L'Horta de Lleida és un indret desconegut per molts però vital per comprendre la identitat de la ciutat.
Tot i cadascuna de les peculiaritats que defineixen les seves 56 partides rurals, repartides en 19.008 ha, totes elles tenen un mateix nexe en comú: el seu pal de paller. I aquest és, històricament, però també a l'actualitat, les seves dones.
De soca-rel o nouvingudes, fem altaveu a 11 d'elles.
Fontanet lo Curt
Lleida des de la partida rural Fontanet lo Curt. Fotografia: Cristina Mongay.
A trenc d’alba es lleva la Rosa Batlle, una pagesa de soca-rel. Filla de pagesos, dona de pagès, i pagesa, amb totes les lletres, i amb tot el que això significa.
La Rosita, com l’anomena tothom qui l’estima, va néixer durant la llarga postguerra i, des de que té ús de raó, la seva vida ha estat lligada al camp. Al ser la petita de tres germans, pogué anar a estudi fins als 15 anys. Però ja llavors s'encarregava de la feina de la casa, donat que la família es dedicava a treballar la terra i a vendre al mercat.
Des de ben menuda ha lligat tomateres, ha fet conserva, s’ha cuidat dels conills i les gallines, i ha ajudat a preparar el recapte que vendria la mare al Mercat Magdalena. Un cop casada, la feina al camp i a casa continuà. Però, en aquest cas, el punt de venda de la seva collita passà a ser al Mercat del Pla.
Rosa Batlle. Fotografia: Cristina Mongay.
“Les dones de l’Horta hem hagut de treballar moltíssim. Fer moltes hores, matinar molt ,i a la llarga, no hem guanyat gran cosa. Ni ens han valorat a casa, ni tampoc fora”, reconeix Batlle
Prop de 80 anys estimant la terra, i traient el millor d'ella, han fet que la Rosita no s’imagini cap del seus dies sense baixar al tros o cuidar als animals
La Rosita, però, és una afortunada: és una de les poques dones de la seva generació que es va treure el carnet conduir.
“Fins que me’l vaig treure, em movia en bicicleta o amb la Montesa del Manel (el seu marit). Però, vaig tenir un petit accident amb ella i, quan vaig poder, em vaig examinar per poder conduir la furgoneta. I em vaig treure el carnet a la primera!”, comenta amb un somriure
Cultius de l'Horta de Lleida. Fotografia: Cristina Mongay.
Amb la pell curtida pel fred i pels rajos del sol, però, creu que el futur de la pagesia lleidatana, i de tota la seva Horta, pinta ben magre.
“Vam viure temps molt feliços però també vam treballar de valent, fent molts sacrificis. Però això, als de d’alt i als de ciutat, sembla que no els importi. Em poso trista veient com Lleida deixa morir el seu rebost”, es sincera Batlle
Mariola
La cura de les plantes, el teló de fons de la vida de moltes dones rurals de l'Horta de Lleida. Fotografia: Cristina Mongay.
La Marina Pifarré és la presidenta de l’Associació de Veïns del Camí de la Mariola.
Pifarré és una activista a favor de la causa feminista i la causa agrària. A més, està afiliada a l’associació Dones món rural, que nasqué l’any 2018 i que engloba 158 sòcies pageses i ramaderes de tota Catalunya.
"Segurament, si hagués nascut home, la demostració continua de coneixements i habilitats no se m'hauria demanat", indica Pifarré
Ella era la petita de cinc germans d’una família pagesa, fundadors de la Lleteria Pifarré del carrer Caldereries, la qual venia llet a granel i productes del camp fins als setanta.
“De ben petita m’encarregava de repartir per les cases la llet que munyíem a la granja. Anàvem amb els càntirs sobre una tartaneta tirada per un cavall. M'havia fet un fart de pujar i baixar escales! I després, m’arreglava una mica, em ficava el vestido de luces i anava a escola, a Santa Anna. ‘Quina pudor que fas de llet’, més d’una vegada m’havien dit les monges o les companyes de pupitre”, explica entre riures
Pifarré era una jove decidida que començà a treballar en una cooperativa agrícola. A més, volia estudiar dret, i va haver de demostrar la seva vàlua davant dels pares i la família per tal de poder caminar el camí que havia escollit.
Camp de perers. Fotografia: Cristina Mongay.
