Marc Solsona: 'Si et tanquen, t’han de compensar, aquesta és la nostra teoria'

El PDeCAT ja existia, Junts és un partit nou igual que el PNC, són partits de nova creació. Jo ja hi era, no m’he mogut. Nosaltres hem defensat que Catalunya es mereix un espai polític que voti sota la tradició convergent i que defensi un model de país que combina públic i privat, que prioritzi l’economia productiva...
Entrevista al candidat lleidata del PDeCAT Marc Solsona
photo_camera Entrevista al candidat lleidata del PDeCAT Marc Solsona

El candidat del grup PDeCAT per la demarcació de Lleida en les eleccions del 14F, Marc Solsona sempre ha tingut al seu voltant una Àurea de jove promesa del partit i un referent territorial. Es va formar en geografia i història, però el seu avenir ha sigut la política, en la que es va iniciar a partir del 1995 en les files de Joventut Nacionalista de Catalunya, amb la mirada fixada en poder ser alcalde del seu poble Mollerussa. Un objectiu que va aconseguir en primera instància, i de forma circumstancial, l'any 2010, amb tan sols 34 anys, i que revalidaria amb una majoria absoluta a les eleccions del 2011, 2015, i el 2019.

En la política nacional va ser Diputat al Congrés dels Diputats per CiU del 2011 al 2015, va renunciar a l'escó per incorporar-se al Parlament Català i presidir de la Comissió d'Agricultura, Ramaderia i Pesca, portaveu de la comissió d'Afers Institucionals i també forma part de les comissions d'Interior i de la Sindicatura de Comptes.


Entrevistem a Marc Solsona, qui té la certesa que el PDeCAT serà el partit revelació del 14 de febrer:

   

Imatge de la candidata del PDeCAT a les eleccions, Àngels Chacón i del número 1 del PDeCAT per Lleida, Marc Solsona, en un acte de campanya a Mollerusa (Pla d'Urgell). Imatge del 5 de febrer de 2021. (Horitzontal)P. Creu que calien aquestes eleccions?

R. Sí que calien. En el moment que el president Torra va dir que la legislatura estava esgotada i que el que calia fer era aprovar els pressupostos, un cop li van retirar l’acta de diputat i s’havia d’anar a eleccions, doncs ja fa temps que calien eleccions. S’ajunta la pandèmia, aquí es fa un stand-by de política en general i se centra en la gestió de la covid-19, però també s’afegeix la inhabilitació del president Torra i, abans de la inhabilitació, el president Torra fa una crisi de govern en la qual cessa a l’Àngels Chacón, consellera d’Empresa, per raons de militància política. Un gravíssim error que ja s’ha demostrat.

És el govern amb funcions de Junts i Esquerra qui decideix que no es proposa cap president i acorden esgotar el termini reglamentari perquè s’autoconvoquin eleccions. Per tant, el 14 de febrer hi ha eleccions perquè hem tingut dos partits al govern que van esgotar el termini parlamentari per convocar-les aquest dia. Calien políticament? Sí. Calien a nivell de gestió de la pandèmia? Era evitable, hi havia altres dates i altres solucions.

P. Com diu vostè, es va inhabilitar un president i no va passar res. Quina estratègia es buscava mantenint un govern interí?

R. No, sí que va passar res. No va passar res perquè decideixen que no passa res. Els primers que assumeixen que, per molt que vulguin lluitar, estan secundant la repressió és permetre que un tercer autoconvoqui unes eleccions fruit d’una inhabilitació. Per tant, va passar el que els partits van decidir que passés.

P. Des de l’1 d’octubre la sensació és que aquest mandat s’ha desinflat?

R. No, nosaltres estem compromesos amb l’1 d’octubre, ja vam estar-ho amb el 9-N. El que ha canviat és la conjuntura. Jo sempre dic que ens fem la pregunta sobre si estem millor ara o fa tres anys. En funció de com ens ho anem contestant veurem com de viu està el mandat de l’1 d’octubre. Nosaltres, quan ens debatíem si anàvem a eleccions a l’octubre del 2017 o es declarava la independència el president es plantejava tres qüestions: que no teníem el reconeixement internacional que ens pensàvem, si declaràvem la independència i teníem certeses d’un possible desplegament de l’exèrcit i, en referència a Esquerra, les estructures d’Estat per ser efectives havien de tenir una certa bilateralitat i reconeixement per part de l’Estat.

