Jugant amb foc
El Suleiman, un nen del Darfur de deu anys, té la mirada d’un home envellit a cops. A cops de guerra.
Vaig visitar el Suleiman sis anys després d’aquell accident. S’havia traslladat amb la seva família a El Fasher, una població més gran i amb millor atenció mèdica. I quan vaig entrar a la seva casa, el noi va córrer a amagar-se darrere les cames del pare. Amb un somriure amarg, l’home explicava que el seu fill ja no era el mateix des d’aquella explosió. Tenia vergonya d’ensenyar la cara. I amb motius. Quan la va descobrir, semblava la d’un home molt vell i cansat. A més, el Suleiman caminava amb dificultats. Mantenia la mirada sempre a terra, perquè la vergonya el tenia dominat.
El Suleiman era un dels protagonistes d’un reportatge que estava preparant sobre les conseqüències de la guerra al Darfur. I una de les més greus és la gran quantitat d’armes (bombes, bales, granades i mines) abandonades pel territori encara per detonar. I és que milícies i tropes que lluitaven no en tenien prou amb saquejar i perseguir la població civil, sinó que també es deixaven la seva ‘merda’ escampada arreu. Així que les principals víctimes de les detonacions fortuïtes eren els nens i nenes, que pensant que havien trobat un tresor, acabaven sofrint uns efectes devastadors.
L’entrevista amb el Suleiman va ser dura i complicada. A penes responia les meves preguntes. Havia mirat de convèncer-lo de la importància d’aquell reportatge per advertir sobre els problemes de la postguerra al Darfur, però havia d’arrencar-li les paraules amb molta paciència. Vaig poder saber que encara tenia motivació per estudiar i seguir endavant, encara que sempre se sentiria penedit d’haver fet explotar aquell artefacte.
I quan al final vaig apropar-me a ell amb la càmera per fer-li una foto, a gairebé dos pams de la seva cara, ell va decidir alçar els ulls i mirar fixament l’objectiu. Era com si amb el seu rostre digués: “sí, mira’m, sóc així, i què?” Just després del retrat, el Suleiman va tornar a baixar els ulls i a repetir el seu posat avergonyit. Per uns pocs segons m’havia regalat una expressió convençuda, pròpia d’un home madur. Una mirada de valent.