Avui, 15 d'octubre de 2019, 79 anys després, encara no han anul·lat el judici sumaríssim contra Lluís Companys i Jover, encara no han demanat disculpes per l'assassinat d'un president democràticament elegit, com tampoc les han demanades, per un magnicidi infecte.
Un Estat que s'autoanomena democràtic ha estat incapaç de passar comptes amb la història. De fet, reincideix en acusar i condemnar a aquells que, altre cop, l'únic delicte que han comès és fer complir el mandat democràtic del seu poble. Enguany, la commemoració de l'assassinat del president Companys no és com sempre, perquè aquesta vegada l'Estat espanyol ho ha tornat a fer, ha tornat a demostrar que és una llosa que pesa indefectiblement sobre la llibertat, sobre la democràcia i sobre el dret a decidir de les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya.
L'historial d'indiferència d'Espanya pel que fa als drets humans s'acosta al de les exdictadures d'èpoques passades, com la mateixa Espanya franquista, Portugal i Grècia o l'actual Turquia. Quan als anys seixanta i setanta els països europeus van assumir les transgressions dels règims dictatorials o colonials propis –el que per als analistes polítics era un senyal inequívoc de compromís democràtic–, tot indicava que el principi de «culpa històrica» es convertiria en un component essencial i necessari de la nova condició europea, atès que tots els estats nació han tingut un costat fosc en un moment o altre.
Aquest principi assumit internacionalment durant la segona meitat de segle XX sembla esmorteir-se al XXI entre alguns socis de la UE i candidats a l'adhesió, com el Regne d'Espanya, que tot i ser membre de la Convenció Europea dels Drets Humans i de la Convenció Internacional dels Drets Civils i Polítics és incapaç d'assumir i reparar els estralls del franquisme contra persones, pobles i cultures, o com Turquia i la seva negativa a reconèixer el genocidi armeni o la persecució sistemàtica del poble kurd. Si el projecte europeu es basa en la renúncia del terror dictatorial i l'assumpció de la culpa històrica com a senyal de maduresa democràtica, cap dels governs de l'Espanya postfranquista han donat indicis de reconèixer-la ni voluntat de rescabalar un passat d'oprobi i de terror que desembocà en milers de morts, persecucions i execucions sumàries com la del president Lluís Companys.
Cap gest de contrició envers els damnificats en un país que és el segon al món amb més morts a les cunetes després de Cambodja. I, en el cas de Catalunya, cap voluntat d'anul·lació del consell de guerra sumaríssim contra l'únic president de govern elegit democràticament i executat a l'Europa del segle XX.
«Catalans! A lluitar i a treballar. A resistir, perquè resistir és el triomf». Aquestes paraules del president Companys són, malauradament, encara necessàries en les coordenades polítiques actuals. I tant més, quan els mesos d'octubre d'aquests darrers anys i especialment el d'enguany coincideixen amb una activitat de la policia i la judicatura espanyoles frenètica i selectiva contra representants polítics, responsables civils i ciutadans.
L'Estat espanyol no en vol saber res, de passar comptes amb el passat. Si no que prefereix reincidir-hi. És extremadament refractari a prendre un posicionament altre que països com Alemanya, França o Anglaterra van assumir fa moltes dècades i, tot sovint, amb l'excusa de la «unitat pàtria» com a disculpa ideològica, en comptes de reconèixer i desautoritzar es decanta per negar, minimitzar o reincidir.
Enguany fa 79 anys de la mort del president Companys. «Que les nostres vides no desmereixin de la seva mort» –va escriure Eugeni Xammar en l'homenatge a Companys de l'any 44. I continua el periodista «Ell va caure amb el nom de Catalunya als llavis i ens va deixar a nosaltres amb la sort de Catalunya a les mans. (...) No han afusellat Lluís Companys, han afusellat el president de la Generalitat. I ara que s'acosta el 15 d'octubre, se sent la remor d´un missatge. Un missatge molt alt i molt breu. Dues paraules: Catalunya, viu».
Visca Catalunya!
