Jordi Arnau Espuga és un artista de les Borges Blanques format a la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona que va dirigir la seva creativitat envers la cultura popular i l'any 2013 va decidir que el món geganter podia ser un segment artístic a descobrir, des d'aquesta data del seu obrador garriguenc hi han sorgit personatges que s'han integrat a colles de tot Catalunya, i també altres d'arreu el món.
El mestre geganter treballa amb la tècnica tradicional de Cartó-pedra per la seva lleugeresa, fàcil restauració i capacitat escultòrica d’aquest, ja que permet corregir molts petits detalls abans d’obtenir les peces definitives. Tot i això, també utilitza materials sintètics com la fibra de vidre i polièster, ja que suporta notablement les inclemències del temps.
En uns temps en què és important fer valdre tot l'entorn de la cultura popular i del treball artesanal, en Jordi Bonilla entrevista a l'artista per tal d'esbrinar els secrets del seu mestratge.
P. Entenc que la passió pels gegants hi ha sigut sempre, però quan et planteges començar a construir els teus propis gegants de manera professional?
R. Jo crec que va ser a partir del treball de recerca de Batxillerat. Fins llavors havia fet pel meu compte figures que no tenen res a veure amb les que faig ara, molt més senzilles i rudimentàries, i a partir d'aquell moment se'm va ocórrer analitzar el vessant social del món geganter. A l'institut ja em van dir que a mi no m'agradava tant això com construir els gegants i em van proposar fer una volta de full al treball i construir el gegant de l'institut. A primer de batxillerat vaig anar a un curs a l'Alt Empordà sobre construcció de capgrossos amb la tècnica bàsica que hem de conèixer, vaig construir el gegant de Josep Vallverdú amb la tècnica que havia après i aquest va ser l'inici del meu interès pel vessant més tècnic dels gegants.
P. En aquest context vas muntar la teva colla gegantera, Estimem els Gegants. Necessitaves tenir un espai que fos propi per créixer com a geganter, sobretot en un municipi com les Borges amb diferents colles?
R. Sí, jo reconec que la meva part de geganter no ha evolucionat tant com la de constructor. La meva colla és tan petita que gairebé no es pot dir que és una colla, perquè som la meva família i jo. Vam començar a fer sortides amb uns gegants que vaig crear l'any 2015, però tampoc hem volgut associar-nos ni créixer més. Jo prefereixo bolcar-me en la comissió de la Trobada de Gegants de les Borges, que som els que organitzem la trobada del setembre. Aquí a Borges tenim la sort de ser moltes colles, però que ens ajudem molt entre totes quan ens falten portadors, a la trobada... gairebé som tots la mateixa colla, perquè en el fons volem projectar Borges i ens és igual amb quin nom ho fem.
P. Aquesta passió gegantera deu ser més fàcil tenir-la a l’ADN sent borgenc, no?
R. El que a mi m'agradaria comentar és la diferència de com veuen els gegants els nens d'ara a quan jo era petit. No tenia ni YouTube, ni gegants de goma, ni contes, ni res. Que t'agradessin els gegants a la meva època era molt més difícil que ara, perquè ara els han infantilitzat una mica i els han apropat a tothom. Jo veia els gegants un cop a l'any només, a la festa major de Borges. Era una cosa estranya que m'agradessin els gegants, des de petit que demanava un gegant, perquè era la meva il·lusió, i amb cinc anys ja me'n van regalar un.
P. No sé si encara guardes la imatge de la primera trobada gegantera d’aquí Borges en la que vas sortir amb els teus gegants. Com és la sensació d’entrar a la plaça per primer cop?
R. La primera trobada que vaig sortir devia ser el 1999 o el 2000, quan tenia cinc anys amb la Rosa, que és la gegantona que em va construir el Manel Vidal, un geganter d'aquí de les Borges, i recordo acabar amb les espatlles vermelles. Tenia cinc anys i, tot i que la gegantona era petita, al final era pes i jo era un nen. Recordo donar-ho tot i passar-m'ho pipa.