Pifarré insisteix en els sostres de vidre que contínuament ha tingut la dona pagesa a Lleida. Invisibles, però ferms.
“Poques són les dones d’avui de l’Horta que trenquin la situació de desigualtat respecte als homes. Ha donat un cert respir les associacions de veïns, o de productors, però queda molta feina per fer. Més enllà d’incorporar dones a les direccions per motius de paritat, s’ha de consolidar la seva presència en les decisions reals que afecten a la pagesia”, comenta ferma Pifarré
Actualment està escrivint un llibre que recull relats de dones de l'Horta de Lleida del segle XX. Algunes d’elles eren pageses de tradició, i altres filles dels Pirineus casades a Lleida.
Mariola
Antiga torre de l'Horta de Lleida, de la partida de Mariola. Fotografia: Cristina Mongay.
L’Antònia Grau és filla de l’Horta de tota la vida. Va néixer en plena Guerra Civil, a la Lleida republicana.
Amb el pas dels anys ha viscut en diverses torres i ha passat per les partides rurals d’Alpicat, Balàfia i Mariola, on finalment va crear la seva pròpia família.
Dels 5 als 14 anys va estudiar a l’escola Doña Carmen, i de ben joveneta compaginava els estudis amb el treball al camp i les classes de costura.
Antònia Grau entre les seves plantes. Fotografia: Cristina Mongay.
"Els diumenges eren per les noies de la meva generació una festa major!", explica Grau
L'únic moment d'esbarjo i oci que coneixia tenia lloc els diumenges. Llavors, quedava amb les amigues per anar a passejar al carrer Major, al cinema o a ballar al Sicoris. Va ser allí on va conèixer al seu marit.
"Ara mateix no es pot viure únicament de la terra: o se n’ha de tenir moltíssima i disposar de maquinària, o s’ha de combinar amb altres feines. No en quedarà cap de pagès a l’Horta de Lleida!”, diu Grau
L’Antònia Grau, també coneguda com Malloleta, era la segona de quatre germanes.
Un cop casada, va acceptar la proposta del seu pare de fer-se càrrec del tros familiar. Amb el seu marit cuidaven de la terra i de la descendència a parts iguals -quelcom no era gens freqüent en l'època-, i basaven la seva relació en el respecte i la confiança.
Antic safareig de l'Horta, tradicional lloc de conversa i trobada de les dones. Fotografia: Cristina Mongay.
La parella tenia molt clar que volia criar la seva filla i el seu fill lliures i, sobretot, que aprenguessin a l’escola a ser persones educades i amb criteri, per poder escollir el seu propi futur.
Això va fer possible que l’any 1968 es tragués el carnet de conduir. Val a dir que moltes altres pageses de l'Horta de Lleida haurien volgut disposar-ne, però no ho podia fer per la falta de permís del pare o del marit.
Vallcalent
Lleida des del Camí de Vallcalent. Fotografia: Cristina Mongay.
L’Anna Aragonès és néta i filla de pagesos i, a l’hora de decantar-se professionalment, decidí apostar per formar part de l’explotació familiar.
“Treballar amb la terra i els animals s’ha de fer per devoció, i no per obligació”, indica Aragonès
Recorda que, des de sempre, les reunions empresarials les han mantingut a la taula de casa, amb el menjar parat, i que en elles hi ha participat del més gran al més petit. Això encara passa avui, una estima per la terra i per la feina que no ha fet més que créixer i que ha ajudat que la seva pròpia filla vulgui ser pagesa.
Anna Aragonès a la seva explotació ramadera. Fotografia: Cristina Mongay.
Actualment, Aragonès desenvolupa les funcions de presidenta de Productors de l’Horta, una associació que vol donar visibilitat al gran ventall de productes de proximitat de l’Horta de Lleida. També, que aposta per la innovació i per l’organització d’activitats comercials, culturals i agràries.
“Cada vegada costa més fer viable les petites explotacions de l’Horta de Lleida, i estem abocats a anar a les grans cooperatives. La pandèmia ha estat un cop molt dur per a tothom, però que ens ha donat l'oportunitat de valorar el producte de proximitat i de tancar el cicle de consum amb els productors del nostre voltant”, diu Aragonès
Pel que fa al paper de les dones rurals de l’Horta de Lleida, Aragonès trenca una llança a favor de les més joves, qui han de prendre el relleu generacional de les explotacions. Tot i això, coneix que no és un camí fàcil a causa del sistema i el patriarcat.
