La Vinya dels Artistes de Mas Blanch i Jové, una sala d’exposicions a l’aire lliure entre oliveres i ceps situada a La Pobla de Cérvoles, presenta l’artista d’enguany: Carlos Pazos.
Carlos Pazos, artista indisciplinat, creador enamorat de la música, els llibres, la literatura i el cine, ha exposat en algunes de les millors galeries i museus del món. Va fer la seva primera exposició individual l’any 1970 i la seva primera retrospectiva l’any 2007, al MACBA i al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía.
Pazos, que va rebre el Premi Nacional de les Arts Plàstiques el 2004 i el Premi Nacional d’Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya el 2008, va iniciar el seu treball sota la petjada de l’art pop europeu i el va desenvolupar cap al llenguatge de l’objecte, de l’assemblatge i de l’associació de significats, amb una forta relació amb l’art povera, en el que es donava significat als objectes quotidians i als seus codis iconogràfics. La realitat està inclosa en la seva obra com un buit: no hi ha referent d’art establert i l’objecte remet a una ficció.
La seva obra té un agut sentit de l’humor i, al mateix temps, un profund dramatisme
L’artista s’amaga rere diverses màscares i utilitza souvenirs i objectes per fer del col·leccionisme un dels eixos centrals de la seva obra. Amb una estètica molt personal guiada pel rebuig de les idees de l’art amb majúsculas i en minúscules, combina la poètica de l’objecte amb la ironia i la màscara narcisista.
L'artista expressa que, atacat d’incredulitat absoluta, l’art és, sobretot, el meu espai de resistència. El meu espai d’autenticitat de l’artifici, de l’engany, de l’il·lusori, de la simulació, de l’intersticial, d’allò larvat i l’enquistat amb l’intersticial. L’espai, obert tancat, en el que, posat que no puc deixar de ser, gairebé aconsegueixo ser res.
L’obra de grans dimensions que està creant per La Vinya dels Artistes, encara és una sorpresa però avisa que és un gest cap al món de l’art i el vi que proposa, com 'aficionat a buidar ampolles', amb el suggerent i desesperançat títol de 'No et Prometo Res'
De caràcter inquiet, Pazos ha tocat diversos camps creatius. Fins ara ha publicat dos llibres de reflexions, records i aforismes: Garabatos y Zarpazos a l’any 2004 i Pimpollos y Papanatas el 2013. En el camp del cinema, ha col·laborat en pel·lícules com Contes de la veritat oculta, de Carlos Benpar 1986 i És quan dormo que hi veig clar, de Jordi Cadena 1987.
Ell mateix ha escrit i dirigit diverses pel·lícules. Entre altres, una colla de pel·lícules en súper-8, durant els anys 60 i 70 de les quals en conserva molt poques i més tard, Mnemocine. Película recortable, l’any 2007, integrada per 11 fragmentes audiovisuals,Yo inventé unos Llopis, rodada a La Havana l’any 2011; i insistint en la seva passió per l’art i la literatura, el llargmetratge Artíssimo, collage para leer, per al qual va composar amb Manuel Malou la rumba (H)artissimo.
