Falten pocs dies perquè el Congrés del Diputats voti per convalidar o no el Reial decret llei 32/2021, de 28 de desembre, de mesures urgents per a la reforma laboral, la garantia de l’estabilitat en l’ocupació i la transformació del mercat de treball.
En les darreres setmanes s’han escoltat opinions de tota mena sobre l’acord de la reforma laboral fruit del diàleg social. Opinions i debats, alguns d’ells, simplistes en els quals, sobretot, preval la demagògia ideològica i en els quals no es té en compte el fons real, el que implica realment per al conjunt de la classe treballadora aquest acord de la reforma laboral.
Fa deu anys que patim els efectes de la reforma del PP. Deu anys en els quals la precarietat laboral, la temporalitat i la devaluació salarial han marcat el nostre mercat laboral.
Aquest debat simplista, a més, posa en qüestió la legitimitat representativa de la democràcia del nostre país. La Mesa de Diàleg Social la conforma qui representa els interessos generals i en formen part els representants del Congrés del Diputats, és el Congrés qui escull el Govern de l’Estat i és aquest qui representa els interessos en la mesa de diàleg, i després hi són les parts que representen els agents socials —sindicats— i els agents econòmics —patronals— més representatius.
Arribar a un acord en el marc del diàleg social, amb el que costa confrontar interessos totalment oposats, i després no respectar-ne la legitimitat, significa afeblir el que democràticament representa el diàleg social. No respectar l’acord en el marc democràtic i constitucional és desprestigiar la participació del conjunt de la ciutadania o, senzillament, no saber del que s’està parlant.
Ara toca convalidar el decret i donar sortida a la reforma laboral. El reial decret acordat per remetre’l al BOE no permet modificacions. És un tot, ja que si obrim la possibilitat de modificacions anem cap a un format de projecte de llei on hi haurà un procés de presentació d’esmenes i en el qual ningú no pot aventurar quin serà el resultat final. Vox, PP, Ciutadans, ERC, PNB, Bildu… tothom hi voldrà posar cullerada.
Hi ha altres espais de negociació on es pot donar resposta a les demandes que alguns partits polítics han posat sobre la taula. Espais com la llei d’ocupació, la llei de la Seguretat Social, normes i reglaments que desenvolupen l’Estatut dels treballadors i treballadores, etc.
També en els darrers dies he escoltat opinions contradictòries o totalment esbiaixades que em fan pensar si realment sabem del que estem parlant.
El contracte de treball serà indefinit, aquesta serà la norma i no l’excepció. S’han reforçat les causes per justificar el contracte temporal. Tenim una temporalitat del 26 %. A Lleida el 96 % dels contractes que es fan són temporals. Contractar temporalment és la fórmula que els empresaris del nostre país han fet seva. Això prové dels anys 80, i aquesta cultura de precarietat i temporalitat no està justificada. Són llocs de treball estructurals, però la falta de regulació i la falta de sancions exemplars han provocat que sigui molt barat contractar en frau de llei.
S’ha eliminat el contracte d’obra i servei principal causa del treball temporal en contractes i subcontractes. S’ha reforçat el contracte fix-discontinu. S’ha creat un nou contracte formatiu amb el qual es vol apostar clarament per la formació dual, el model alemany, amb l’objectiu de donar sortida formativa a les necessitats específiques del nostre mercat laboral. Els joves, les persones en general, es formaran i faran les pràctiques a les empreses amb les condicions laborals que regulen el conveni de sector d’allà on facin les pràctiques. Drets laborals, drets reconeguts mentre s’estudia i es forma.
La reforma del 2012 va alterar radicalment l’equilibri en la negociació, atorgant a l’empresa tot el poder. Això va provocar la reducció salarial i l’abaratiment del cost del treball, va descentralitzar la negociació donant prioritat als convenis d’empresa en matèria salarial, i limitava la ultraactivitat dels convenis col·lectius fent que els treballadors i treballadores fóssim febles davant de l’empresariat.
Quan es prioritza en matèria salarial el conveni d’empresa per sobre del de sector, què passa? Que s’abusa de l’externalització de productes i serveis. Com? Abaixant els salaris dels contractes i subcontractes, deixant d’aplicar el conveni del sector. Això provoca molts conflictes laborals i precarietat al món laboral, és una porta oberta a l’explotació i la competència deslleial entre empreses.
Ara es recupera la ultraactivitat dels convenis col·lectius i la prevalença del conveni sectorial. Això no només millorarà les condicions salarials dels treballadors i treballadores, sinó que a més pot canviar la cultura empresarial que competeix pels baixos costos i, potser ara, la inversió, la innovació i la formació seran els eixos que facilitaran un canvi en el model productiu del nostre mercat laboral.
Els que negociem convenis sabem el valor d’aquestes mesures, i solament els que no ho han fet mai poden no donar-li valor i importància a aquest acord. Recuperar el poder sindical és clau per poder lluitar contra la desigualtat, la precarietat i la recuperació de drets.
Quant al debat de donar prioritat als convenis col·lectius autonòmics per sobre dels estatals, la possibilitat de donar primacia a un conveni col·lectiu autonòmic existeix de sempre, la reforma del PP no la va derogar, sempre hi han hagut uns aspectes en els quals el conveni autonòmic no podia regular el que deia l’estatal. A Catalunya, en el marc de l’AIC —Acord interprofessional de Catalunya— ja ho estem fent, de fet a Catalunya hi ha uns setanta convenis autonòmics. A CCOO ens sembla important donar cobertura jurídica a aquest aspecte, però aquest no és un aspecte clau per determinar la vida dels treballadors i treballadores. Fa molts anys que tenim aquesta negociació col·lectiva i, en canvi, a Catalunya no hem estat capaços de recollir en convenis autonòmics tots el convenis provincials i tota la disparitat de drets laborals i retributius amb el que això implica per als treballadors i treballadores de les diferents províncies.
Era i és necessari acordar mecanismes de protecció de l’ocupació, flexibilitat interna, modificacions severes de la normativa que regeix l’acomiadament objectiu, indemnitzacions, autorització administrativa, conseqüències de la improcedència, etc. En aquesta reforma no ha estat possible, seran punts per negociar i batallar en el futur immediat, però s’han pres mesures importantíssimes per no acomiadar els treballadors i treballadores. Estarem d’acord que la millor política és no haver d’acomiadar, oi? En els darrers anys els acomiadaments massius i l’abús de la contractació afegits a la devaluació salarial han significat una pèrdua d’antiguitat per als treballadors i treballadores, que avui dia és d’una mitjana de cinc anys i una pèrdua salarial del 6 %. Amb això es calcula la indemnització que en general no supera els 1.200 euros.
Aquesta reforma actua per fer un canvi cultural, buscar sortides per evitar els acomiadaments. Com? El mecanisme RED que no és més que estendre la política contra la crisi de la COVID amb els ERTO, repartint jornades, donant suport a les empreses i garantint prestacions als treballadors i treballadores per compensar la pèrdua salarial.
Així doncs, és important llegir en profunditat i valorar el que significa aquest acord en els seu conjunt, és important no confondre titulars, tant per la seva legitimitat fruit d’un acord del diàleg social com pels efectes i els canvis estructurals que pot impulsar al món del treball i posar fi a la precarietat i la temporalitat.
Dignificar el treball de tants treballadors i treballadores ha de ser prioritari en aquests moments.
