Era el 1990. Tres noiets de Lleida -el Mexi, l’Alberdi i jo mateix- ens disposàvem a l’aventura d’anar al Ripollès tot sols, en diferents combinacions de transport públic. Teníem quinze anys. L’objectiu: participar en un camp de treball en què ens dedicaríem a netejar el riu Freser.
Durant quinze dies conviuríem a Ribes de Freser amb una trentena de joves d’altres llocs de Catalunya. La tasca a fer consistía a treure brossa del llit i les lleres del riu, des del tram superior fins algun quilòmetre passat avall la població. Allà hi havia ampolles, roba, estris i ferros de tota mena, restes d’utensilis de plàstic i fins i tot alguna rentadora sencera. De bon matí, guants i botes i a la feina. Recordo que al cap dels dies els nostres monitors van organitzar una exposició al pati de les escoles on ens hostatjàvem per tal que la gent del poble pogués contemplar tot el que havíem tret just abans no vingués el camió que havia de recollir-ho tot per anar a l’abocador.
Això passava -he dit- l’estiu de 1990 i tot just a la nostra societat es començava a desvetllar una incipient consciència ecològica. A Lleida, uns contenidors metàl·lics per a la brossa acabaven d’arribar -tot anava al mateix lloc-, i els contenidors de colors o la recollida selectiva ni tan sols eren imaginats.
M’agrada creure que vam tornar canviats. Que a partir d’aleshores ens ho pensàvem molt a l’hora de llençar alguna cosa on no tocava i, ni molt menys, deixar cap brossa allà on ens venia bé. Dins d’una certa ingenuïtat, estàvem convençuts que la nostra generació era la que acabaria amb actituds del passat, de gent que llençava papers i deixalla al carrer.
Però res més lluny de la realitat; observo amb frustració que les campanyes i els esforços educatius cauen en sac foradat. Tinc la percepció que hem anat enrere quan veig, més que mai, persones que abandonen llaunes i embolcalls al carrer, a les zones verdes, a les places. Com si calgués començar altre cop de zero, com quan fa dècades ens sorprenia trobar escrit en alguns productes el missatge “llença’m a la paperera”.
