Algun moment de les vostres vides us han trepitjat el vostre jardí sense demanar-vos permís? Doncs ‘El sostre groc’ d’Isabel Coixet parla d’aquesta intrepidesa arrogant que adopta el professor de teatre de l’Aula de Teatre de Lleida, Antonio Gómez, particularment, amb les seves alumnes. Coixet ens mostra amb una mirada tendra i colpidora al mateix temps, el testimoni de les que en aquell moment, eren víctimes d’un passatge del terror endolcit i ho fa mitjançant el relat de les seves experiències en pròpia pell i les gravacions enregistrades al seu temps d’aquelles pràctiques teatrals no convencionals. Gómez va treballar del 2002 al 2019 adoptant diferents papers, sempre des del poder i la dolçor amarga.
Aquesta peça audiovisual dona veu als tocaments intencionats, les agressions sexuals tenyides de ‘color rosa’ i les dinàmiques teatrals sexualitzades que va fer Antonio Gómez a moltes de les alumnes que van abocar gran part del seu temps en un somni: La Inestable, la companyia teatral que va estar molts anys sota tutela de Gómez i la seva mà dreta, Rubén Escartín.
El film colpidor ens obre les portes a una Aula de Teatre fosca, amb poca llum i amb records esbiaixats de les persones protagonistes d’aquesta història, però amb una intencionalitat molt clara, denunciar els fets ocorreguts i sanar les ferides de les víctimes. Mitjançant la veu d’elles, coneixerem els fets i les vicissituds amb una veu innocent i en un ambient on predominaven la incertesa i les preguntes.
Pujant al vagó del ‘sostre groc’, ens acompanya la música original de Suey que invita a posar el focus d’atenció en l’argument de les protagonistes i a sentir una intensa tensió en la situació que s’està observant. Al mateix temps, la fotografia de Nadia S. Zafra i el muntatge de Mariona Solé Altimira creen una atmosfera de respecte que encercla les víctimes amb una mirada indirecta i un efecte borrós molt clar.
La pel·lícula documental es desfà en vuit etapes que permeten conèixer el modus operandi de l’abusador, Antonio Gómez; les parets que ho escoltaven tot, l’Aula de Teatre de Lleida; la companyia La Inestable, somni artístic de moltes i somni eròtic d’un sol; els viatges que van arribar a ser un plus per part de l’abusador; els rumors; la postura del director; el silenci; i la denúncia, l’últim capítol de l’audiovisual.
Les adolescents d’entre 14 i 15 anys que van tenir la mala sort o la bona fortuna de formar part de la companyia de teatre La Inestable van viure bons moments amb les amistats, però mals tràngols amb els responsables d’aquell grup, que en aquell cas eren l’Antonio Gómez i en Rubén Escartín, dues persones majors d’edat que van sobrepassar les línies de la intimitat de les persones menors que formaven aquella agrupació. Una de les protagonistes d’aquests tractes, Goretti, recorda que “no hi havia filtre amb 14 anys”, em reafirmo, en aquella edat no tens un filtre clar de què està bé i està malament, sinó que t’estàs buscant, si tens la sort de trobar-te. Gómez va irrompre en la vida d’aquelles persones que es trobaven en la recerca de la seva personalitat i va abusar de la seva fràgil vulnerabilitat. Amb aquesta paraula m’agradaria vincular l’atenció, V U L N E R A B I L I T A T, quan encara no has construït el que serà la teva força i el teu poder de decisió sobre tu mateixa.
Abans de visionar ‘El sostre groc’ em vaig preguntar moltes vegades perquè el color groc, què referenciava el color i quina connectivitat podia tenir aquest amb les agressions sexuals. A mesura que va anar avançant el documental vaig pensar que el color groc podia ser una metàfora de la innocència en l’etapa jove. Vaig veure-hi una possible relació. El groc com a color d’una etapa de la vida on et trobes que la teva consciència i el teu cos comencen a caminar agafats de la mà i comences a explorar-te.
El documental explora la línia invisible que tracen la ‘bohèmia’ i la ‘llibertat del pensament’ i que s’associa de manera incorrecta en disciplines com el teatre i que les mateixes víctimes denuncien. No existeix una llibertat ni una bohèmia en el teatre, sinó que és una llibertat tòxica que alguns utilitzen per protegir-se dels seus mals actes. Tanmateix, cal assenyalar també, les persones que van clamar silenci i no van fer ni un pas endavant, ni un pas endarrere, sinó que el van fer al costat. El silenci converteix en còmplice a tot aquell que calla davant d’una agressió i una vulneració dels drets. Aquest impàs et fa còmplice d’aquestes agressions sexuals, que es van intentar denunciar en anteriors ocasions a la denúncia del 2019 i les orelles que ho van sentir, van decidir no escoltar-ho i desaparèixer del mapa.
D’altra banda, ‘El sostre groc’ enderroca la figura de poder que tant havia vestit a Antonio Gómez i al seu equip titella format per Rubén Escartín i els que van fer silenci. Fa un crit al cel per clamar justícia per aquestes persones que al seu moment van viure un tràngol esfereïdor vers les seves primeres intimitats i experiències sexuals i deixa una carta oberta amb la tinta fresca per a totes aquelles persones que vulguin denunciar un cas com aquest i que ho poden fer mitjançant l’adreça de correu electrònic que facilita el col·lectiu que ha ajudat aquestes persones a fer camí i fer visible el cas, ‘Dones A Escena’: [email protected]. Continua el fil.
