"On hi ha pa, hi ha (la meva) pàtria", deia el 1782 John de Crèvecœur al llibre 'Letters from an American Farmer', com a principi de motivació de tots els immigrants i emigrants. Però què passa, John, quan el pa que t’ha fet créixer ja no es fa a la teva terra? Quan el pa, de sobte i sense comprendre ben bé per què, s'acaba? Quan pàtria ja no és l'olor de pa en entrar a casa, sinó un lloc incert, fins i tot hostil, creuat per vents de tot arreu contra els què lluites per alçar la teva pròpia llar? Quin malson, per en John, que tot just es deixava encisar per l’ambició irrefrenable del somni americà i la il·lusió del ‘Nou Món’, acabar descobrint que un bon dia, per molt que emigressis, series un etern apàtrida, sempre a punt per tornar a marxar, a la recerca eterna d'aquest pa fugisser.
Ja ho sabem, és el que té la globalització. Estem hiperconnectats. Però si posem els pros i contres en una balança, no queda clar si hi guanyem, o qui hi guanya. No sabem si això ens fa generalment més forts o ens fa més vulnerables, i observem impotents com es debaten les forces que regeixen el destí de la humanitat. El que és evident és que som interdependents, i en el moment que alguna cosa canvia a l'altra banda del planeta —per bé o per mal—, pot arribar a trontollar tot. Tot funciona —o si més no, ho sembla— mentre ens trobem en harmonia, preval la democràcia davant els interessos d'una minoria i la diplomàcia passa al davant, si és que aquesta piràmide utòpica s'ha mantingut un sol dia. I és que, quan l'harmonia en algun lloc del món es trenca, el món sencer se'n ressent.
Evidentment, ara parlem d'Ucraïna. Aquí a Lleida i a tot el país ens afecta, des de l'ànim fins a la nevera. En un dia gris i ventós i sense poder escapar de les forces de la globalització, truquem a Jordi Piró, responsable de Farratges d'Unió de Pagesos, a la recerca de respostes i, si ja no és molt demanar, d'esperança: "Bon dia, com estem, si no és molt preguntar?". Ell respon: "Doncs mira, una mica contents perquè plou, que ja ens feia falta, perquè és el millor per la terra i per les ciutats, perquè també neteja la contaminació". Un cop més, Piró ens sorprèn gratament amb la seva àmplia perspectiva. "Anem fent per aquí, que ens toca viure unes situacions... Sembla que el món hagi embogit una mica", afegeix. En això sí que hi havíem pensat.
Sense el 'graner d’Europa'
Al 'graner d’Europa' hi ha una guerra, allà des d’on ens arribava el 60% del panís destinat a l’alimentació humana i animal, principalment del sector porcí i avícola. “És un país molt pla que té una terra negra, solta, i és un país una mica més gran que Espanya amb molta pluviometria, és a dir, pràcticament el paradís del cereal”, detalla Piró, que desitja com nosaltres que es posi fi a aquest infern calat al país. Ucraïna és el quart exportador mundial de blat i el cinquè de panís, i la interrupció del subministrament n’ha disparat el preu, a qui s’enfronten amb gran preocupació els ramaders, especialment del sector porcí, molt més dependent —seguit del sector de l’aviram— d’aquest cereal que altres sectors, com el dels remugants (més dependents dels farratges). Segons els estudis d’àmbit estatal, rere el sector porcí, netament exportador (al voltant del 70% de la producció s’exporta), hi ha vora un milió de llocs de treball, aplegats en múltiples àmbits que van des de la construcció de les mateixes granges fins a la indústria de transformats carnis, tots ells ara pendents d’aquest gran increment dels costos, que també s’ha donat en els carburants i l’energia.