Fem aquestes preguntes ara després de tres anys i nosaltres, que som independentistes i tenim gent represaliada a les nostres llistes, diem que el PDeCAT no enganyarà a la gent, no direm que el 15 de febrer declararem la independència, no posarem calendaris, el PDeCAT es compromet a ser el partit de la veritat. Encara que això ens suposi pressions a les xarxes socials, aguantarem la pressió i direm que, per molt que ens pesi, la independència de Catalunya no és possible ni automàtica. Per tant, hem de treballar per muscular el país i afrontar el repte de la independència quan sigui. La DUI és un camí que nosaltres creiem que no és la solució per la independència, perquè no estem musculats per poder-ho fer i som els primers que si poguéssim fer-la demà, la faríem demà. Som aquests independentistes que tenim sentit d’Estat català, coneixent-ne tota la diversitat, i entenem que la independència s’assolirà com un estadi d’excel·lència.

Entrevista al candidat lleidata del PDeCAT Marc Solsona (4)P. Aquest plantejament que fan vostès és un plantejament des de la seva òptica que la ciutadania veu i es planteja per què no s’ha aconseguit una unitat d’aquests objectius.

R. Com més hem parlat d’unitat més dividits hem anat. Tot té la seva explicació i les seves mirades. Junts pel Sí, llista unitària de Convergència, Esquerra, independents i altres sensibilitats. Arriba el 155 i, en el moment reactiu que ens ocupen les institucions, la reacció del bloc independentista és anar separat. Té moltes lectures. Hi ha hagut molt partidisme i molta mirada de reüll. Quan hi ha aquesta vessant reactiva i es fa Junts per Catalunya, que recordo que és una coalició feta pel PDeCAT, es treballa amb uns objectius clars, però no vam parlar ni del Segarra-Garrigues, ni de l’aeroport d’Alguaire, ni de la renda agrària, ni de la UdL, ni de res. Van ser unes eleccions imposades on vam reaccionar per fer front a una usurpació de les institucions.

Un cop va evolucionant la legislatura i la independència no arriba, el Parlament comença a legislar i, al fer política, és necessari saber que representa cadascú a l’eix nacional i a l’eix esquerra-dreta. Quan veiem que en el dia a dia hi ha moltes diferències, nosaltres ja fa més d’un any que Junts perquè sí no, hem d’anar cap a un Junts que construeixi un model de país. El PDeCAT el que fa és això, hem parlat massa de polítics i massa poc de polítiques, i per això ens presentem amb veu pròpia perquè ens sentim hereus d’un model convergent de construcció nacional i hi ha altres mirades que volen fer desaparèixer aquest model de país que hem anat construint.

P. El que transmet això a la ciutadania és que s’ha creat una desafecció perquè possiblement no s’ha explicat prou bé cada projecte.

R. Aquí s’ha volgut confondre unitat amb estratègia unitària, que és diferent. Unitat és molt difícil que hi sigui, perquè hi ha moltes mirades diferents dins del bloc, en canvi no hauria de ser tan complicat consensuar una unitat estratègica amb l’objectiu nacional. Aquí algunes vegades potser ens hem deixat atrapar per un llenguatge i uns objectius que són molt difícils quan hi ha tantes maneres diferents d’entendre la governança d’un país. Aquesta falsa unitat que tothom ha predicat quan sabia que no era possible, ara s’ha vist que l’emperador va despullat, que el que hem de fer és reconstruir la unitat estratègica marcant les diferències de cadascú.

P. Vostè és més independentista que, per exemple, Marta Vilalta?

R. Jo considero que l’error de l’independentisme és fer una cursa per veure qui ho és més. Jo soc independentista i el PDeCAT és independentista.

