28.11.2021 |

Albert Velasco: "Lleida és país i la pèrdua és de tots els catalans"

Albert Velasco, historiador de l'art i professor de la UdL i la UOC - Cristina Mongay
Albert Velasco: "Lleida és país i la pèrdua és de tots els catalans"

Entre el passat febrer i març, diverses lleixes i parets del Museu de Lleida han quedat buides. 111 obres d'una col·lecció que portava més de cent anys a Lleida, cabdals per explicar la història de l'art de la Franja, han estat lliurades al Museu Diocesà de Barbastre-Montsó en compliment d'una sentència provisional sobre el litigi de l'art de la Franja. Un litigi que se suma al del cas Sixena, que ja va suposar la marxa de 96 obres del museu cap a l'Aragó l'any 2017. Les obres d'art de la Franja, de gran importància historicoartística, estaven vinculades des de l'època medieval a la Diòcesi de Lleida i eren uns dels instruments per explicar les relacions històriques entre Aragó i Catalunya del musueu, l'únic del món que ho fa.

Què enclouen ara, doncs, aquestes lleixes i parets buides? Ens ho esclareix l'historiador de l'art i professor de la Universitat de Lleida i de la UOC, Albert Velasco, acèrrim defensor del patrimoni lleidatà i català i qui fou també conservador del Museu de Lleida fins l'any 2019.

Tu ja vas viure l'any 2017 la primera marxa d'obres amb el cas de Sixena quan eres conservador del Museu de Lleida. Com has viscut la marxa d'obres d'art de la Franja, ara, des de fora del museu?

No ha estat el mateix, clar. Aquests dies s'han fet diversos lliuraments, i jo vaig anar-hi el primer o el segon dia. Jo estava al carrer, darrere de les valles, com estava la gent l'any 2017, i la sensació era molt estranya perquè era diferent que viure-ho des de dins del museu, amb la Guàrdia Civil a dins i tota la pesca. Aquesta vegada no ha sigut tan violent perquè ha sigut un lliurament “voluntari”. Però tot i que no hi havia policia ni dins ni fora del museu, la sensació d'impotència és la mateixa, de ràbia, indefensió i d'injustícia, en definitiva.

Pla curt on es pot veure una Arqueta de Sant Hilari de Buira, una de les obres de la Franja en litigi amb l'Aragó, al Museu de Lleida, el 15 de febrer de 2021. (Horitzontal) - Oriol BoschUna Arqueta de Sant Hilari de Buira, una de les obres de la Franja en litigi amb l'Aragó, al Museu de Lleida - Oriol Bosch

En una entrevista al Punt Avui del febrer comentaves que ara potser era millor estalviar-se certa humiliació i patiment i entregar les obres sense més ni més.

Sí, perquè clar, el que es va viure a Lleida el 2017 amb el “lliurament” de les peces de Sixena va ser duríssim. Va venir la Guàrdia Civil de matinada i va ser molt violent per tothom, sobretot per la ciutadania, que van estar tota la nit fora del museu aguantant la pluja i, fins a les dues del migdia que va durar l'operació, la gent va estar rebent els cop de porra dels Mossos. Va ser terrible i per nosaltres, que estàvem dins el museu embalant les obres, aquell va ser un dels moments més fotuts del dia, perquè ens arribaven els vídeos pel mòbil de les càrregues i et senties fins i tot culpable i brut. Tu imagina't viure aquella situació: la policia fent un desplegament militar al·lucinant al museu, un helicòpter, 14 Patrols, 70 o 80 Guàrdies Civils a dins del museu... Allò no es podia tornar a repetir perquè si tornàvem a negar-nos a entregar les peces, hauria passat el mateix. Posem-ho en context: desembre de 2017 és dos mesos després de l'1 d'octubre. Aquell era un context polític molt exaltat, molt calent, i ara ja em poso en pla maquiavèl·lic, però aquelles imatges potser podien interessar, veure de què és capaç l'Estat espanyol i el seu sistema judicial. Ara al 2021, després de l'acumulació de derrotes, la repressió, els judicis, no només contra polítics sinó també contra la població civil, els independentistes que estan processats, etc., aquelles imatges de la policia emportant-se les peces no es podia repetir, i menys les imatges dels Mossos pegant la gent a fora del museu. Al final, el resultat hauria estat exactament el mateix: les obres marxant.

A diferència del 2017, aquest cop les obres d'art de la Franja han marxat de forma més o menys silenciosa. També comentaves que un dels moments més esperançadors del dia va ser quan vau sortir del museu i la gent us va aplaudir, ja que veies que hi havia interès pel món museístic i pel patrimoni. Això, aquest cop, tampoc no s'ha vist en la mateixa mesura.

La lectura que faig jo és que les peces se les haurien tornat a emportar igualment. Havíem de tornar a passar per aquell procés de violència en tots els sentits? Si aquest cop s'ha fet amb més silenci, doncs ens ho hem estalviat. En el fons, pragmatisme. No pots plantar cara i generar embats que saps que no pots guanyar. Clar que també sap greu veure el suport popular que va haver al 2017 i que ara que l'ambient no està tan caldejat la gent no s'hi ha bolcat tant, però això també ha tingut a veure amb la manera de procedir dels polítics que ho han gestionat i que no han volgut repetir la imatge de la policia al museu de cap de les maneres. Clar que es pot criticar i, de fet, a la classe política, a les institucions que integren el Consorci del Museu, se les ha criticat molt, especialment a la Generalitat, però era molt difícil de gestionar aquesta situació.

No hi havia manera possible d'evitar-ho perquè hi ha una sentència judicial i hi ha una policia que actua com a policia judicial

La mateixa consellera de Cultura, Àngels Ponsa, ha reconegut que hi ha hagut "falta de comunicació" amb el territori. Més enllà de l'oposició d'una resistència física com es va produir al 2017, s'hauria pogut evitar, la marxa de les obres?

