He considerat sempre que el feminisme no és una ideologia, però us he de reconèixer que en el mateix moment que vaig tenir, com a dona, una responsabilitat en el món de la política, la vaig adquirir també en el mateix grau pel feminisme. Perquè ser dona no és condició única per a fer millors polítiques, s’ha de ser dona i ser feminista per canviar realment la societat i transformar les polítiques.
El feminisme conté diferents capes, és molt plural, és divers i amb moltes sensibilitats, té edat, travessa generacions, entén de classes socials i creix sempre en constant transformació. Avui estem immerses en un moment que podem considerar tot un èxit la lluita feminista perquè és més forta que mai, però, en canvi, som en una brutal paradoxa, ja que la vida real de les dones d’avui en dia encara està molt marcada per la violència social, física, econòmica, psicològica i pel racisme.
El poder és eminentment masculí i aquí rau el problema, no només en política, sinó en tots els àmbits: universitat, multinacionals, mitjans de comunicació, etc. Les dones hi som, i cada cop més, però ens costa més arribar a controlar espais de poder perquè el sistema és estructuralment patriarcal. A la política hi ha masclisme i violència masclista com en tots els àmbits, però potser és més greu perquè se suposa que nosaltres hem de legislar en la igualtat i l’exemple. El paternalisme és constant, la cosificació omnipresent, l’edatisme, els judicis estètics i curriculars, el menysteniment de les nostres idees pel sol fet de ser dones, aclaparant; fa dies que veig amb certa impotència que no en sabem prou.
És per totes aquestes dificultats i diferències que són encara necessàries polítiques de paritat, llistes cremallera i accions de promoció de la participació activa de les dones. No es parteix de la igualtat, sinó de la desigualtat i la no equitat, i per això cal promoure polítiques per compensar un punt de sortida arbitrari i injust. Cal anar a l’arrel i potenciar l’educació sexoafectiva que ensenya en la igualtat i la llibertat i cal seguir de ben a prop els rols i els itineraris perquè les dones no siguin excloses ni menystingudes en cap àmbit. A tot això, també cal afegir que l’edat de les dones, sigui la que sigui, sempre és un problema; segons el patriarcat mai tenim una edat correcta, o som massa joves pels càrrecs de responsabilitat o massa velles per liderar i governar.
Cal canviar-ho tot i aquí també entro en la meva professió, des de les polítiques urbanes d’urbanisme de gènere: per exemple, pensar carrers més segurs i il·luminats, polítiques de gènere en recerca, promoure la igualtat al món de l’esport, polítiques de memòria, polítiques en emprenedoria i polítiques de seguretat feminista, entre altres.
Finalment, és cert que socialment i institucionalment tenim molta feina a fer tot i que la igualtat està instal·lada en un discurs gairebé hegemònic, però convindreu amb mi que, per ara, són només paraules i no fets. Hem de prendre consciència que en el món que vivim les desigualtats s’aguditzen cada dia més i hem de poder fer millors polítiques com a dones, com a feministes i tenir així el poder per canviar realment la societat i transformar el futur.