P. Creus que s’ha perdut aquest misticisme dels gegants entre els infants actualment?
R. Clar, la màgia aquesta jo considero que és cap a allò que desconeix, una mica com el tió de Nadal. Si veiessis el tió de Nadal tot l’any, fessin una sèrie i venguessin ninots tot l’any, perdria la màgia del dia de Nadal. El mateix em passava a mi amb els gegants. Era una explosió d’adrenalina perquè els veia només aquell dia i la resta de l’any no. Ara penso que s’ha perdut una mica la intensitat, però s’ha guanyat en quantitat. Reparteixes la força que podies tenir amb un dia en altres vegades que els pots gaudir. Considero que és un avantatge i no has d’esperar any a any, jo si hagués sigut un nen, m’hauria encantat tenir tants recursos i figures com ara. Jo jugava amb ampolles i taps de suro imaginant que eren gegants.
P. Entrant en el procés de construcció, a mi em ve al cap, com a molts mollerussencs, la imatge dels gegants del Pepito i la Carme per la fidelitat dels rostres que vas aconseguir plasmar. Com treballes per fer que els teus gegants siguin tan fidedignes?
R. En aquest cas, reconec que vaig tenir moltíssima sort perquè em van facilitar molt material. Hi ha encàrrecs que em donen un parell d'imatges i jo m'he d'imaginar com eren aquestes persones. Amb el Pepito i la Carme vaig anar a casa de les filles, em van deixar vídeos i allí vaig poder captar els seus moviments, l'expressió de la cara, els somriures... Gràcies al seu arxiu, que rarament hi és amb gent gran, vaig poder captar una mica millor la seva essència. Jo suposo que és intentar sortir únicament dels trets físics, intento imaginar una mica l'ànima del gegant. El gegant, tot i que és una escultura, no és només un nas o una boca, és una expressió en concret i això és el que intento aconseguir.
P. A nivell més tècnic com planteges la construcció d’un gegant des de l’arribada de l’encàrrec fins a l’entrega al poble?
R. Començo fent un esbós molt senzill, amb quatre línies sense moltes mesures ni plans detallats. Faig un dibuix ràpid i després ja em poso amb el modelatge en fang. Prefereixo ensenyar l'escultura trenta vegades que no pas l'esbós. Quan ja tinc l'escultura i veig que és una figura digna, l'envio des de tots els angles possibles o de vegades ho vénen a veure i llavors ja faig el motlle amb les parts necessàries. Un cop tinc el motlle, puc fer el gegant en cartró pedra o en fibra de vidre. Són dos materials molt diferents, però són igual de resistents. El cartó pedra és una mica més noble, perquè està associat a l'antiga tècnica dels gegants centenaris, i la fibra és un producte que va arribar més tard, però que resisteix millor la humitat. Després es poleix, es planteja el sistema de muntatge i desmuntatge, s'encomana el cavallet al metal·lista o el fuster i s'encarreguen els vestits a les modistes. Al final s'acaben d'arreglar els detalls, es pinta i s'envernissa i ja es pot entregar la peça.
P. Per la fira de l’Oli de l’any 2019 vas presentar l’Anhel i la Llibertat, els nous gegants de la vila de les Borges. Quan reps un encàrrec com aquest, què sents i què és el que pretens plasmar-hi?
R. Aquí tenia una doble dificultat, perquè no es tractava de recuperar els gegants desapareguts, perquè els gegants antics hi són i estan en bon estat, però pesaven molt per fer les trobades que fan els gegants de les Borges, molt per sobre de la mitjana habitual d’una colla gegantera. L’encàrrec va durar uns quants anys i va ser molt emocionant, perquè al principi volíem fer una rèplica exacta, però llavors vam discutir quin seria el guany de poder fer una reinterpretació al llarg del temps. Ara tenim els gegants vells i els nous, amb una personalitat similar, però amb un caràcter diferent. La regidora que ho va encomanar no ho va viure com un projecte més, sinó que s’hi va bolcar i vam aconseguir implicar molta gent del poble. Els cavallets es van fer aquí, les teles les van fer modistes d’aquí i el gegant també. Ens hi vam bolcar perquè sabíem que serien uns gegants que veuríem molt i que ens representarien a la resta de pobles on anessin.