P. I, d’alguna manera, quan el PDeCAT s’ha apartat de Junts per Catalunya s’ha tret un pes de sobre?

R. No, no és així. El PDeCAT ja existia, Junts és un partit nou igual que el PNC, són partits de nova creació. Jo ja hi era, no m’he mogut. Nosaltres hem defensat que Catalunya es mereix un espai polític que voti sota la tradició convergent i que defensi un model de país que combina públic i privat, que prioritzi l’economia productiva... El que representem nosaltres ha d’existir i no pot estar dins de formulacions on desapareix i s’invisibilitza i que totes les pomes estiguin a la mateixa cistella. Nosaltres estem disposats a tenir acords i fer coalicions amb altres formacions amb les que podem sumar, però si l’altra part et nega i no et vol i, a més, amb mala praxi intenta confondre a la gent agafant el nom de la nostra coalició convertint-la en un partit doncs el PDeCAT ens sentim víctima d’una operació política per fer-nos desaparèixer. Nosaltres davant d’aquesta amenaça, entenem que el país necessita un partit com el nostre amb la nostra experiència i nosaltres no ens vendrem per lideratges ni deixarem de representar el que nosaltres representem. Nosaltres tenim projecte de país, agradarà més o menys, però sabem el que defensem i els agents socials, econòmics, sindicals o periodístics han de saber que quan van a parlar amb el portaveu del PDeCAT, independentment de la persona, el que representen aquestes sigles ja porten implícit unes polítiques i una manera de pensar.

Àngels Chacón, Marc Solsona en l'acte de campanya a MollerusaP. Baixem a l’àmbit lleidatà, el seu eslògan és “Defensem lo nostre”. Lleida ha sigut la germana petita de Catalunya o ha sigut una manca d’autoestima de la mateixa Lleida?

R. “Defensem lo nostre” és una proposta de moviment que superi els partidismes per generar una estratègia comuna per intentar ressituar Lleida a un lloc on lluitar amb igualtat de condicions amb la resta del país, amb Espanya i, al final, amb tot el món. Nosaltres ho encarem en termes de competitivitat, perquè això implica temes econòmics i socials i porta implícit un paraigües que ens permet parlar d’infraestructures, de talent, d’innovació, d’agricultura... de tot. Des de Lleida no necessitem polítiques de discriminació positiva perquè som el germà pobret del país, nosaltres el que diem és que només reconeixent la nostra singularitat i dotant-nos dels instruments que calguin podrem competir amb igualtat de condicions. Això és un projecte en positiu, Lleida té suficient capital i potencialitat com per no tenir que ser el germà petit de ningú. El motor econòmic de canvi de Catalunya serà Lleida, el Pirineu i l’Aran perquè tenim una economia amb un model entorn del concepte agro: agroindústria, agrodigital, agroeconòmic... Tots aquests son conceptes moderns que estan associats a un component de ruralitat amb termes de modernitat.

Aquests dies de campanya vindran un munt de líders espanyols aquí a Lleida a fer turisme electoral. Nosaltres diem que s’ha acabat el turisme electoral, s’ha de venir aquí a fer propostes i fer inversions, perquè la independència de Catalunya només l’aconseguirem si cada dia som menys dependents d’Espanya i per ser-ho necessitem infraestructures, comunicacions, connectivitats... Tenim elements tractors com son els Jocs d’hivern de Barcelona i el Pirineu, que han de ser un motor per crear infraestructures. Hem perdut posicionament de marca al món i més un territori on l’estiu passat som assenyalats i estigmatitzats pel tema de la campanya de la fruita que no ens ajuda. Si Lleida haguéssim estat organitzats políticament se’ns hauria tractat com se’ns ha tractat durant aquesta pandèmia? O ho aconseguim o serem sempre un territori assistit.

P. El tema dels confinaments és una de les queixes que s’han fet des del territori, perquè ni s’arriba tan sols se l’arriba a consultar.

