Si poguessis conèixer a un personatge històric quin t’agradaria? Això era un tema per començar un speaking d’anglès en un curs que vaig fer fa molt temps. La meva resposta va ser: “Sens dubte a Karl Marx”. La professora em va dir: “i per què?” vaig respondre que poques persones al llarg de la història de la humanitat havien deixat tanta petjada. Quan Marx va morir a Londres, el 14 de març de 1883, és probable que no fos del tot conscient sobre com havia fet trontollar els ciments de l'època. Tanmateix, potser sí que intuïa alguna cosa, perquè una de les frases més cèlebres, durant els seus últims anys, va ser: “Jo no sóc marxista”. Al contrari del que volia en vida, després de morir, la seva filosofia es va convertir en un dogma i arreu del món es van multiplicar els seus seguidors. Avui, a menys de dos anys del 140è aniversari de la seva mort, els intel·lectuals no han parat de discutir la seva filosofia, els polítics no han parat d'utilitzar-lo i els seus seguidors i detractors de matar-se entre ells. Pare del socialisme científic, Marx no es va considerar mai ni un polític, ni un economista; només un periodista, crític amb la política i l’economia. Pel que fa a l’anàlisi de la història, tot i deixar les bases d’un corrent que ha estat utilitzat per molts historiadors contemporanis, pel filòsof alemany no era el moment de interpretar la història, sinó de canviar-la.
![Marx]()
Karl Marx en una de les seves imatges més icòniques. Foto extreta de la xarxa.
Fill d’una família jueva, de classe mitja i convertida al protestantisme, Karl Marx va néixer a Trèveris l’any 1818. Després d’abandonar els estudis de dret, es va doctorar en filosofia amb una tesi sobre les idees materialistes d’Epicur i Diderot. Si més no, ben aviat van entrar a la seva vida la dialèctica de Hegel i l’alienació de Feuerbach, dos filòsofs que el marcarien per sempre i que es van convertir en els puntals del marxisme filosòfic. Ell estava convençut que havia d’aportar alguna cosa al món i que el moment era propici. En primer lloc, es va preguntar com estava afectant l’arribada de la Revolució Industrial a la vida de les persones; i en segon lloc, va incloure un concepte clau per entendre la filosofia marxista. Marx va posar la lluita i el xoc constant de les relacions humanes al centre de tot i va definir la lluita de classes com el motor de la història.
Després que tanquessin la revista on treballava, per massa revolucionaria, Marx es va exiliar a París. A la capital francesa ja estaven informats de les seves idees i va ser vigilat constantment. L’any 1844, a través d'un editor, va conèixer al seu amic i inseparable col·lega Friedrich Engels. La connexió entre tots dos va ser instantània i ja no es van separar fins a la mort de Marx. Els articles que publicava, als diferents mitjans de París, cada cop eren més radicals i sobretot durs contra l’absolutisme alemany. Per pressions del govern de Prússia, el filòsof i la seva família van ser expulsats de la capital francesa i es van haver de traslladar a Brussel·les
A cavall entre Londres i Bèlgica, Marx i Engels es van afiliar a “La Lliga dels Justos”, un grup de pensadors a favor de la lluita obrera. Ràpidament es van posar al capdavant de l’organització i li van canviar el nom al de “La Lliga Comunista”. Els dos filòsofs van rebre l'encàrrec d’elaborar un programa teòric del partit i del treball a quatre mans en va sortir: El Manifest Comunista. Era un text, no molt llarg, que defensava l’assalt al poder del proletariat a través de la revolució. “Un fantasma recorre Europa i aquest és el fantasma del comunisme. Totes les forces de la vella Europa s’han unit per combatre’l. El Papa , el Tsar , Metternich i Guizot, Els radicals francesos i els polizonts alemanys” Així comença una de les obres més conegudes del filòsof alemany, amb el permís del Capital. Marx va ser expulsat de Bèlgica i després de tornar uns mesos a París, l’any 1849 la família va moure la residència de forma definitiva a Anglaterra.
