però de fet, quan anem a la ciutat, hi ha una llista d’espera d’interessats per atendre que no donem l’abast. La gent vol connectar, i sí que n’hi ha alguns que diuen que “el bosc és terapèutic, anem a contemplar el bosc!”, i això està molt bé, però som persones d’acció, l’ésser humà ha de reaccionar i actuar. Jo també tinc una hamaca a casa i m’agrada estar-hi, però també cal treballar en equip. I de fet, això és una cosa que em fascina, la sensació que connectar és un fet primari i necessari. Però vivim en una societat en què cada cop s’està perdent més, això. Estem més connectats a les pantalles, les xarxes, la ‘matrix’, que no pas amb el món real, de fora. Una cosa tan senzilla com treballar junts i fer feina fora, a la natura, és molt important i és un benefici per tots.

Projecte Boscos de Muntanya (6)Parla’m ara de les estades que feu a l’estiu a Llavorsí. Només en feu en aquesta temporada?

Bé, les comencem a la primavera, perquè de desembre a març fa un fred que pela, sobretot cap al mes d’abril, quan es concentren aquí els instituts, i a l’octubre-novembre és quan acabem amb la trobada dels voluntaris. Llavors, de novembre a febrer, hi ha tota la feinada de preparació prèvia, de tancament de l’any, de gestionar els ajuts, fer la comptabilitat… Tota aquesta feina que no s’acaba mai. Som totalment independents, no tenim cap suport regular de la generalitat, i la nostra major font de finançament, saps quina és?

Doncs no.

D’entrada teníem 500 socis i ara ens estem acostant als 800. Gràcies a ells tenim uns 60.000 euros, que és un terç del nostre pressupost. Tot això requereix una feinada durant l’hivern, amb programes de gestió i comunicació… Perquè les coses puguin tirar endavant i fer-ho de forma professional, cal tota aquesta part de treball intern.

 

I això deu incloure donar a entendre que tallar arbres és una cosa positiva que manté la salut del bosc, que no deu ser fàcil.

Exacte. Si aquesta entrevista l’haguéssim fet junts al bosc, seria molt més fàcil d’explicar. Tot això va néixer perquè entre els 80 i 90 hi va haver tot allò de la pluja àcida, i va sortir un corrent molt potent des de l’àmbit acadèmic i d’investigació que va fer uns càlculs i va dir que, si seguíem així, els boscos d’Europa moririen. Aleshores, Green Peace van fer una campanya culpabilitzant els forestals per la seva feina, dient que els forestals, en tallar arbres, estaven afavorint la mort del bosc i la pluja àcida. Però llavors va aparèixer un activista de Green Peace, Renatto, que ja havia fet un gran rebombori al Regne Unit en l’època de Thatcher pel tema de les nuclars. Ell era forestal des dels 12 anys, i els va dir als directius de Green Peace que estaven molt equivocats amb el que deien sobre la gestió forestal. Els va proposar que anessin amb ell una setmana al bosc, i així veurien in situ la feina que fan els forestals, com es treballa amb i pel bosc, amb persistència i buscant l’estabilitat. Després d’això, els directius van quedar al·lucinats, van retirar aquella campanya i en van fer una que va tenir tant èxit que al 87 va dur a la creació de la fundació Bergwald Projekt, i des d’aleshores aquesta idea s’ha anat estenent no només a Catalunya sinó també a Alemanya, Àustria i Suïssa. Aquest és una mica l’origen. Cal actuar no des de la teòrica, de forma abstracta i des de lluny, sinó amb propietat, estant al bosc. Som animals, tenim unes mans, tenim un cos; anem allà, i aquesta és la forma d’entendre la natura. Vivint-la. Veuràs com així l’entens. Cal implicació així del territori, dels parcs naturals, dels gestors, dels ajuntaments, dels pagesos i de la gent, que han d’escoltar el territori.

Projecte Boscos de Muntanya (5)Al marge d’aquesta feina que feu al bosc, imagino que la immersió dins un ecosistema també és una immersió dins el món rural en general, perquè es vegi com és allà el dia a dia.

Exactament. Fem una jornada molt potent que es diu “Fem comú”, a Esterri de Cardós, i la fem amb els veïns. És un prototip en el marc de la fira dels productes artesans del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Com a part de l’activitat, anem a treballar amb els veïns per recuperar marges, i hi anem amb un paleta que és un crack, expert en pedra seca, amb qui anem a recuperar els camins, marges i prats. Amb tot això intentem generar aquesta il·lusió, una dinàmica rural en positiu i real. Volem que la gent es faci aquest repte seu. Als instituts ens està anant molt bé, hi ha molta complicitat per part dels nanos. S’ha d’entendre que el projecte té un objectiu molt concret, que va de l’organització del territori, i que això és útil pels ajuntaments, la gent i la muntanya.

I pel que fa a les estades que organitzeu ara a l’estiu, com ho feu pel tema d’allotjament?

 En aquest moment tenim tres projectes: dos al Parc Natural del Pirineu i l’altre a Espinavell, Girona, a Camprodon. Al Massís de l’Orri i Portainé tenim un cobert de fusta que va fer l’Ajuntament de Rialp amb la mateixa fusta que vam extreure del bosc, i ens serveix de cuina i aixopluc per menjar si plou. I per dormir, cadascú té la seva tenda. Aixecar-se al Massís de l’Orri i veure la sortida de sol és espectacular; és un lloc paradisíac. I a Esterri de Cardós, hi tenim la Casa Bringué, una casa pairal amb lliteres que ens cedeix el parc i que té un projecte d’ecomuseu. Això és al poblet de Ginestarre, que és capçalera de la Vall de Poblet i on durant l’any hi viuen tres persones. El que et queda per damunt ja són només els pastors que estan a 2.000 metres d’altitud amb les ovelles. Aquesta part més alta l’anem a visitar també; és la part més salvatge, i és brutal.

Per fer les inscripcions en les activitats d'aquest estiu podeu accedir en aquest enllaç

Comentarios