R. Parlar no val diners. Aquí molts cops reclamem diners, que està molt bé que ho fem, però necessitem estratègia i molt diàleg, generant xarxa d’interlocutors que ens permetin posar sobre la taula els grans consensos que necessitem. Per exemple, que Lleida, Pirineu i Aran pugui esdevenir el hub agrodigital del sud d’Europa no cal cap derivada per deduir que si la gent pot guanyar-se la vida al territori, s’hi quedarà. Amb aquesta realitat tan crua hem de posar sobre la taula tot això. Estic convençut que la vella política, aquest mirar de reüll i por de que algú s’apunti més que un altre, nosaltres diem que no, hem entregat el “Defensem lo nostre”, li diem a tothom que el vulgui signar i no només els altres partits no l’han signat, sinó que la majoria, menys la CUP, no han respòs al correu electrònic que jo els hi vaig formular perquè poguessin sumar. Hem de tenir un full de ruta comú territorialment perquè cadascú des del seu radi d’influència pugui defensar el mateix, i això no és un tema provincià, és reposicionar la porta d’entrada de Catalunya des de l’Aragó i és que, si a nosaltres ens va bé, a Tarragona els anirà bé, la vertebració pirenaica es reforça, la segona anella que fa gran la Catalunya central que enllaça amb Igualada projecta economia cap al centre del país... Si defensem lo nostre, li va bé a Catalunya, perquè la nostra capacitat és molt potent i falta dir-ho.

P. Evidentment, els efectes de la pandèmia seran greus i vostè reclamava un pla de rescat. Com farien vostès aquest pla de rescat? Quina ha de ser la millor fórmula?

R. El 90% d’empreses lleidatanes són empreses familiars i la majoria, de menys de deu treballadors i moltes d’un o dos treballadors només. El PDeCAT proposa aquest pla de rescat per autònoms i pimes de 2.500 euros al mes mentre estiguin tancats. Nosaltres diem que si et tanquen, t’han de compensar, aquesta és la nostra teoria. Si no et tanquen, tu has de poder treballar. Aquí el que hem detectat és una sèrie d’incongruències amb els confinaments municipals. Si reconeixem que tenim una economia dèbil amb la que no podem ajudar a la gent, hem de fer els màxims possibles perquè, via mesures i via seguiments i controls, la gent pugui treballar. I o reconeixem que no és el mateix Sort, Rialp o Mollerussa que Sabadell o l’Hospitalet o no ens en sortirem. Nosaltres proposarem un pla de rescat per pimes i autònoms que no poden treballar perquè puguin fer-se càrrec de les seves obligacions fiscals perquè l’Estat no ha flexibilitat aquesta qüestió, perquè la gent pugui mantenir els treballadors encara que tinguis ERTOS i, per tant, intentar donar una mínima garantia per poder subsistir en un entorn o no pots fer-ho. El millor subsidi és un lloc de treball, aquest és el nostre mantra per superar la crisi. La gent no ens demana ajuts, la gent ens demana treballar, doncs facilitem que la gent treballi amb les mesures que es necessitin.

Entrevista al candidat lleidata del PDeCAT Marc Solsona (7)P. Les dades de l’atur són de 538.000 aturats a Catalunya i 27.425 a Lleida.

R. Sí, amb un increment i dir que, amb proporció des del mes de març, hi ha hagut una taxa d’atur registrada que en molts municipis capitals de comarca està incrementant un 20% des del març de l’any anterior. Tot i que veníem d’un bon moment del mercat laboral, l’impacte real de la pandèmia és més important ja que no és tenen en compte els ERTOS. És un repte, ja que el mercat laboral és un dels mercats que necessiten més seguretat i cobertura i l’Estat espanyol, en comptes d’ajudar, els ha dit a la gent que s’endeutin.

P. S’ha obert el mercat de les renovables i això ha encès una llum vermella davant la possible massificació de solars i d’eòliques en la que alguns sectors agrícoles fan un toc d’atenció.

