Aquesta opinió ha estat recuperada de l'editorial del número de maig de Territoris Magazín.
El diable es dessagna pels rius. Tan sols un llot grisós recorre el fons de l'embassament de Canelles, estenent-se com una ferida. En veure els pantans buits no pots evitar que el cap se t'inundi de preguntes. Segurament, per molts de nosaltres, la primera sigui la mateixa: "Què ha passat?".
Davant les respostes confuses de l'administració, enterbolides pel període de campanya, no tenim cap altra que fer la nostra feina. Un cop d'ull al Boletín Hidrológico del Estado és suficient per entendre que la transparència és clau: les tendències que segueixen els embassaments de la Conca de l'Ebre destinats a l'ús consumptiu (humà i industrial) no tenen res a veure amb les que segueixen els seus embassaments hidroelèctrics.
A tall d'exemple, el passat octubre, habitualment mes de reserves mínimes, els embassaments consumptius estaven al 31,8% de la seva capacitat, això és, 8,1 punts per sota de l'any anterior. Els hidroelèctrics, en canvi, estaven 22,3 punts per sota de l'any anterior, al 42%. Si fem la comparativa amb la mitjana dels últims 5 anys, la baixada és del doble en els embassaments hidroelèctrics respecte als consumptius. És a dir, que els hidroelèctrics segueixen una tendència completament diferent de la que segueixen els embassaments destinats al consum humà i industrial, que no varien radicalment d'un any a l'altre.
De nou, si observem les gràfiques anuals, veiem que des de l'octubre fins al mes de març, els embassaments d'ús hidroelèctric segueixen unes tendències molt diferents dels d'ús consumptiu: els primers pateixen diverses davallades consecutives que s'allarguen fins al mes de març o abril —coincidint amb el període més fred— mentre que els segons pugen sempre progressivament, d'una forma regular any rere any. Les assídues variacions en els embassaments hidroelèctrics —legítimes o no— ens porten a iniciar cada any amb unes reserves més crítiques, perquè mentre els buidatges, siguin per la causa que siguin, no s'aturen, les pluges sí que ho fan.
Amb les gràfiques a la mà, ens assalten dues clares preguntes: És acceptable que les empreses elèctriques considerin l'aigua com una font d'energia renovable als seus informes, mentre els embassaments són buits i l'organisme estatal que gestiona les conques, la CHE (Confederación Hidrográfica del Ebro) ens confirma que és un bé escàs mentre estableix restriccions que afecten de forma extrema la pagesia i les poblacions? I, en conseqüència, poden les empreses privades tenir tal control sobre la gestió d'un recurs tan vital com és l'aigua, fins al punt que el mateix govern estatal les acusi (com passà amb Iberdrola l'any 2021) d'haver buidat els pantans d'acord amb les seves conveniències econòmiques?
Amb tot, més enllà d'aquestes dades, tampoc no podem oblidar els orígens d'aquests embassaments. A diferència del Canal d'Urgell, que es va construir amb les mans de la població civil, la història i raó d'aquests pantans és molt més incerta, perquè topa constantment i des dels seus inicis amb els interessos de grans economies privades. Quan un pantà va imposar-se damunt la vall i del poble de Rialb, els experts independents van augurar-li un inquietant futur. Sembla, doncs, que no anaven errats.
Els pròxims mesos serà molt important no cedir als paranys de la cronificació d'un problema que té a veure amb un context climàtic concret, però també socioeconòmic
Aquesta és una qüestió de sobirania, però no pas dels governs que es disputen un territori. Els pròxims mesos serà molt important no cedir als paranys de la cronificació (algunes restriccions vindran per intentar quedar-se, com ja es feu amb la crisi del 2008 i ara amb la pandèmia) d'un problema que té a veure amb un context climàtic concret, però també socioeconòmic. Sentirem a parlar d'"excepcionalitat" una vegada rere altra, però no hem d'oblidar mai que, aquí, nosaltres ja vam néixer com una excepció: vam omplir un desert de vida, i vam decidir on i com volíem viure, resistint fins avui als artificis de la globalització, a les pressions dels grans capitals i al menysteniment. Arribats aquí, seria una llàstima que la història es trunqués abans que la resta del país comprengués la magnitud d'aquesta fita, històricament clau i avui reducte de la seva sobirania.
Des dels orígens de la humanitat, els pobles s'han alçat a la vora dels rius, i moriran el dia que aquests s'assequin
Des dels orígens de la humanitat, els pobles s'han alçat a la vora dels rius, i moriran el dia que aquests s'assequin. En aquest context límit, els pagesos han trobat un nou nom per anomenar aquest gran fenomen que és, que ha estat i que serà aquest poble: el Gran Urgell. Si Catalunya deixa que els seus arbres morin, tota una nació ho farà amb ells.
