Hi ha polítiques que semblen un decorat de teatre: enganyen la vista de lluny però, quan t'hi apropes, és tot de fullola i se sustenta amb dues falques per darrere. Aquest és l'escenari que ens ha fet trepitjar la política cultural de Mollerussa els últims anys: una política cultural fictícia.
Ja fa massa temps que sentim la mateixa cantarella: no necessitem invertir en cultura perquè el teixit associatiu cultural de la ciutat és tan ampli i robust, que ja ho fa ell mateix. I, sí, les nostres associacions culturals són l’enveja de ponent, sense cap mena de dubte, però no podem permetre que se sentin soles. O, molt pitjor, no les podem fer sentir utilitzades només quan convé tapar algun forat a cost zero. Talment com si fossin titelles a mans del governant de torn.
Si les valoréssim com cal, les tornaríem a ajuntar per proposar quins són els actes més interessants per la Festa Major, per exemple, i quins grups musicals engresquen més i no repetir els mateixos de sempre. O les ajuntaríem per fer un calendari comú per no trepitjar-se els actes les unes amb les altres, restant-los públic. I els donaríem espais dignes per assajar, trobar-se i guardar el material, no petits racons escampats aquí i allà. Tenim les associacions i tenim els espais, només falta l’ordre i convicció dels de dalt.
L’Amistat, el nostre cap i casal cultural, es mor. L’equipament més emblemàtic no té pressupost des de ni se sap quants anys fa. La programació que s’hi fa, per tant, està farcida d’actes culturals propis de la ciutat i d’obres de teatre que no conviden massa a sortir de casa per atansar-s’hi a veure-les (no ho diem nosaltres, ho diuen les xifres d’assistència). Recordem que el 2001 es va fer la remodelació del teatre, amb el compromís que la programació seria prou potent com per evitar que la gent es veiés forçada a fer molts quilòmetres per veure la millor cartellera. I va ser així durant uns pocs anys, és cert (es va arribar al punt que la programació era d’un nivell tan alt que, si s’omplien les 551 butaques del teatre, no es cobrien les despeses de contractació de les companyies). Aquest compromís, però, ja fa massa anys que és mort i enterrat.
I ara? Doncs l’Amistat no té ni equip de so propi i la resta d’equipament és escàs i antiquat. I com s’arregla? Amb la vella política de tota la vida: externalitzant i llogant massa sovint.
Els Vestits de Paper també se’ns moren i des de dalt no s’hi fa res. La majoria de gent ja sap que tenim un museu, però és poca qui l’ha visitat. Que la recepció del museu estigui amagada al quart pis, donant la sensació d’abandonament i fredor, no convida a entrar-hi, és cert, però això és fàcilment esmenable fent una entrada a peu pla. I també se sap que un cop l’any es fa el concurs, per allà al desembre, però en general tampoc se sap ubicar ben bé la data. Era ahir?, se sol dir pel poble l’endemà de la gala.
Per si no n’esteu al cas, quan algú jove participa al concurs, marxa amb la cua entre cames i el cap cot perquè no pot competir de tu a tu amb, posem per cas, un casal de gent gran, on les hores per cosir són infinites i l’experiència que donen els anys a les cosidores és imbatible. Què es fa des de l’Ajuntament per arreglar aquest desajust? Doncs tornem-hi: vella política. Reunions interminables i infructuoses, i col·laboracions externes dubtoses a raó de 6.000€ o 15.000€, que ja se sap que, pagant el poble, Sant Pere canta. Però res d’innovar. Podríem fer un concurs paral·lel la setmana abans, per exemple, amb només estudiants de disseny i un límit d’edat de, diguem, 25 anys. Fem d’això una festa amb gent jove presentant la gala, que tik-tok està ple d’influencers en català que poden seduir el jovent de la nostra ciutat i voltants. I posem-hi la música que, per poc que agradi a la gent més gran, sigui la que vol escoltar la gent jove.
Per acabar: a vegades no és qüestió de diners, sinó de ganes. I si les ganes d’arromangar-se no les tenen els de dalt, ja ho farem des de baix, com ho hem fet sempre des de les nostres associacions. La cultura no hauria de ser el decorat d’un programa electoral, sinó el punt de trobada per conèixer-nos, arrelar-nos i donar fruit. Passem de ser titelles a les actrius protagonistes de l’obra!