Les causes d’aquestes variacions les hem de trobar més enllà de la guerra i, fins i tot, de la pandèmia
Davant d’aquesta pujada abrupta dels preus i de les reclamacions immediates del sector, el passat divendres 11 de març, la consellera Teresa Jordà explicava, des de la clausura de la Jornada Reg i Futur que va organitzar la Comunitat General de Regants dels Canals d'Urgell a Mollerussa, que des del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural s’havien posat “des del minut 0” en marxa per respondre a les demandes i fer front a aquesta crisi amb un seguit de mesures que s’han de prendre conjuntament junt amb el Ministeri d’Agricultura, on van fer arribar una carta dirigida al ministre Luis Planas per activar una conferència sectorial amb la resta de territoris, que s'ha celebrat el 16 de març a Madrid. Entre les mesures previstes que havia de reclamar el Govern, hi ha l’autorització per a l’obertura de nous mercats de cereals que garanteixin momentàniament el proveïment, el desenvolupament “de manera extrema” de la llei de la cadena alimentària (que promet des del 2020 garantir un preu just que eviti la destrucció del valor dins la cadena), la flexibilització de la PAC (Política Agrària Comuna de la Unió Europea) per poder aprofitar totes les superfícies possibles per plantar cereal i garantir el seu subministrament, ajuts directes pels sectors afectats (especialment el ramader), i l’allargament dels terminis de retorn dels préstecs ICO (Instituto de Crédito Oficial) atorgats amb motiu de la pandèmia.
Abans de la guerra: la 'tempesta perfecta'
Per la seva banda i per poder garantir l’alimentació dels animals, els nutreòlegs també fan la seva feina i intenten fer noves formulacions incorporant més farratges en detriment dels cereals, però evidentment, el marge és limitat, ja que els animals han de continuar menjant de manera equilibrada. Tanmateix, la figura del nutreòleg és ben coneguda pels ramaders des d’abans d’aquesta crisi, perquè hi porten treballant des de fa dècades per adaptar l’alimentació dels animals a les oscil·lacions constants del mercat, que tot i que ara amb la guerra s’han extremat, no són noves.
L’especulació unida a la guerra són una 'tempesta perfecta' amb efectes previsiblement devastadors en molts àmbits
Divendres passat, el preu en origen a Lleida de la palla de blat era d’uns 20 euros, mentre que l’any 2021 era de 10, és a dir, la meitat. Fa un temps que el sector ramader i també agrícola fa equilibris per fer front a aquestes variacions del mercat, que especialment des de l’any 2020, s’han traduït en un encariment desmesurat dels costos de producció. Les causes d’aquestes variacions, doncs, les hem de trobar més enllà de la guerra i fins i tot de la pandèmia, concretament, en l’especulació de potents fons d’inversió que operen al mercat de Chicago amb capacitat financera per fer disparar i després ensorrar els preus dels productes bàsics. Una 'trampa perfecta' fins i tot pels cerealistes que, tot i que ara veuen ascendir el preu del seu producte, veuen com també ho fan els costos de producció, que molt probablement quedaran a nivells estratosfèrics un cop s’hagi superat la crisi i el preu del seu producte torni a baixar. Malgrat que ara hagi augmentat la demanda, els productors de cereals fa temps que pateixen també l'increment brutal del preu dels fertilitzants químics, que s'ha gairebé quadruplicat des del gener del 2021, i que ara s’ha acabat de disparar, ja que s’importaven majoritàriament d’Ucraïna i Rússia
L’especulació unida a la guerra només pot resultar en el que sembla ser: un desastre en tots els àmbits. “En aquestes condicions, es distorsiona tot”, assegura Piró, qui tem que, amb aquests preus, els ramaders finalment s’arruïnin.
Després de la guerra: el malson de tot governant
Santi Caudevilla tampoc no és positiu, però com Jordi Piró, encara no fa senyals de rendir-se. Al matí, el responsable del Sector d'Herbacis d'Unió de Pagesos havia intervingut al programa especial d’’Aquí amb Josep Cuní des de Mollerussa’ celebrat al Teatre l’Amistat, on s’havia debatut sobre la globalització, la guerra i els reptes del sector agrari a les portes d’un Sant Josep que havia de tornar a ser “normal”. Per si havia quedat alguna ombra de dubte, i coincidint amb Piró, ens ho aclareix: lluny de trobar-nos en la normalitat, les mesures proposades pel Departament d'Agricultura podran minorar el cop de la crisi, però acabaran sent insuficients per sostenir el sector. Caudevilla insisteix en la urgència de flexibilitzar la PAC per poder incrementar la superfície destinada al cultiu de cereals.
