El cantant, compositor i productor líder de Blur, Damon Albarn, s'emociona al Primavera Sound davant l'entrega del públic. El britànic, que l'any passat ja havia assistit al festival amb la seva altra banda de hip hop alternatiu, Gorillaz, va imperar la primera nit del festival amb un directe sense artificis que, des del gran escenari de Pull & Bear, va captivar el públic a base de hits i autenticitat.
L'entrega a banda i banda de l'escenari es feia palesa quan el cantant entonava els clàssics com Beetlebump, Coffe and TV, Parklife, Boys and girls i la mítica Song 2, himnes dels 90 que confirmen Albarn com un dels màxims exponents del britpop.
Un Damon Albarn confiat, com qui interromp la seva lectura a la butaca de matinada per oferir un directe davant de milers de persones, es veia tocat per la força del públic a mesura que avançava amb el seu setlist i deixava enrere els hits més comercials
El concert va virar cap a la genuïtat més desacomplexada a mesura que Albarn deixava enrere els hits més comercials per afrontar la sincera Tender i un dels seus últims temes, The Narcissist, single del proper àlbum del grup (The ballad of Darren, 21 de juliol) que per la seva sorpresa ja se sabien els assistents.
"Tanta gent allà de peu, vaig caminar cap a ells [...], no vaig sentir l'eco", cantava mentre somreia perquè, paradoxalment, milers de persones el corejaven. L'evident connexió amb el públic va fer que Albarn no amagués les llàgrimes en acabar el concert, mostrant-se profundament agraït amb el públic de Barcelona: "I'm very grateful, you're a beautiful crowd", va cloure.
Unes hores, els exponents del so de la dècada anterior, New Order, havia revolucionat la pista fent un repàs pels grans hits de la banda de dance post-punk. Age of Consent, Bizarre Love Triangle i Blue Monday, entre molts altres, van transportar els assistents als 80 més vibrants amb el seu arsenal de baixos, guitarres, veus i, com no podia ser d'altra manera, potents sintetitzadors.
El grup, que no oblida -ni vol que ho faci el públic- els seus orígens, tan tràgics com extraordinaris, va acabar amb Love Will Tear Us Apart de Joy Division, tot un homenatge a Ian Curtis, el mite que, encara que va marxar massa d'hora, va tenir temps de deixar un llegat únic que New Order ha sabut transformar en el so d'una generació
Alison Goldfrapp, la veu del duet electrònic Goldfrapp que tot sovint ha sonat als nostres menjadors a través de grans anuncis comercials, rematava ahir els revivals recuperant els grans temes dels 2000, alhora que donava en viu les primeres passes cap a la seva carrera en solitari davant un públic expectant. La seva fam d'escenari, el color únic de la seva veu i els clams d'un públic totalment heterogeni però igualment d'entregat confirmava que sí, que Alison Goldfrapp podria estar tot just al principi d'una nova i emocionant aventura.
Per la seva banda, com si una millennial reinterpretés Avril Lavigne, Halsey invocava també les reminiscències dels 2000 amb una fórmula única (so i estètica inclosa) que assenyala la nord-americana com a referent de l'indie pop en el seu sentit més literal, capaç de saltar-se les directrius de la indústria per definir no només un so, sinó també un públic propi i incondicional.
Un dels altres descobriments indubtables de la jornada va ser Turnstile, que va desbordar energia alhora que feia una execució impecable (solo de bateria inclosa) que denotava un domini dels instruments per sota del que un professor de conservatori podria exigir, sent capaços de tombar del hardcore punk al melòdic sense despetinar-se (si més no, en sentit figurat).