Explotació de la família Aragonès. Fotografia: Cristina Mongay.
“Som al segle XXI i les dones hem de prendre un veritable empoderament de les explotacions agrícoles i ramaderes. Els canvis viscuts en el negoci durant els darrers anys han estat una oportunitat per a les dones rurals. Cal formar-se sempre, i experimentar, i veure que estar al capdavant dels negocis no només es redueix a collir fruita, o tenir cura de les bèsties. Les dones hem de poder gestionar les infraestructures i la part econòmica”, puntualitza
Són molt poques les dones a l’Horta de Lleida al capdavant de les explotacions. Això no vol dir, però, que no hi restin ‘silenciades’, treballant colze a colze amb els seus marits i la família.
Empresseguera
Lleida des de Empresseguera. Fotografia: Cristina Mongay.
La Montserrat Vidal és una de les moltes dones rurals de l'Horta de Lleida migrants dels Pirineus.
Ella va baixar a Lleida amb els seus pares des de l'Estaon (Pallars Sobirà). Ho va fer als anys seixanta, deixant enrere el poble i la compra de mules familiar per emprenedre un nou projecte de cultiu d’hortalisses i peres de la classe llimonera i blanquilla.
Van establir-se a la partida d'Empresseguera, on els veïns i veïnes, juntament amb els de Camí de la Mariola els van acollir càlidament.
Montserrat Vidal a la torre vella de can Pifarré. Fotografia: Cristina Mongay.
“A l’Horta de Lleida ens van acollir molt bé i ens van explicar quan tocava plantar tomata, quan i com esporgar les pereres, etc. I ens baixaven amb un remolquet tot el recapte per vendre a la plaça”, explica Vidal
Vidal es va casar amb en Pere, fill de l’Horta, i des del 1973 va assumir la gestió de la granja familiar Pifarré.
“Quan vam plegar de les vaques em vaig adonar del gran sacrifici que havia fet durant els anys. Tant el meu, com el de les dones pageses i ramaderes de la meva generació”, explica Vidal
Va treballar incansable en el negoci familiar fins al 1994, quan un dels seus fills s’hi incorpora i n’agafa el relleu.
El futur de la pagesia i la ramaderia de la petita explotació, la fórmula per excel·lència dels productors i productores de l’Horta de Lleida, ha hagut de fer front a l’agressiu sistema de compravenda de productes exportats, i a la mecanització.
Cultius de panís. Fotografia: Cristina Mongay.
Tots els seus esforços laborals i vitals, però, no tenen actualment el retorn econòmic que mereixen, ni tant sols en moltes ocasions arriben a cobrir les despeses de la producció. Aquesta situació fa pràcticament insostenible viure única i exclusivament de les produccions.
Així, diverses famílies de l’Horta de Lleida s’han aventurat a cercar noves solucions, a redissenyar-se per tal d’oferir al públic els seus productes tradicionals amb un valor afegit.
Va sorgir així la marca 'Horta de Lleida', que apropa l'experiència de l’agrocultura a petits i grans, lleidatanes, lleidatans i forasters, per tal de redescobrir la saviesa de la natura, els ritmes de l’hort i els seus productes, les tasques de pagès, la seva història i la importància de consumir producte de proximitat i de temporada.
Sot de Fontanet
Lleida des de la partida rural de Copa d'Or. Fotografia: Cristina Mongay.
La Núria Martínez no es considera pagesa. No obstant això, viu a la partida de Sot de Fontanet des de fa quaranta anys, i ha vist amb els seus propis ulls el diàleg continu que aquesta ha hagut de lliurar amb el nucli urbà a qui envolta.
“Viure a l'Horta em dona satisfacció i pau. No la canviaria per res del món”, explica Martínez
Considera que l’Horta de Lleida, tot i la proximitat amb la ciutat, és la gran desconeguda, i també que no és prou respectada.
Núria Martínez entre lavanda. Fotografia: Cristina Mongay.