Segons Piró, per salvar la ramaderia o el sector làctic —ja en estat molt crític—, potser n'hi hauria prou amb 7 o 8 cèntims per producte
Tanmateix, creu que aquesta flexibilització no es pot limitar a aquest context excepcional o que, si més no, cal reinterpretar la política a través de les propostes i coneixements dels mateixos agricultors, qui ja duen posant en pràctica tècniques exigides per la PAC com la de rotació de cultius des de fa generacions, però de maneres adaptades a una realitat local a la qual la política agrària d’Europa no arriba.
Caudevilla també remarca que l’obertura a nous mercats de cereals (Argentina, Brasil, Estats Units) per garantir el proveïment ha de ser una mesura momentània, ja que aquests mercats no estan subjectes a les mateixes regulacions que el mercat nacional i, evidentment, la competència amb aquests seria directament impossible.
Finalment, i perquè tot funcioni, sembla evident que la llei de la cadena alimentària també ha de ser efectiva més enllà d’aquesta crisi i ha de poder contrarestar la pressió que exerceixen les tres grans firmes que controlen més del 50% de la facturació de l’alimentació a l’Estat (una sola, de fet, arriba a controlar el 26%). “Per salvar la ramaderia o el sector làctic —en un punt ja molt crític— potser només faria falta uns 7 o 8 cèntims per producte”, sosté Piró per fer-nos entendre que no és tant un tema de preus —que podríem assumir tots fàcilment, i fins i tot sense pràcticament notar-ho—, sinó de consciència.
Per Caudevilla, aquesta crisi només evidencia que aquest és un sector “altament dèbil” tot i que, en realitat, estiguem parlant ni més ni menys que de la sobirania alimentària del país. “Primer hem de ser forts a casa nostra. Però l’administració i la societat no valoren el sector”, assegura. “Oi que tothom, quan parlem de la indústria del cotxe alemanya, sap que és bona? Per què no ens sentim orgullosos de la indústria agroalimentària de Catalunya, si som els números u? Ningú no produeix com nosaltres”, assevera, sense donar lloc a cap resposta que expliqui per què, mentrestant, aquesta indústria està sent consumida per tots els costats.
La modernització dels Canals d’Urgell podria traduir-se en un 30% més de producció de cereal
Tant Caudevilla com Piró ho tenen clar: el que cal, més enllà d’aquestes crisis, és fer sòlid el sector al país. Els agricultors i ramaders, qui coneixen millor que ningú els equilibris necessaris perquè els dos sectors es mantinguin, tenen clar que les lluites dels uns també són les dels altres, perquè un mercat equilibrat no és possible si un dels sectors es veu tocat. L’únic que falta ara és que el país recordi qui sosté el mercat on compra i, per tant, d’on prové allò que menja. “Pots tenir una visió global, però has de tenir en compte que el món es mou per l’aigua dolça, l’energia, i el menjar. Si tu no controles les tres, la teva societat realment té un problema”, assegura el Caudevilla, qui ens recorda que, encara que molts pensen en la Primavera Àrab com un moviment polític, segons els seus companys egipcis, al cap i a la fi va ser “una qüestió de pa”.
Qui sap què més haurem de veure perquè aquest crit es faci extensible a la resta de la ciutadania. De moment hem vist l’esclat d’una pandèmia i una guerra, però potser serà el veritable malson de tot governant el què ens farà canviar definitivament; un cartellet a la porta d’un forn que digui: “No tenim pa”. Sigui com sigui, esperem que, aquest cop, no sigui en va.