La vida a aquell Londres de Dickens era de tot menys senzilla. Endeutat de forma crònica, Karl Marx va tenir set fills amb Jenny Von Westphalen, dels quals, només tres noies van arribar a edat adulta. Ofegats pels deutes, la família Marx es van traslladar de residència infinitat de vegades. Van patir penúries econòmiques i sobrevivien gràcies a l'ajuda dels seus amics, sobretot de Friedrich Engels. Karl Marx l'únic que feia era llegir, escriure i sobretot beure. Es veu que sovint, tant Marx com Engels, eren detinguts per la policia anglesa, completament beguts, quan es dedicaven a llençar pedres als bancs. D’un caràcter molt complicat i masclista, tenia una convivència difícil amb la gent del seu voltant i una magnífica relació amb les seves filles. Es diu que feia una lletra indesxifrable i que tan sols les seves filles la podien entendre. Gràcies a elles, la família Marx va poder transcriure alguns textos i en va treure algun rendiment econòmic.
Karl Marx i Friedrich Engels amb les respectives dones i la filla del matrimoni Marx
L’any 1864, Marx i Engels van ser els impulsors de l'Assemblea Internacional dels Treballadors. A Londres es va concretar la primera unió sindical, a nivell internacionalista, del món obrer. A l’AIT van acudir-hi els socialistes, els anarquistes, liderats per Bakunin, i els ja anomenats marxistes. La que havia de ser una relació fraternal, entre les dos tendències majoritàries, va acabar en una guerra fratricida entre marxistes, que defensen la revolució obrera a través de la política, i els anarquistes que defensaven la destrucció de l’estat per aconseguir l’emancipació de la classe treballadora. No hi ha dubte que en aquella trobada es va produir una lluita d’egos entre Marx i Bakunin; dos galls en un mateix galliner que es van jurar odi etern. Finalment, els anarquistes van ser expulsats de l’AIT.
A Londres, Marx preparava la seva gran obra, la crítica de les crítiques al sistema capitalista, La que és considera l’obra magna del filòsof la va titular El Capital. Es tracta d’un text molt extens, compost per set volums, dels quals, Marx només en va veure publicat el primer l’any 1867. La resta van ser editats i publicats de forma pòstuma gràcies a Engels. El Capital és una obra espessa i complicada de llegir. En aquest llibre, Marx desmunta les bonances del sistema capitalista i reflexiona sobre l’alienació del proletariat. Tot això ho concreta amb la plusvàlua, aquell temps invertit per l’obrer en realitzar una feina que no se li remunera i que l’empresari s’apropia. Quan va acabar el llibre va dir: “Mai una persona amb tants pocs diners ha escrit tant sobre economia ”
Tomba de Marx al Cementiri de High Gates de Londres. Imatge extreta de la xarxa.
No hi ha dubte que estem davant d’un personatge acadèmicament enorme. La seva grandària no és un país, és un continent inabastable i inacabable. La petjada que va deixar és tan gran, que pràcticament no hi ha cap país al món, que no tingui o hagi tingut un Partit Comunista i la unió sindical dels seus treballadors. Pel que fa a la història política del segle XX, és impossible d’entendre-la i explicar-la sense tenir en compte les idees marxistes. Amb tot, el filòsof alemany va poder veure materialitzades les seves idees revolucionàries a la Comuna de París de 1871. Però allò només era un tastet de tot el que havia de venir, el segle posterior, a llocs com Rússia, Espanya, Alemanya, Xina, Cuba, Nicaragua, el Xile d’Allende i molts altres llocs del planeta. Amb la caiguda del mur de Berlín i el desmantellament de la URSS, la cosa va decaure i el capitalisme es va alçar com a gran vencedor de la Guerra Freda. Tanmateix, al segle XXI, la que apunta serà la primera potència mundial en pocs anys, continua sent un país comunista de cara a la galeria i capitalista a la pràctica. Si ens fixem en Llatinoamèrica, durant el segle XXI han aparegut potències com Veneçuela, Bolívia, Equador i novament Nicaragua, que han seguit les idees de Marx amb moltes llums i ombres. L'últim a declarar-se marxista va ser Pedro Castillo, president indígena del Perú, escollit aquest 2021. Per tant i en conclusió, com que Marx ha estat tant pervertit i crucificat per la política, molts dels que ens fascina l’obra d’aquest filòsof tendim a dir “Jo no soc marxista, jo soc marxià”.