“La gent de Lleida que s’apropen a l’Horta haurien de cuidar més aquest indret, ja que hi ha moltes famílies que hi vivim. Es tracta de civisme. Quan passegen pels camins, molt avien els gossos, i aquests se’t colen a casa, o s’enfronten amb els teus animals; d’altres llencen brutícia als marges. Nosaltres no som pas cap abocador”, apunta Martínez
Martínez va arribar a l’Horta l’any 1975. Ho feu per amor, després de casar-se amb un pagès. Així va fer que canviés la seva vida als pisos Ramiro Ledesma, al barri de la Mariola, i la seva feina en un estudi fotogràfic a la ciutat, per la vida al camp.
“No es promociona la fruita de Lleida! Ni tan sols en la seva restauració, o molts dels seus comerços!", denuncia Martínez
Camp de lavanda dels Rosselló. Fotografia: Cristina Mongay.
La seva família, degut als baixos preus de la fruita i les hortalisses, va fer el pas de reinventar-se i de substituir part del seu tros en cultiu de lavanda.
Això va passar al 2016, i des de llavors, cada estiu regalen a qui observa mars infinits de blau lavanda. El seu fill va ser qui va idear el canvi de rumb de l’explotació, després de diversos estudis, i amb el temps han sabut aprofitar l’ampli ventall de beneficis terapèutics que s’extreuen d’aquesta flor aromàtica, de l’oli per l’autocura, a la producció de cosmètica i la combinació amb cervesa.
Grenyana
Lleida des de la partida rural de Grenyana. Fotografia: Cristina Mongay.
La Dolors Comes és la presidenta de l'Associació de Veïns de la Partida de Grenyana. També és la secretaria de la comissió de l’Horta de la Federació d’Associació de Veïns de Lleida (FAVLL) i la presidenta del col·lectiu Dones de l’Horta.
“Gràcies a una subvenció de l’Institut Català de la Dona, moltes dones de l’Horta de Lleida han pogut sortir de casa i veure món. Han anat en microbus o tren i, entre altres espais, han visitat el Parlament de Catalunya”, explica Comes
La proposta de Comes de sortir de les torres, però, no va tenir un camí fàcil inicialment, ni tampoc va ser gaire ben rebuda entre gran part dels veïns.
“Al primer moment, quan va arrencar ‘Dones de l’Horta’, va anar fatal! Em van posar tots els pals possibles a les rodes! Pots comptar que en moltes cases hi havia el nom meu i els deien que ‘A aquesta, ni mirar-la’”, explica rient
El punt de trobada d’aquest col·lectiu és l’antiga escola de Granyena, un espai que Comes mima i cuida amb dedicació.
Dolors Comes davant les antigues escoles de Grenyana. Fotografia: Critina Mongay.
“La dona de l’Horta de Lleida és forta, valenta, capaç d’afrontar qualsevol situació”, diu Comes
Comes va néixer a la torre del Pinós, sobrenom amb què es coneixia el seu pare, i la seva mare venia de Vallcalent.
Filla de pagesos, casada amb pagès, no va dubtar mai en dedicar la seva feina a les tasques del camp, dures però alhora gratificants. Sent un gran amor per a la terra i la seva partida.
“Les dones no ajudem al tros: treballem al tros”, comenta Comes
La producció familiar la venia a l’antic mercat central, a Pardinyes, i posteriorment va formar part d’una cooperativa agrícola. Als quaranta anys, però, es va adonar que havia de fer alguna cosa més a la vida. Va ser així com es va introduir en el món de l’associacionisme.
Antigues escoles de Grenyana. Fotografia: Cristina Mongay.
“A vegades són les mateixes dones les que restem autoritat a la feina d’altres dones. I això és molt trist! Amb actituds així fem un gran favor al masclisme i al patriarcat. També és veritat que pel fet de ser dona i pagesa, al camp, hi ha treballadors que no et tracten igual que si fossis un home, i et miren pel damunt de l’espatlla. Hem de trencar amb aquestes actituds, i valorar les persones”, explica Comes
Pel que fa al futur de l’Horta de Lleida, i de la pagesia, estant les coses plantejades com fins ara, Comes tampoc hi veu gaire esperança: “No ens podem guanyar la vida amb les petites explotacions. Està bé innovar amb projectes diferencials, i que les dones s’hi posin al capdavant. Però la resta de productors ho tenim molt difícil. I això no té cap sentit perquè el que produïm no és un luxe, és bàsic. La gent no es pot alimentar de pedres! Els pagesos i pageses som essencials!”, explica Comes convençuda.
Butsènit
Lleida des de la partida de Butsènit. Fotografia: Cristina Mongay.