R. Nosaltres tenim un mixt energètic en el qual es comenta que falten energies renovables si volem canviar el model energètic actual que pivota molt per l’energia nuclear. Aquests parcs eòlics i fotovoltaics en algun lloc s’han de col·locar i, per tant, es poden veure com una oportunitat perquè aquest capitalisme més extractiu envaeixi la nostra ruralitat i canviï la configuració de la nostra economia productiva a les terres de Lleida. Tornem a dir, quan un propietari agrícola es plantegi posar plaques solars a la seva parcel·la és perquè no s’hi guanya la vida fent de pagès, és un peix que es mossega la cua. El que també és una incongruència és que la Generalitat inverteixi diners en transformar el terreny en regadiu o faci una llei d’espais agraris perquè falta espai agrari per poder cultivar i que ocupi i, per tant, anul·li la possibilitat de conreu amb plaques. Per tant, s’ha d’ordenar molt bé. Nosaltres estem a favor de les renovables, però s’ha de pensar molt bé i ha de ser compatible i preguntar-nos perquè hi ha aquesta onada expansiva tan gran amb gent que, com que no es pot guanyar la vida, hi veu una oportunitat de poder-se-la guanyar i això no només es culpa de la implantació de parcs, sinó que potser és culpa del model agrari del nostre país.

P. Parlant d’agricultura, el ministre Plana en una visita amb el candidat socialista va parlar d’aquesta demanda de la PAC amb línies directes a la fruita, això no es contemplava?

R. La PAC és canviem-ho tot perquè quedi igual. Sentim el mateix discurs en cada negociació i al final el que segueix sent una constant és que no s’acaba de reconèixer la nostra realitat agronòmica que no permet segons a quin tipus de cultius rebre ajuts que si reben a altres parts de l’Estat espanyol dient que no és el mateix. Ni socialistes, ni PP han defensat una PAC que reconegui la nostra realitat agronòmica. Per tant, celebro que el ministre digui això, però no estem en turisme electoral, estem en campanya electoral. La proposta aquí hauria de ser una proposta real, pactada i negociada amb Europa que pogués donar resposta.

El PDeCAT arrenca la campanya amb el candidat Marc SolsonaP. I ja parlant amb greuges comparatius amb Lleida, què hem de fer amb la cultura i l’art de Sixena?

R. Hem de defensar el Museu de Lleida, que el 15 de febrer hi haurà el segon espoli amb sentència provisional de 111 obres. Nosaltres, que a més portem a la llista a la Montse Macià, exdirectora del Museu, aquest nacionalisme aragonès anticatalà que utilitza aquest element per fer confrontació, el que hem de dir és que no podem acceptar-ho. No només ens ho han pres amb el 155 quan no teníem conseller de Cultura, ara que no hi ha el 155 ens ho poden prendre igual. Ho entenem com un acte d’humiliació i de menysteniment a la història cultural i patrimonial de les terres de Lleida, i això ho hauríem de defensar i lamentem aquesta actitud un pèl resignada de que no s’hi pot fer res. Nosaltres estarem on haguem d’estar, no només per defensar la unitat de la col·lecció, sinó perquè no es pot permetre aquesta judicialització de la cultura que acaba enfrontant territoris.

P. Per acabar, s’han presentat enquestes d’intenció de vot i dona la sensació que Illa torna a estar a l’alça. Vostè ha fet algun plantejament de què hauran de fer els partits més catalanistes?

R. Nosaltres no ens creiem cap de les enquestes que han sortit, nosaltres tenim la certesa de que el PDeCAT serà el partit revelació del 14 de febrer, que tindrà la clau del futur Govern de Catalunya i que podrà incidir i condicionar amb el model polític que volem de tornar a enlairar Catalunya. Som un partit independentista i, lògicament, sempre prioritzarem l’àmbit nacional per sobre cap altre context, però nosaltres no farem una suma pel sol fet de sumar. No farem un junts perquè sí, farem un junts perquè es respecti i es valori la nostra contribució en aquest model de país, i tindrem la clau i el Govern intentarem que no torni a estar en mans de la CUP que és l’antítesi del que nosaltres representem. Per tant, que hi hagi opcions diferenciades per no repetir ni caure en els mateixos errors i no prorrogar governs que no han aportat bones solucions al dia a dia de la gent.

Comentaris