03.10.2022 |

Cantates, fugues i colls de la baralla

Les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana, totes i cadascuna de les setmanes del mes i tots els mesos de l’any, les persones no parem de fer coses que en la majoria d’ocasions es materialitzen en rastres palpables. 

Fundació Lo Pardal d'Agramunt. Fotografia: Cristina Mongay.
Fundació Lo Pardal d'Agramunt. Fotografia: Cristina Mongay.
Cantates, fugues i colls de la baralla

Aquests rastres poden ser efímers i caducs com ara preparar un bon àpat amb tot l’amor del mon o, contràriament, poden ser sòlidament duradors i perdurables en el temps i en l’espai. Estic parlant, entre aquests segons, de fotografies, de manuscrits, de documents de tota mena i condició que, de vegades, guardats en caixes i calaixeres, es converteixen en un tresor. Són arxius personals que per a mi esdevenen estelles d’una vida que si be no ens retransmeten amb total precisió què pensava o quines coses feia la persona que els va generar si que, sovint, ens donen informació tant íntima com pública d’aquesta persona mentre ens apropen al contorn, a la silueta, a la part més materialment palpable d’ella. És una sort immensa trobar-se amb arxius d’individus independentment de la consciència de transcendència que poguessin tenir-ne quan, dia a dia, anaven apilant els seus papers. Es una sort topar amb el conjunt de rastres, de vegades dipositats en arxivadors i en els racons potser més amagats de casa seua, que parlen d’una persona, d’una família, d’una època...

Jo sóc arxivera. Em guanyo la vida amb un ofici que, fetitxismes a banda, vetlla per la memòria. Vetlla pels drets que les persones tenim i que podem demostrar documentalment. Vetlla per rescatar qualsevol indici de l’oblit que comporta el pas del temps que, de no ser per aquests rastres, tot ho acaba esborrant. Sóc arxivera diria que perquè m’interessa el passat com font inesgotable d’aprenentatge i quina millor cosa per accedir al passat que conservar els indicis i les proves que al principi d’aquest escrit deia que tots i cadascun de nosaltres –de manera individual o col·lectiva- generem.

En els darrers anys he tingut la sort de treballar intensament alguns arxius personals i allò que més m’ha motivat es que això m’ha permès aprendre de les persones que nascudes en altres moments històrics han deixat empremta. Actualment encara estic acabant d’endreçar l’arxiu personal de Guillem Viladot i a través de la seua documentació he pogut accedir a un Viladot nen que corria pels camps de rostolls de l’Urgell, que era el fill de l’apotecari d’Agramunt i que se sentia petit davant son pare i son padrí; a un jove que va créixer buscant-se en la poesia, en la descomposició del llenguatge i en la composició de nous models un camí per avançar.

M’he pogut apropar a aquell nen-noi-home que va crear un món, un univers, que, prolífic i personalíssim, mai no es va enquadrar en cap tendència de la metròpoli o almenys no ho va fer d’una manera definitiva ni tampoc adulatòriament calculada. A través del seu arxiu he pogut apropar-me una mica al fill, net, besnet i rebesnet d’apotecaris i de terratinents d’aquella Catalunya nova que no és, ni ho pretén, el rovell de l’ou, però que sí que és un territori al que se li gira sistemàticament l’esquena i del qual el Guillem se'n sentia part i fruit i que per aquest motiu va fer-ne trinxera.

A través dels seus papers, fotografies, gravacions en antigues cassetes, etc., m’he apropat a un ésser lliure com els oronells que va fer provatures artístiques de tota mena i que no eren altra cosa que un treball profund en la recerca del jo més íntim. I és més, a través dels documents de tota mena que he endreçat m’he apropat a l’obra d’un creador pioner, avantguardista, contestatari i crític, mordaç, imaginatiu, lliure i sobretot i, hi insisteixo, volgudament perifèric.

I mercès també aquest arxiu i a la importància d’inventariar-lo i classificar-lo ha nascut un projecte editorial tan preciós com delicat. Es tracta d’una maqueta de poesia visual de Viladot que en el seu dia l’editorial Lo Pardal –creada per ell per publicar llibres de poesia experimental-, no va poder materialitzar. Aquesta maqueta dormia en una de les caixes que el mateix Viladot i la seua dona, la Montserrat Felip, tenien apilades en algun racó de la seua casa. Es tracta de 'Cantates, Fugues i colls de la baralla' que podríem considerar com una de les peces més políticament reivindicatives de Guillem Viladot i que originalment s’havia pensat com a nadala per felicitar a les seus amistats, però que en aquell mostrar críticament la tecnocràcia, l’oligarquia, la dictadura, les fugues de cervells, les fugues d’homes, de pobles, de capitals..., de lletres i amb les cantates que obren el llibre, totes elles igual de crítiques amb la dura realitat del 1972, va fer que es quedés en això, en una maqueta inèdita que avui ha vist la llum mercès a un treball d’arxiu que novament l’ha posat damunt la taula, mercès a la necessitat de reivindicació de valors literaris que pertanyen al patrimoni cultural català i mercès a una editorial, Pagès editors, que ha entomat acabar el treball que en el seu dia va començar el mateix Guillem Viladot.

Llarga vida als arxius i a la literatura.

Cantates, fugues i colls de la baralla
comentaris