La Mireia Valls és la presidenta de la partida rural de Butsènit. Tot i que professionalment es dedica a una feina més enllà de l’Horta, després de casar-se i afillar-se, va decidir tornar al tros per viure.
“Les dones nascudes a l’entorn rural tenim un gran vincle amb la terra que ens ha vist néixer. Som rurals amb orgull!”, afirma Valls
Valls és de família pagesa, originària de Grenyana, Rufea i Butsènit.
"El territori és el nostre punt fort i ens hi costa marxar. De fet, quan vaig ser mare, vaig decidir tornar a la torre i criar-hi les meves filles”, explica
L’escola de Butsènit desperta una gran estima en Valls, ja que en les seves aules van aprendre les primeres lletres el seu besavi, el seu padrí, el seu pare, ella i les seves filles.
Mireia Valls al porxo de l'Ermita de Butsènit. Fotografia: Cristina Mongay.
Tradicionalment, l'educació de les nenes rurals ha estat desigual respecte a la dels nens, una desigualtat que les acompanyaria al llar de la vida i que es marcava ja ben fort en la tendra infantesa.
“Quan vam celebrar el centenari de l’escola ens van adonar, mirant algunes fotografies, que hi havia nenes grans que venien acompanyades de bebès. Es tractava dels seus germans i germanes petites, a qui havien de cuidar mentre els pares treballaven al camp. I podien anar a estudiar sempre i quan cuidessin a les criatures i després anessin a fer el dinar”, afegeix Valls
Valls comenta que l’Horta aporta una gran qualitat de vida per als seus veïns i veïnes, un valor afegit a l’hora de criar a la descendència, juntament amb el contacte estret amb tota la família.
Per motius com aquests, sent una immensa tristesa davant de l’abandonament de moltes torres a l’Horta de Lleida, així com davant de la difícil situació que tenen les noves generacions si volen prendre el relleu als negocis familiars.
“Crec que és un pas fonamental fer pressió per modificar la normativa catalana perquè les característiques de l’Horta de Lleida tenen unes peculiaritats que altres zones rurals no tenen. Aquí hi ha gent que viu a l’Horta, i que en viu. I cal defensar-ho”, comenta
Mirador a l'Horta de l'Ermita de Butsènit. Fotografia: Cristina Mongay.
“Fa molta pena veure com els camps es transformen, s’abandonen i s’arrenquen els fruiters. Abans no veies les torres veïnes del munt d’arbres fruiters que hi havia plantats; ara, fins i tot es diferencien els camins”, afegeix Valls.
Sigui com sigui, l’amor per l’Horta de Lleida segueix compartint-se avui intergeneracionalment.
“Un dia una senyora va preguntar a una de les meves filles que volia ser de gran. I ella, decidida, no va dubtar: li va dir que volia ser pagesa, perquè sap que és una feina molt necessària per a la societat”, finalitza
Cunillàs
Lleida des de la partida de Marimunt. Fotografia: Cristina Mongay.
La Carolina Torrelles és filla de l’Horta, la petita de tres germans. Més concretament, de la partida Cunillàs, al pla de Gualda.
Per circumstàncies laborals, ja no viu a la torre on va néixer, però sent una estima irrefrenable pels conreus i pel camp.
“Jo sí que veig futur en la pagesia, però l’únic camí viable és donar valor a la producció i al productor”, apunta Torrelles
Torrelles volia formar-se en algun àmbit relacionat amb la saviesa de la terra, i es decantà per la Dietètica. Més tard, combinà aquests estudis amb els del món social, on actualment treballa.
Carolina Torrelles entre cavallons de calçots. Fotografia: Cristina Mongay.
Està convençuda que som el que mengem i que, des de la pandèmia, potser s’ha fet més ressò de la importància del consum dels aliments ecològics.
No dubta, tampoc, que un el futur no gaire llunyà tornarà a viure a l’Horta, i que farà un hortet.
“Néixer dona suposa fer-ho amb una responsabilitat triplicada respecte a un home. I això s’exagera al camp. Has d’anar a demostrar contínuament la teva vàlua, que saps de què parles. I és veritat, me n’he trobat amb moltes de carades pel fet de ser dona i estar vinculada amb la terra”, confessa Torrelles
Durant molt anys, Torrelles ha treballat a casa en l’explotació hortícola. També venent el recapte als mercats, i en fruiteries. Parlant-ne se li escapa un somriure i és que li “encanta el bon rotllo” de comerç de proximitat.