P. Portes el compte del teu currículum de gegants i capgrossos?
R. Crec que passo ja les 25 figures, entre gegants i gegantons, tot i que de gegantons tampoc n’he fet tants. De capgrossos n’he fet només quatre, al final el que faig més són gegants d’uns 3,5 metres.
P. Alguns d’aquests gegants se n’han anat a l’estranger. Com reps aquests encàrrecs de tan lluny?
R. Tenim la sort que les xarxes socials han permès que el nord de França s’hagi posat molt en contacte amb el món geganter d’aquí, ha vist com elaborem les figures i s’han animat a apostar per constructors catalans. L’excusa va venir per un intercanvi amb gent de França, els vaig ensenyar el que havia fet, surt l’excusa de fer una geganta i amb tot això, ja en porto quatre. N’he fet un parell per França i els altres dos per a Bèlgica. També n’he enviat dos a Mallorca, a Santa Margalida.
P. Abans d’entrar en el context actual, la construcció de gegants dona per viure?
R. Tot depèn de la zona on estàs. A Catalunya el que veig és que el boom de la construcció gegantera ja ha passat una mica. S’han construït moltes figures i les principals ciutats ja tenen els seus gegants. Tot i això, hi ha moltes colles que segueixen apostant per créixer d’una altra manera i també surten moltes colles particulars que es desvinculen de l’ajuntament i encomanen els seus gegants. Jo tinc la sort que puc viure una mica dels dos mons i poder treballar per fora, perquè és apassionant i també fas uns gegants d’una mida diferent.
P. El mes de març del 2020 arriba l’estat d’alarma i, com tots els sectors, la cultura popular queda suspesa. Com has viscut aquesta aturada que encara dura?
R. A mi aquesta situació no m’ha afectat a la construcció, perquè el fet d’encomanar un gegant tarda més de mig any i davant la incertesa de no saber quant duraria, les colles han seguit apostant per construir gegants malgrat la pandèmia. A les colles els era igual inaugurar-los aquest juny que el vinent, llavors jo he tingut els mateixos projectes de mitjana que en un any normal. L’últim gegant que he fet per França va sortir a l’octubre, quan ja feia uns quants mesos així, i sens dubte van voler embarcar-se a construir un gegant que no saben quan podran fer ballar. El fet de construir un gegant com que és una inversió a llarg termini, perquè un cop el tens ja és per tota la vida, és indiferent a la temporalitat que pugui estar lligat el seu naixement.
En aquest sentit, m’ha afectat molt més com a geganter, perquè sempre és un reclam passejar les teves figures. Fas molts contactes a les trobades geganteres i més ensenyant tot el que has fet. Amb això sí que considero que la patacada ha sigut forta i gràcies a les xarxes socials hem pogut ensenyar el que fem i la gent segueix estant al corrent.
P. Hi ha la sensació que serà difícil tornar a la normalitat pel món geganter?
R. Hi ha molts pobles que feien trobades amb una desena de colles, com aquí a les Garrigues, i gairebé no hi havia gent al carrer. Aquestes trobades es poden seguir fent, perquè no eren de gran magnitud. Trobades com la que fem a Borges al setembre, amb més de 70 colles geganteres, 5.000 persones a la plaça i un sopar de gairebé 2.500 no sé quan podrem tornar-ho a veure. La imatge de tota la plaça plena quan ho podrem tornar a veure? No ho sé ni vull imaginar-m’ho, perquè suposo que ens enfonsaríem. De moment el que estem fent és intentar plantejar actes asseguts, amb tot el protocol i oferint balls de gegants. A Borges en tenir més d’una colla tenim la sort de poder simular una trobada entre tots. No és el mateix, però de moment no podem imaginar-nos res més.
