El Suleiman, un nen del Darfur de deu anys, té la mirada d’un home envellit a cops. A cops de guerra.
El Suleiman tenia només quatre anys quan passejava amb el seu germà Musa pels afores de Dar al Salam, al nord del Darfur (Sudan). Era el novembre del 2006, una nit que el seu equip de futbol favorit havia guanyat un partit important del campionat nacional. Els dos germans van voler celebrar la victòria amb els amics. En secret, guardaven un estrany objecte que havien trobat no gaire lluny de casa. Era un explosiu perdut de la guerra del Darfur, que per qüestions de l’atzar encara no havia detonat. I ells, encara en secret, esperaven fer una gran traca amb aquell projectil. El Musa, que era el germà gran, va ser l’encarregat de posar-li foc i en dècimes de segon tot va canviar tràgicament. L’esclat no va ser el que ells esperaven. Un dels seus millors amics va morir a l’acte. I el Suleiman, com d’altres, va patir cremades per tot el cos.
Vaig visitar el Suleiman sis anys després d’aquell accident. S’havia traslladat amb la seva família a El Fasher, una població més gran i amb millor atenció mèdica. I quan vaig entrar a la seva casa, el noi va córrer a amagar-se darrere les cames del pare. Amb un somriure amarg, l’home explicava que el seu fill ja no era el mateix des d’aquella explosió. Tenia vergonya d’ensenyar la cara. I amb motius. Quan la va descobrir, semblava la d’un home molt vell i cansat. A més, el Suleiman caminava amb dificultats. Mantenia la mirada sempre a terra, perquè la vergonya el tenia dominat.
El Suleiman era un dels protagonistes d’un reportatge que estava preparant sobre les conseqüències de la guerra al Darfur. I una de les més greus és la gran quantitat d’armes (bombes, bales, granades i mines) abandonades pel territori encara per detonar. I és que milícies i tropes que lluitaven no en tenien prou amb saquejar i perseguir la població civil, sinó que també es deixaven la seva ‘merda’ escampada arreu. Així que les principals víctimes de les detonacions fortuïtes eren els nens i nenes, que pensant que havien trobat un tresor, acabaven sofrint uns efectes devastadors.
L’entrevista amb el Suleiman va ser dura i complicada. A penes responia les meves preguntes. Havia mirat de convèncer-lo de la importància d’aquell reportatge per advertir sobre els problemes de la postguerra al Darfur, però havia d’arrencar-li les paraules amb molta paciència. Vaig poder saber que encara tenia motivació per estudiar i seguir endavant, encara que sempre se sentiria penedit d’haver fet explotar aquell artefacte.
I quan al final vaig apropar-me a ell amb la càmera per fer-li una foto, a gairebé dos pams de la seva cara, ell va decidir alçar els ulls i mirar fixament l’objectiu. Era com si amb el seu rostre digués: “sí, mira’m, sóc així, i què?” Just després del retrat, el Suleiman va tornar a baixar els ulls i a repetir el seu posat avergonyit. Per uns pocs segons m’havia regalat una expressió convençuda, pròpia d’un home madur. Una mirada de valent.
