Mentre el soroll de les incidències a Rodalies i el caos de la xarxa estatal monopolitzen les portades, al nord de Ponent es cuina una revolució silenciosa. La línia ferroviària entre Lleida i la Pobla de Segur, aquell traçat que durant els anys vuitanta figurava en totes les llistes negres de l'Estat per la seva "escassa rendibilitat", ha passat de ser un malalt terminal a convertir-se en un exemple de vitalitat.
Les xifres no enganyen i parlen d'una metamorfosi radical. L'any 2015, sota l'operativa de Renfe, la línia amb prou feines registrava 74.000 validacions anuals; un desert de passatgers que alimentava els arguments de qui volia tancar-la. Avui, deu anys després que Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) n’assumís el comandament total, la línia frega el mig milió d’usuaris (487.000 el darrer exercici). No és un bolet estadístic, és una tendència consolidada que ha multiplicat per sis la demanda.
La rebel·lió del territori
La història d'aquest tren és, per sobre de tot, la història d'una resistència. Quan Madrid va voler abaixar la persiana del servei fa quaranta anys, la gent del Segrià i el Pallars es va plantar. Aquella pressió social va forçar un traspàs a la Generalitat que es va formalitzar el 2005, tot i que el canvi real no arribaria fins al 2016. Va ser aleshores quan FGC va agafar les regnes de veritat: nous trens, nous horaris i una filosofia de gestió pròpia.
"S'ha passat d'una infraestructura envellida que anava a remolc a un servei que vertebra el territori amb orgull”.
135 milions contra la fúria de la muntanya
Mantenir un tren que serpenteja entre congosts i parets de roca no és barat ni senzill. El Govern ha hagut d'injectar 135 milions d'euros en dues dècades per garantir que la via no acabés engolida pel paisatge. Les xifres de l'obra civil són colossals:
-
63 quilòmetres de via totalment nous (el 70% del recorregut).
-
Intervencions de reforç en 22 túnels.
-
Estabilització de més d’un centenar de talussos.
La vulnerabilitat de la línia va quedar nua durant el temporal Gloria, que va tallar el servei vuit mesos per una esllavissada. Lluny d'abaixar els braços, aquell incident va servir per accelerar els protocols de seguretat i blindar el traçat entre Balaguer i la Pobla, on la muntanya sempre dicta la seva llei.
Un futur amb deures pendents
Malgrat l'èxit, la línia no es pot adormir sobre els llorers. El traçat sinuós continua sent el principal obstacle per guanyar velocitat comercial i augmentar les freqüències. El territori és exigent: ara que el tren ja és fiable, es demanen trajectes més curts per competir amb el vehicle privat.
El trajecte Lleida–la Pobla ha deixat de ser el símbol d’una decadència per ser la prova fefaent que, quan hi ha pressupost, proximitat en la gestió i voluntat política, fins i tot les línies considerades "perifèriques" poden trobar el seu camí cap al futur.
