Soc professor de secundària de ciències socials i ho dic amb orgull, amb passió, amb vocació. Sempre he tingut molt clar que volia dedicar-me a l’ensenyament, però potser no tant per una decisió racional com per una cosa molt més profunda: una cadena de mestres i professors que han marcat la meva vida. Petits grans referents que, amb la seva paciència, saviesa i compromís, m’han ajudat a ser qui soc avui. Fa uns dies va morir la Maria José Vilalta, professora que em va acompanyar durant els anys de carrera i amb qui havia mantingut una molt bona relació.
En saber-ho, vaig sentir una orfandat inesperada, perquè sí, els professors no només ens donen coneixement: ens acompanyen, ens impulsen, creuen en nosaltres quan nosaltres encara no ho fem. Ens fan créixer com a estudiants, però també, i potser sobretot, com a persones.
També vull recordar en Xavier Vives, el mestre de primària que sempre va apostar per mi, fins i tot quan jo encara no sabia ben bé cap a on anava. Ell em va ensenyar que l’educació va molt més enllà dels llibres: és una mirada, una paraula, una mà estesa. Ell, com la Maria José i tants altres, forma part d’aquella constel·lació de figures que, silenciosament, fan possible que el món giri i sigui una mica millor. Potser per això soc professor, perquè vull retornar tot el que vaig rebre, perquè vull ser per algú el que ells van ser per mi, perquè crec, sincerament, que el nostre ofici és un dels pilars de qualsevol societat digna: transmetem coneixement, sí, però també valors, pensament crític, esperit de superació i empatia, per això, indirectament també transformem la societat.
Admiro profundament els meus companys i companyes de professió. Sovint oblidem que, darrere cada aula, hi ha persones que lluiten contra la burocràcia, contra la manca de recursos, contra les condicions laborals precàries, contra la incomprensió social i malgrat tot, cada dia tornen a aixecar la persiana de la classe amb la mateixa voluntat de transformar, d’educar, de construir futurs i d’estar al costat dels nostres alumnes. És hora que la societat valori més la tasca dels docents, que s’aturi a pensar què passaria sense ells, que deixi de menystenir el seu esforç i comenci a reconèixerne el valor essencial. Aquest article vol ser un homenatge, però també una declaració d’orgull. Orgull de ser professor. Orgull de formar part d’aquesta xarxa de petites heroïnes i herois quotidians que, dia rere dia, sembrant paciència i esperança, ajuden a fer créixer un món millor
