29.07.2021 |
02:18
20/05/12

Les coses pel seu nom

  Des de 1713 que va néixer la “Real Academia Española” amb el propòsit de vetllar per l’elegància i puresa de l’idioma, ha plogut molt i suposo que d’entrebancs i dificultats n’hauran viscut a dojo, però, davant l’allau del nou vocabulari dels SMS que tant impera i prolifera entre la gent jove, sembla talment que ha caigut una pedregada sobre la llengua.
Les coses pel seu nom

 

Des de 1713 que va néixer la “Real Academia Española” amb el propòsit de vetllar per l’elegància i puresa de l’idioma, ha plogut molt i suposo que d’entrebancs i dificultats n’hauran viscut a dojo, però, davant l’allau del nou vocabulari dels SMS que tant impera i prolifera entre la gent jove, sembla talment que ha caigut una pedregada sobre la llengua. Hi ha qui diu que aquest llenguatge és un atemptat amb totes les de la llei.  Aquesta gent jove, amb la seva força, tot ho arrasen. No importa que sigui jovent amb pocs estudis o estudiants universitaris, en els seus ordinadors i mòbils, tot és abreviatures i símbols. Aquell emblema de “Limpia, brilla y da esplendor” sembla que ha quedat desfasat i obsolet. Encara que el seu llenguatge pràctic i funcional no sé si brilla gaire. Els de la vella escola, els que filàvem prim amb la ortografia, amb la sintaxis, els signes de puntuació o la cal·ligrafia, crec que no hi tenim res a fer... De tota manera, ens hi resistim a aquesta escriptura de la nova generació. I per a que brilli el català, ja que no podem amb els SMS, penso que una bona manera és netejar la nostra llengua de barbarismes. Per això avui, n’he recopilat uns quants.

  Del chiringuito se n’hauria de dir guingueta. D’una persona hortera, xaró; d’un mequetrefe, un manefla. Tots coneixem la paraula habladurías i en canvi, enraonies ens sona estrany. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar. Tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui... I res d'entre pitos i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa... El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha, llavors es diu gebre o gebrada. Armar la marimorena és armar un sagramental. O bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix. Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacar, fer una sacada -en futbol, per exemple-, també. Ara bé, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant.

I els nens..., volen que els portis als caballitos, no als cavallets. I els manguitos que es posen els petits de flotadors? Maniguets o maneguins. I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada. Bueno, vale o xorrada ho diu tot Cristo. Com si quedés malament dir: bé, d’acord o poca-soltada. Diem més borde, que no pas malcarat; cantamañanas, que baliga-balaga; de carrerilla, que de cor o de memòria; i tenir patxorra, no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca. En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els qui l'empobrim. Fins i tot,  en català hi ha paraules amb dues traduccions possibles: la yema del dit és el palpís o el tou del dit; els nudillos són els artells o els nusos dels dits; a la espinilla se li’n diu canyella o canella; a la rabadilla, rabada o carpó; a la pantorrilla, panxell o tou de la cama. És molt trist que hi hagi tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de vegades,  sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana. Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim contaminar tant pel castellà, a Catalunya, li lluiria més el pèl (otro gallo cantaria).

El tema de la llengua sempre està a la bretxa. Així ho vam constatar el dia dela Diadade Catalunya. Aplaudim el President dela Generalitatamb el tema de la immersió lingüística quan diu “per nassos” hem de seguir amb la immersió, encara que el Tribunal Superior de Justícia ho hagi posat en qüestió. També vam aplaudir el palíndrom sorgit del brillant “prestidigitador de les paraules” Màrius Serra “Català, a l’atac”.

Les coses pel seu nom
comentaris