Opinió

Millor salvatges que corruptes

Comença amb un senzill puro, un dinar, una festa –una mica de confeti--, un regalet  --per a la dona home, que la faràs feliç--. O també pot començar amb un “és pel partit”, “els objectius són molt importants, però per fer-ho falta finançament”: És per la causa.

Comença amb un senzill puro, un dinar, una festa –una mica de confeti--, un regalet  --per a la dona home, que la faràs feliç--. O també pot començar amb un “és pel partit”, “els objectius són molt importants, però per fer-ho falta finançament”: És per la causa.

Ja sigui, doncs, per la feblesa ètica o per la creença política, la natura humana és dèbil davant dels envits dels diners. I no és d’ara, el mateix Maquiavel, fa 500 anys, ens prevenia sobre “la facilitat amb què els homes es corrompen, i canvien de costums, encara que siguin bons i ben educats, canviant a dolentes les seves bones costums”.

La democràcia es fonamenta en un contracte entre iguals, ciutadans que cedeixen part del seu poder de decisió a uns altres ciutadans que esdevenen els representants polítics de tots. Aquest representants són referents del sistema i del seu funcionament. Quan cauen en la trampa de la corrupció, quan utilitzen el sistema democràtic i la confiança que en ells ha dipositat la resta de ciutadans, ja sigui enriquir-se o enriquir els seus partits, ataquen directament la democràcia, dinamiten el bé més preuat de la nostra societat: el contracte que ens dóna estabilitat social i econòmica.

Els Estats assentats sobre bases sòlides saben la importància d’aquest contracte entre ciutadans, i saben que està per damunt de qualsevol interès particular o partidista, perquè és la clau de volta dels sistema de llibertats del qual ens hem dotat. Per això,  quan qualsevol representant polític és assenyalat amb dit acusador per actuacions negligents, se sol separar del càrrec sense dilacions. Fa pocs dies en teníem un exemple amb la dimissió de la ministra alemanya d’educació. A l’Estat espanyol, amb acusacions molt més fundades, els assenyalats es mantenen ancorats al càrrec, pensava ara en un cas tan evident com el de la ministra Ana Mato. És una manca de responsabilitat absoluta. Aquestes actuacions estan corcant la democràcia per dins, a causa la corrupció en ella mateixa, però també a causa de l’obstinació del corrupte de no abandonar el càrrec.

Però és que, a més a més, l’espectacle mediàtic que es produeix --i no hem d’oblidar que la premsa no sempre n’és mer informador i massa sovint n’és actor—  esdevé un mal exemple per una societat que acaba assumint la corrupció com a part del sistema. Preguntava a un bon amic de València, com podia guanyar el PP les eleccions al País Valencià quan tenia tants fronts judicials oberts. I ell em contestava que allà baix n’hi ha que diuen que: “al final tots faríem el mateix”. Doncs, no, en primer lloc perquè el polític té el pes de la democràcia al damunt de les espatlles i ha d’intentar ser millor que els ciutadans que l’han elegit, n’ha de ser referent, que per això els representa; i, en segon lloc, perquè una societat que accepta la corrupció i el robatori com a sistema és una societat malalta, condemnada a caure en el populisme o la dictadura. 

En aquest moment històric en què el nostre país es troba immers en un procés de transició nacional cap a la independència, ara que tenim un projecte tan important al davant i la possibilitat magnífica de fundar un nou estat, acabo amb unes altres paraules de Maquiavel que semblen pensades per a l’ocasió: "Qui en els temps actuals volgués fundar una república, li seria més fàcil aconseguir-ho amb homes salvatges i sense cap civilització, que amb ciutadans de costums corrompudes, com un escultor obtindrà millor una bella estàtua d'un tros informe de marbre que d'un mal esbós fet per un altre."

La llibertat d’un poble, bé es mereix que canviem tot el marbre.

Comentaris