No es podia evitar. És que, si no, ve la policia i s'ho emporta, m'explico? El final hauria estat exactament el mateix. Què hem de fer, muntar barricades a fora del museu? Jo crec que no toca. No hi havia manera possible d'evitar-ho perquè hi ha una sentència judicial i hi ha una policia que actua com a policia judicial. No hi ha més.

Amb tot, Ponsa ha dit que això "no és el final de res” i s'ha compromès a iniciar tràmits per portar el conflicte a Europa i aconseguir que es retornin les obres. Creus que poden retornar?

Sí, clar. El litigi de Sixena ja ha passat pel Suprem, i ara suposo que plantejaran un recurs al Constitucional. Si el Constitucional el nega, serà quan s'obrirà la via europea. A l'art de la Franja encara li queda més trajectòria, ja que només ha passat pel Tribunal de Primera Instància i falta arribar al Suprem i al Constitucional, però jo crec que tornaran perquè és evident que en aquest cas s'ha atemptat contra el dret de propietat del Bisbat de Lleida i del Consorci del Museu, en el cas de la Franja. En el cas de Sixena, s'ha atemptat contra la propietat de la Generalitat de Catalunya i del MNAC, que eren els dos propietaris de les obres. Naturalment, s'ha atemptat contra la propietat de les institucions catalanes i, en aquest sentit, hi ha recorregut per Europa perquè hi ha jurisprudència, i això és molt important. Hi ha jurisprudència relativa al patrimoni històric espanyol, en concret a un cas d'un monestir de Palència, que podria representar una escletxa per poder aconseguir alguna cosa. Però jo tampoc no sóc jurista, i això ho sabran millor els advocats, que són els qui han de decidir si es planteja la via europea. Veurem què diran, però de moment, els polítics han dit que estan molt convençuts d'arribar fins on sigui i això, d'entrada, és una bona notícia.

És evident que ni algunes de les lleis de l'Estat espanyol ni la seva justícia funcionen, i per tant, crec que els litigis de Sixena i de l'art de la Franja poden ser un punt d'inflexió

Et mostres força optimista.

Sí perquè, afortunadament, els tribunals europeus no són com els espanyols, i ja hem vist com des d'instàncies europees judicials, els darrers anys s'ha condemnat l'Estat espanyol per diversos motius: pel dret d'expressió, per drets humans, per no investigar tortures, etc. Sense anar més lluny, i tot i que no és un tema judicial, el Consell d'Europa ha donat un toc d'atenció, o un calbot en tota regla a l'Estat espanyol pel tema de la “Llei mordassa”, per tant és evident que a l'Estat espanyol hi ha un context legal i judicial que no és òptim i que no està homologant-se als estàndards europeus. Aquestos reversos judicials continus ho posen de manifest: ni algunes de les seves lleis ni la seva justícia funcionen, i per tant, en aquest sentit jo crec que els litigis de Sixena i de l'art de la Franja també poden ser un punt d'inflexió.

Pla detall d'una de la caixa d'una de les peces de la Franja del Museu de Lleida que s'han carregat per dur-les a Barbastre. Imatge del 5 de març de 2021. (Horitzontal)  - Laura CortésUna caixa d'una de les peces de la Franja del Museu de Lleida que s'han carregat per dur-les a Barbastre - Laura Cortés

Les pèrdues són a molts i diferents nivells. El Museu de Lleida és l'únic museu del món que explica què és la Franja i què ha significat a nivell històric, social, socioeconòmic i cultural

Què implica per Lleida i pel Museu de Lleida la pèrdua d'aquestes obres?

En primer lloc implica la sortida d'unes peces que eren fonamentals en la seva col·lecció. Hi ha peces medievals d'una trascèndencia historicoartística molt gran. Són peces que, a més, portaven més de cent anys a Lleida i estaven vinculades des de l'època medieval a la Diòcesi. D'aquest tema gairebé ningú no en parla, però unes peces que porten segles vinculades a la Diòcesi de Lleida, de sobte passen a vincular-se amb una altra Diòcesi amb la qual no tenen res a veure. No hi tenien res a veure fins a l'any 1995, en què aquestes parròquies passen a aquesta nova Diòcesi del Bisbat de Barbastre. Per tant, s'està afectant un continu històric, que això també és patrimoni. Quan van escapçar el Bisbat de Lleida el 1995, es van carregar uns quants segles d'història i per tant, les pèrdues són a molts i diferents nivells. El Museu de Lleida és l'únic museu del món que explica què és la Franja i què ha significat a nivell històric, social, socioeconòmic i cultural. No ho explica cap museu aragonès, això tinguem-ho clar. I aquesta és una gran pèrdua perquè uns dels principals objectius museològics, una de les raons de ser del Museu de Lleida, és explicar la Franja. Si li prenen els instruments que li permeten fer-ho, que són les obres, el museu perd la seva capacitat per poder articular aquest discurs de la Franja i de les relacions històriques entre Aragó i Catalunya. Però per molt que s'hi escarrassin, el Museu de Lleida continuarà sent el museu de la Franja i continuarà explicant-la com farà ara, per exemple, amb l'arribada d'altres obres de la Franja.

I pel patrimoni català?

Tant les peces de l'art de la Franja com les de Sixena formaven part del Catàleg del Patrimoni Cultural Català. Si marxen unes peces, la pèrdua és de tot el país, no només de Lleida, que això també ho hem de tenir en compte. Lleida és país i la pèrdua és de tots els catalans.

Albert Velasco: "Lleida és país i la pèrdua és de tots els catalans"
comentaris