Les dones de l’Horta, i més les de mercat, tenen un no-sé-què diferencial, un tarannà i una manera de fer oberta, forta i decidida.
“He de reconèixer que em fa certa ràbia quan la gent et ve a regatejar el preu al mercat. No són gens conscients de la feinada que té l’obtenció de cadascun dels productes! De vegades em deien ‘a tal parada tenen els calçots a 4 euros’, i jo ja els contestava ‘doncs faci, faci, aprofiti l’oportunitat!’ Fins i tot en una ocasió a un home li vaig dir ‘si puja a la torre, i arrenca calçots, els hi regalo’. I sí, sí, va pujar, li vaig deixar la pala, i no en va treure ni un. Ja llavors va mirar el preu d’una altra manera”, explica divertida
Planter d'hortalisses. Fotografia: Cristina Mongay.
A l’Horta de Lleida s'hi respira un ambient especial, quelcom sembla que es té present a la primavera, amb l'esclat de les flors dels camps d’arbres fruiters. Torrelles, però, indica que a part de fer les fotos als arbres amb flor, “lo seu seria també comprar aquests productes de proximitat, el seu resultat”.
“Com ha consumidors hauríem de ser més exigents i saber d’on ve tot allò que mengem. Les tomates no vénen del súper. No neixen espontànies! Hi ha qui les cultiva amb cura i dedicació durant molt de temps fins que les podem menjar. I són d'una temporada concreta. Però la gent fàcilment escatima a la cistella de la compra, i vol de tot tot l'any, potser pel fet que encara no s’ha adonat prou que allò que ingereix és la seva medicina. En aspectes de salut i benestar, no hauríem de regatejar”, finalitza
Montcada
Lleida des del Camí de Montcada. Fotografia: Cristina Mongay.
L’Anna i l’Ester Vila són un cas paradigmàtic. Elles no tenen cap tipus de llaç ‘històric’ amb l’Horta de Lleida. De fet, vivien fins fa pocs anys al cor de Lleida, a Rambla Ferran.
Cercant una millor qualitat de vida per a elles i les seves famílies, van fer un gir de 180 graus i es van traslladar a viure a la partida de Montcada.
Es van trasllada a una casa ‘doble’: una torre i l’antiga granja de porcs, ja rehabilitada i legalitzada com a vivenda, per fortuna.
Lluny del que podrien haver fet altres famílies ‘nouvingudes’ a l’Horta de Lleida, s’han implicat totalment en els esdeveniments de la partida. Així, van decidir experimentar amb la tradició agroalimentària de la zona, i engegar un projecte de criança d’ous ecològics 100% l'any 2015.
"Vam arrencar el nostre projecte amb molta il·lusió. I, de fet, no hem parat de fer-lo gran, ampliant la granja i obrint una rostisseria. Però va costar molt d'arrencar-lo. Vam tardar cinc anys a causa de la burocràcia i la pila de permisos. És impossible que, estant les coses així muntades, els joves ens puguem dedicar exclusivament al sector", explica Ester Vila
Germanes Anna i Ester Vila. Fotografia: Cristina Mongay.
Les germanes Vila, a més, van apostar per la recuperació de races autòctones, així com per criar les seves gallines des del primer dia de vida, vetllant per la qualitat del producte local, i tenint molt present el compromís social i ambiental de la seva activitat.
“Vam voler apostar per un projecte diferenciador, amb quatre casetes on posar pollets. Però aviat les botigues de proximitat, i els compradors, van acollir molt bé el producte, i vam haver d’engrandir-lo”, explica Esther Vila
No només això, entre els seus consumidors hi ha algunes de les escoles presents a l’Horta de Lleida, que apropen els sabors més intensos del camp als més petits.
Amb el projecte, les germanes Vila i les seves parelles han après molt sobre la natura.
“Una de les iniciatives que van engegar i que crec que han ajudat força a donar a conèixer el producte ecològic són els vermuts solidaris. Els beneficis d’aquests refrigeris anaven dirigits a una ONG, i brindat l’oportunitat a la gent de que conegui la granja, vegi les gallines i comprovi d’on surten els ous”, comenten
Les germanes Vila també veuen complicat el futur de l’Horta, especialment a causa de l’elevada mitjana d’edat de les veïnes i veïns. “El veïnat nostre és molt gran. Els caps de setmana venen els néts a veure els avis, o potser per la Festa Major del Camí. Però vivint tot l’any a Montcada, potser només hi ha els nostres fills i els d’una altra parella”.
