Kaur és una artista americana, cantant de música devocional hindú, anomenada kirtan.
Si la busqueu a la xarxa, veureu que té un aspecte absolutament occidental, malgrat el que pugui suggerir el seu nom. Kaur significa 'princesa' i és el cognom que porten totes les dones sikhs. Recorre el món com a activista de la pau, cantant mantres i ensenyant kundalini ioga.
És la segona vegada que assisteixo a un concert seu a la ciutat comtal. En ambdues ocasions milers de persones hem omplert l’Auditori Fòrum del CCIB. La primera vegada hi anava de turista, observant el personal i la forma en què anaven customitzats per a l’ocasió. Molts vestien de blanc, d’estil hippie; alguns homes portaven turbant, i moltíssimes persones s’abraçaven, de cor a cor, com si trobar-se allà fos del tot inesperat.
Sis anys més tard, les escenes es repetien.
L’organització dels concerts de l’Snatam Kaur a Catalunya són a càrrec de Shunia Ioga, un centre de kundalini Ioga de Barcelona, referent per a tots els ioguis i ioguinis que volen professionalitzar-se en la pràctica.
En aquesta ocasió, el que més em va sorprendre del concert és el fet que, des dels membres de seguretat fins als molts col·laboradors que ajudaven desinteressadament en l’organització de l’esdeveniment: amb totes les persones amb qui vaig parlar, o em van voler ajudar per trobar la meva butaca, se’m van dirigir en castellà.
Afortunadament, m’entenien en català, però la llengua oficial del concert va ser, en tot moment, el castellà (a banda de l’anglès, que era la pròpia dels músics).
Així, la benvinguda al concert, feta per Shunia Ioga va ser exclusivament en castellà, i la traducció del que comentava Kaur, també només en castellà.
Com deia al principi, vam ser milers d’assistents. No em dec equivocar si afirmo que uns quants centenars havíem de ser catalans, a més de persones estrangeres que viuen a Barcelona (i entenen el català encara que no el parlin), i persones que venien expressament pel concert (i que l’anglès en seria la llengua de comunicació).
Visc a més d’una hora de Barcelona i això fa que cada vegada que hi baixo, noto que cada cop anem pitjor. La nostra llengua retrocedeix a passes agegantades. I el que més m’entristeix és pensar que potser sóc l’única assistent del concert que l’endemà va escriure Kaur per explicar-li la realitat del nostre país, i també a Shunia Ioga per fer-los arribar la meva queixa.
Jo no sóc cap almogàver de la llengua. La meva croada és la lluita de tots i totes les que estimem la nostra cultura i el nostre país.
Cada vegada que substituïm el català pel castellà, li escurcem la vida. Cada cop que vivim (i permetem) que els nostres drets no estiguin contemplats, i no diem res, ens convertim en còmplices del botxí.
Crec en la lluita pacifista. Però lluita. Amb la llengua i amb els nostres drets, ni un pas enrere. L’espiritualitat no va en contra de la consciència lingüística, ni de l’amor pel país. Al contrari: no fer-ho em fa dubtar de quin tipus d’espiritualitat s’està venent, en determinats ambients.
