Amb la mirada al calendari, apareix el mes de març amb el dia 8 encerclat amb color lila. Un altre any en què hem de continuar commemorant-lo, per què tot i que és cert, que s’han produït avenços en la igualtat de gènere gràcies a dones valentes, fortes i lluitadores com les nostres padrines i mares, encara queda molta feina per fer i molts reptes per assolir.
Quin any serà aquell que el 8 de març no tingui color? Voldrà dir que ja hem aconseguit la igualtat de drets entre dones i homes. Quants 8 de març haurem de commemorar perquè la societat ens escolti i s’adoni que les dones som la meitat de la població i que tenim els mateixos drets que els homes.
Per què jo em pregunto, si les noies són magnífiques estudiants a les universitats, perquè quan ens traslladem al món laboral trobem tan poques dones directives? O a primera línia política? On som les dones? Per què si som el 50% de la població ens perdem o ens diluïm en determinades esferes? No vull que hi siguem pel simple fet de complir una paritat sinó perquè som igual de vàlides per ocupar-los. No es tracta de facilitar el camí de la dona sinó d’igualar les oportunitats, per què encara avui dia ho tenim molt més difícil, per l’educació que hem tingut, per la societat patriarcal en què vivim i pels prejudicis que arrosseguem generació rere generació.
Confio en el canvi a través de l’educació que estem donant als nostres fills i filles, educant-los en la igualtat, i en la importància del respecte per tal d’assolir el que anhelem totes, transformar aquesta societat patriarcal, encara vigent avui en dia, en igualitària.
La vida és una lluita constant i la igualtat és una més que em faig meva, deixant la meva petita empremta feminista per totes aquelles les dones que han lluitat, per jo mateixa, per la meva filla i per les que lluitaran. Cada dia és i serà 8 de març i les dones no descansarem fins que no desaparegui el patriarcat i aconseguim un nou model social basat en el respecte i en la igualtat.