Pollet de raça autòctona. Fotografia: Cristina Mongay.
De l’Horta a Lleida hi ha pocs quilòmetres, ara, sembla que de Lleida a l’Horta hi hagi un abisme en la manera de fer.
“El ritme de vida és molt diferent”, diu l’Anna Vila “i això és un valor afegit”. No obstant això, reconeix que viure en una torre també suposa una adaptació, especialment a l’hivern.
“La gent, si vol, en pot aprendre de fer de pagès o granger”, afirmen les Vila
Des del confinament, molta gent ha descobert els camins de l’Horta, i mira el seu estil de vida anel·lant l’aire i la llibertat que s'hi respira.
“La pandèmia ha estat una oportunitat per descobrir-se, sobretot l’espai rural i l’entorn natural de Lleida. Però també és cert que cal més que passejar a l’Horta per mantenir-la viva i activa”, sentencien
"Nena, a quant va el quilo?"
Parada del Mercat dels dissabtes a Barris Nord. Fotografia: Cristina Mongay.
El mercat és l'oasi social de la pagesa lleidatana. Ho ha estat així des de temps immemorials. És intercanvi de productes per diners, però també de notícies, receptes, curiositats i més d'un acudit.
La venedora recomana, contagia entusiasme, i ofereix als públics el fruit de tots els seus esforços
La rapidesa que dicta els nostres dies fa que socialment visitem menys els mercats de fruita i hortalisses del que ho fèiem abans. Però aquests conserven la màgia de les nissagues de venedores i venedors, d'aquí i de fora.
Diuen que per conèixer una societat, cal visitar els seus mercats, i degustar el seu producte autòcton. Perquè la marca Horta de Lleida és més que un nom, és un sentiment de pertinença, ple d'històries.
Si el centre és el cor de Lleida, les partides de l’Horta són els seus pulmons
Sortida del sol des del Camí de Montcada. Fotografia: Cristina Mongay.
Un rebost ple de delícies de tota mena, una porta oberta a les tradicions, els sabors i els aromes de sempre. Saviesa que les dones han sabut recollir, i trametre, en cassoles de tros, conserves i melmelades, ratafies i caragols amb catxipanda. També amb les fórmules del sabó de casa o els olis de cop.
Dones generoses, constants, valentes i treballadores que han estimat (i estimen) amb totes les seves forces les seves famílies i la terra que les ha vist néixer i acollir.
Dones que s’han arremangat les mànigues perquè a les torres i a les cases de ciutat no hi falti de res, tot i les picades de mosquits, tot i omplir-se els kets de cua de rata, tot i la la picassó del préssec, i tot i la cremor del fred i el sol.
Hores omplint galledes de recapte, aclarint els fruiters, triant fruita per a la taula o per fer suc, aixecant la pala del brassal per regar o donant menjar i beure als animals.
Sèquia al seu pas per la partida de Balàfia. Fotografia: Cristina Mongay.
Dones que entomen el futur amb força, tot i conscients que hauran de lidiar per la supervivència de la seva manera de viure, la del seu medi, i la seva naturalesa femenina.
L’estima vers la terra i la natura dibuixa un somriure en les 11 dones que configuren aquest reportatge
La vida al camp ha suposat, per a totes elles, el nexe més fort i més real amb la vida i el cicle de la natura.
Des de l'esclat de floració al repòs dels camps durant la hibernació, passant per la recol·lecció i la preparació de la terra, el ritme pausat, però actiu, de l'Horta de Lleida és el teló de fons del seu dia a dia.
11 dones que amb les seves 11 mirades ens descobreixen com de profundament marca la terra, una petjada que no s’esborra ni amb el pas dels anys, i ni amb els anars i venirs de la vida.
Dones d’arrels profundes que s’abracen amb força a la tradició i l'actualitat, i que broten i s'agermanen, fent-se pas entre la malesa, amb l’atenció posada en el futur.
Horta de Lleida sota l'atenta mirada de l'Ermita de Sant Ruf. Fotografia: Cristina Mongay.