P. A les Borges vau haver d’anul·lar la Trobada de Gegants, Grallers i Correfocs per primera vegada des de 1983. Com vau gestionar la frustració que això suposa?
R. La trobada amb la declaració de l’estat d’alarma i la suspensió de la Patum de Berga o les festes del Tura d’Olot, que coincideixen amb les nostres, ja vam veure que no ens en salvaríem. Llavors ens vam animar i vam plantejar un altre format que era un espectacle teatralitzat on els gegants parlaven i tenien una història amb balls inclosos. Vam apostar molt per la música també, que potser amb la trobada tradicional quedava en un segon pla. La decepció va ser majúscula, perquè la setmana que havíem de fer la Festa Major la vam anul·lar el dimarts perquè Quim Torra va sortir per televisió demanant que no es fessin reunions de més de deu persones i, a més, Salut no parava d’enviar cartes als ajuntaments demanant que s’anul·lessin les festes majors. A l’equip de govern li va agafar una mena de pànic col·lectiu i va haver-hi una onada de cancel·lacions que tampoc tenien cap motiu amb l’oposició en contra i les xarxes socials del poble bullint que van fer que ens sentíssim fins i tot malament. S’havia organitzat un guió i un format que seguia totes les mesures, però tampoc es podia fer. Va ser decepció rere decepció.
P. També hi ha hagut la percepció generalitzada que l’administració ha deixat de banda la cultura en aquesta crisi. La cultura popular ha estat la branca cultural més menystinguda?
R. Sí, jo veig que la cultura popular aquí i la cultura popular a un altre país no tenen res a veure. Aquí si hem sobreviscut i seguim fent el que fem ha estat gràcies a les associacions i la gent que sense cap mena de benefici ho ha tirat endavant. Els constructors ens hi bolquem més per la passió que tenim que pel que hi guanyem i les entitats igual. L’administració dona una sèrie d’ajudes, però tampoc garanteixen la subsistència, perquè aquest món realment substitueix amb la bona fe de la gent que s’implica. Només cal veure com la cultura popular ens hem bolcat a qualsevol causa, més justa o menys, però sempre hem estat allà. Considero que la cultura popular, i en concret el món geganter, ja estava castigat d’abans, ja era un supervivent d’abans. També comparant-nos amb els castells, que sempre s’ha volgut donar-los un major reconeixement i han aparegut més als mitjans de comunicació, la cultura de carrer i els gegants hem estat més menystinguts, però això ja ve d’abans de la pandèmia.
P. Ja has comentat alguna cosa, però quines solucions a curt termini hi veus per poder salvar el sector?
R. Si la gent comença a canviar el xip que durant uns anys potser viurem la trobada d’una altra manera, la construcció tampoc ha de decaure perquè la il·lusió de fer un homenatge a algú o de construir un gegant tard o d’hora s’acabarà fent. Ningú diu que no ho farà enguany perquè no podem sortir. És com la gent que ha arreglat casa durant el confinament. Hi ha també moltes colles que s’han dedicat a reparar els gegants. Per exemple, amb els gegants de Borges que sortien cada cap de setmana i havia d’arreglar-los entre setmana, ara s’han pogut arreglar a fons.
P. Aquest estiu tornaran a sortir els gegants?
R. Jo suposo que sí, més que l’any passat. L’estiu passat encara veníem del moment fort de la pandèmia i enguany la gent ja ha adaptat els seus actes. Nosaltres a Borges som els primers que hem dit que si la situació es manté amb bons resultats, podem recuperar l’escenari que havíem plantejat per l’any passat i que precisament es fa per poder mantenir viu el caliu dels gegants.
